dilluns, 21 de desembre del 2009
Del prat estant......
divendres, 27 de novembre del 2009
OMMMMM
dilluns, 23 de novembre del 2009
Bellesa a l'aparador.
Quant va haver clavat la última agulla va enretirar-se uns passos per veure la imatge amb perspectiva. La sala era immensa, totes les parets cobertes de vitrines des del terra fins al sostre, una enorme quantitat de colors, dibuixos i mides, centenars de milers de papallones aplegades al llarg de moltissims anys i d'innombrables viatges. Clavades amb cura, ordenades meticulosament per procedència geogràfica, per alguns d'aquells exemplars havia arribat a pagar-ne vertaderes fortunes. El contrabandista Wyong de Malàisia, hauria pogut sostenir el seu fructífer negoci solament amb les compres que li havia fet ell durant els darrers 35 anys.
La seva passió per les papallones havia començat durant la seva malaltissa infància. Durant una estada als Alps suïssos per intentar millorar el seus problemes respiratoris va descobrir un prat ple de petites papallones que frisaven de flor en flor. Els seus pares van fer-li portar un caça papallones i un llibre il·lustrat amb les principals espècies europees. Allò va ser l'inici. Des d'aleshores les papallones s'havien convertit en la seva obsessió, en la seva vida.
Ara, en el declivi de la seva existència, arribada la vellesa avançada, podia presumir de posseir la col·lecció de papallones més fabulosa que ha existit mai, ni el Museu de les ciències Britànic, ni el d'Història Natural de Nova York podien competir-hi, i mai havien aconseguit que ell es volgués despendre d'aquell tresor, a pesar de les nombroses ofertes multimilionàries que havia rebut.Tots aquells que el criticaven, o que el prenien per boig, tots aquells que no entenien com s'havia gastat una immensa fortuna en aquell hobbie, tots aquells a qui ell havia anat apartant de la seva vida, ho entendrien ara si el poguessin veure. Al bell mig de la sala lànguid, pàl·lid, i prim, tan fràgil que s’aguanta dret amb prou feines tot i l'ajuda d'un bastó que s'equilibra entre les tremolors de les seves mans, una figura vella i minúscula envoltada d'un mon de colors i dibuixos clavats rere els vidres.
Al matí a parlat amb l'antiquari, un florentí amb bons contactes a la cúria. El paquet arribarà d'aquí a uns deu dies. La travessia que a de fer no es llarga, però es complexa. No es fàcil fer desaparèixer una peça dels dipòsits secrets dels museus vaticans i per descomptat no es barat. La peça en qüestió és un sarcòfag francès del segle XIII, fet amb fusta d'om i recobert de ferro, el seu interior està revestit de fines estaques d’acer. Originàriament es trobava a la cripta de l’església de Malicome sur Sarthe, al sud est de Laval. Sembla segur que s'hi va torturar i matar Marie Cannelle Bourboroais, acusada de bruixeria el 1221, i condemnada a mort en realitat per ser espia dels anglesos, arribant a infiltrar-se fins al mateix llit del delfí francès. Va ser popularment coneguda com madamme Paupillon Rouge.
Quant arribi, d'aquí a menys de dues setmanes, el vell podrà fer realitat el seu somni vital. Per primera i probablement última vegada a la història del mon, autor i obra esdevindran vertaderament un.
dijous, 12 de novembre del 2009
33+1, 35-1, 25+9, 50-16, 10+10+14, (3x11)+1....
dimarts, 3 de novembre del 2009
Temps era temps....
...hi havia un senyor que buscava un rellotge. Volia que fos un rellotge especial, diferent, gairebé únic. Va decidir que havia de ser un rellotge de polsera, més portable que el de butxaca. Amb mecanisme automàtic, ni de corda ni a piles, sinó un d'aquells rellotges el mecanisme dels quals s'acciona amb el mateix moviment que es produeix al dur-lo. Volia que el disseny fos modern i intemporal a l'hora, un rellotge que sempre es veies actual, pràctic, còmode, funcional. Defugia dels cronògrafs, calendaris i la multitud d'esferes i agulles, buscava un rellotge que informés de l'hora, i prou.
dimecres, 7 d’octubre del 2009
La política del futur? O el futur de la política?
dilluns, 5 d’octubre del 2009
divendres, 2 d’octubre del 2009
dimecres, 23 de setembre del 2009
Tornar a la feina
dimecres, 2 de setembre del 2009
dimarts, 18 d’agost del 2009
Fi de festa
Han estat 10 dies d'activitats diverses en l'extranya dualitat festiva de la vila Fes-te jove / Festa Major. Deu dies de llums i boires al meu humil entendre. Hi ha coses que han estat bé, coses que han estat sorprenentment bé, i finalment coses que, com era previsible, han fet figa. Han sigut una mica merda.
Molt bé, i del tot sorprenent el visionat de capítols de bola de drac i un sensacional concurs de "kamehame's" una cosa fresca, senzilla, popular i molt divertida, tot un èxit. Enhorabona!!
Fabulosa també la festa del serpent, però es clar s'hi destina un pressupost que solament faltava que hagués estat una cutrada, oi? Desconec quin interes hi ha en fer passar una festa amb 4 anys d'història per una tradició bicentenària però em sembla evident que la partida pressupostària es de les amplies, i en aquest cas sembla ser que es fa el gasto.
El bingo, brutal també. La iniciativa va neixer triomfant l'any passat, i en la seva segona campanya l'acte es consolida com un dels mes exitosos.
Divertidíssims, malgrat la pluja i el final avançat, els campionats 3x3 de bàsquet i futbol. l'únic "però", no tenir un pla B en cas de pluja (hi ha 3 pavellons al poble que volia ser ciutat i no passava de vila regal borbó).
Malament que cap activitat d'oci nocturn s'acabi de matinada, vull dir de matinada al matí, quan es fa de dia i els mes agosarats i/o golfos i/o borratxos, ademés dels afamats i matiners podem empalmar la festa de nit amb la xocolatada o butifarrada o sardinada o vasolechecongalletas popular de dia. No cada nit, però potser si la nit del cantabars (no més aspersors disuasoris a les 4:30 a.m sius plau) o la nit del dissabte de festa major que ademés enguany esqueia en dia 15. Volem que per festa major un dia es fagi de dia estant de festa. A molts pobles orgullosos de ser pobles, de 4000 o menys habitants és d'allò més habitual per festes. Als de més de 10.000 deu ser gairebé obligatori.
Dels concerts i actuacions programades, m'estimo més no parlar-ne massa, tothom te els seus gustos i preferències, a mi molta profusió de gralles any rere any, m'atabala una mica, i la politització evident de la festa em toca el que no sona. Personalment crec que hi ha aspectes a millorar en aquest sentit.
I llavors solament resta tocar el tema delicat. Que passa amb els voluntaris i voluntàries que treballen perquè tot funcioni i la gent ho passi be. Doncs n'hi ha que se'n surten molt i molt be, fan la seva tasca exitosament, enhorabona i sobretot moltes gràcies. N'hi ha que no hi tenen tanta gràcia, però es evident que fan un esforç, tenen il·lusió, creuen en el que fan i saben perquè ho fan. També moltes gràcies, no defalliu i el vostre esforç donarà fruit. Per últim hi ha qui no val res. Qui no sap que hi va a fer perquè no li han explicat suposo. Qui es pensa que solament va a lluir palmito, passejar, donar el vol, i fer la conyeta amb els amics. Qui no te vocació de servei, no es efectiu, no treballa, entorpeix i al damunt es mal educat i desagradable amb la gent. Qui confon el gimnàs amb el magnesi com sol dir-se i es pensa que formar part de la "organització" li permet maltractar la gent. En aquests casos potser el millor seria deixar-ho còrrer, aprofitar els dies de festa major per marxar de vacances, com fan tants d'altres gràcies a ells. O no fer allò que sembla costar-los tants esforços a jutjar per les poques ganes amb que ho fan.
El balanç de 10 dies de festa deu ser per a tots els gustos, per alguns fabulós, per altres una merda, i per la majoria suposo que be, força be. Però amb força aspectes millorables, això si. Segur que la festa major molt més que cap altre esdeveniment de la vila, reflexa el que som, i també el que volem semblar. Malament si és molt gran la distància entre una cosa i una altra, eh?
Per mi, com apuntava a l'inici, les festes del poble que volia ser ciutat y solament era vila (regal borbó) tenen llums, potenciables, lluminoses, festives, alegres, i de colors, però també tenen boires (que a l'hivern son curioses, però a mig agost fa mandra) que convindria escampar
dimarts, 4 d’agost del 2009
MANLLEU, model de cohabitació...
dimecres, 29 de juliol del 2009
MANLLEU, ¿exemple de convivència, o model de cohabitació?
De sempre he sentit a dir que Catalunya és terra d'acollida, un pais forjat amb la suor de la gent de la nostra terra, i també amb la de molta, moltíssima gent que han arribat d'altres terres llunyanes. Catalunya sempre ha estat un país d'immigrants que arriben buscant fortuna, i també d'emigrants que han marxat a trobar-la. Catalunya és una llengua, un territori, i els catalans. Avui hi ha a Catalunya, catalans (persones que viuen i treballen a Catalunya, i tenen la voluntat de ser catalans) els avis o besavis dels cuals no ho eren. També hi ha catalans els pares dels cuals no ho son. Em refereixo als fills nets i besnets de tots aquells immigrants principalment provinents d'Andalusia i Extremadura, però també de Murcia o de Galicia per posar alguns exemples, que van arribar al nostre país sobretot a partir de la década dels seixantes. Si aquells inmigrants es deien López, Ramírez, o Orihuela, ara és igual, els seus descendents, escolaritzats a catalunya, formats a Catalunya, que viuen, treballen, i tenen la família a Catalunya, son catalans. Tant com pugui ser-ho un Bellpuig, un Salarich, o un Batlle.
divendres, 17 de juliol del 2009
L'HOME QUE MIRA
Fa una bona colla d’anys vaig comprar alguns volums, no gaires, d’una col·lecció de clàssics de la literatura universal traduïts al català. Eren unes edicions barates, impreses en un paper força gruixut amb una tinta pudenta i amb una lletra molt i molt petita. A la desena o dotzena entrega ho vaig deixar córrer, vaig pensar que era una pèrdua de diners inútil, amb aquella lletra tan minúscula resultaven pràcticament il·legibles.
Hi ha dos dels volums però que recordo especialment. Un porta per títol “El vell i el mar”, és la última novel·la escrita per Ernest Hemingway, és tan breu que el cos de la lletra era del tot acceptable, i és una obra que és llegeix molt ràpid, i penso que està tan ben escrita, que devia devorar-la en mitja tarda. Em va encantar.
L’altre volum, tampoc tenia moltes més pàgines, però la novel·la devia ser força més extensa perquè la lletra era menuda com el cap d’una agulla. Duu per títol “L’home que mira” i la va escriure un autor italià, Alberto Moravia si no ho recordo malament. Vaig començar a llegir-la i en poques pàgines vaig aparcar-la. No em va agradar. Potser perquè no és el meu estil, potser no era el millor moment, o simplement no m’agradava, no ho se, encara no li he donat una segona oportunitat. Però el títol de la novel·la si que m’agrada, m’agrada molt, és més, el trobo del tot prometedor, si es que pot es jutjar una obra literària solament pel títol que porta.
Ara no recordo exactament l’argument del llibre, ja us dic que fa una colla d’anys que vaig comprar-lo, així que no puc dir-vos si em sento identificat amb el protagonista. El que si puc afirmar és que el temps, el camí cap a l’edat adulta i la maduresa m’ha convertit en un home que mira. Soc un observador nat, un d’aquells “mirons” d’ulls que incomoden, m’ho guaito tot. Amb minuciositat, amb professionalitat d’observador avesat, amb ull crític.
La practica d’aquest vici m’ha portat a estar convençut que no cal parlar amb les persones per fer-se una idea, força aproximada, de com son. És més, quan un parla pot fer-ho esforçant-se per semblar el que no és, qualsevol persona pot dir qualsevol cosa amb la única intenció final de donar-nos gat per llebre. Però els gestos ens delaten, una mirada, un somriure, un gest d’allò més ínfim fins i tot, diuen molt més de la persona que els efectua que qualsevol de les coses que pugui dir.
Per això tot sovint faig despesa del meu temps mirant, observant, i traient conclusions (no concloents) del que veig. Opino que és un exercici molt sa per la meva intuïció, m’ajuda a afinar el meu instint i que carai, tot sovint m’ho passo d’allò més bé.
Mentiria si digues que de vegades els meus ulls no topen amb coses que no son, certament, agradables de mirar, però no per això aparto la vista, no. També aquestes coses desagradables formen part de l’aprenentatge del bon observador i se que si m’ho proposo, en espais reduïts on no hi hagi massa gent, no se m’escapa gairebé res.
No se si tot plegat te alguna aplicació pràctica a curt, mitjà o llarg termini, però se del cert que aquest és un vici al que no penso renunciar de cap manera, tant me fa si la gent m’assenyala pel carrer i diu: “mira, per allà va l’home que mira”.
dijous, 16 de juliol del 2009
Els quatre genets de l'apocalipsi.
dimarts, 14 de juliol del 2009
Caravaggio
Havaneres
dimarts, 7 de juliol del 2009
Como el agua del río
Crónica del viajero trasnochado
dijous, 18 de juny del 2009
divendres, 12 de juny del 2009
Bonhomia monzoniana
dijous, 11 de juny del 2009
MANLLEU, NI EM POSA NI EM TREU.
dimarts, 5 de maig del 2009
Páginas en blanco.
Páginas en blanco.
Más pánico que ante una hoja en blanco siento al enfrentarme a mi mente en blanco, cuando nada fluye y no hay sucesión de ideas que transcribir. Entonces a menudo solo cabe esperar y esperar. Empezar un par de frases ingeniosas para sostener la falta de ideas realmente buenas, escribir cualquier cosa por el hecho de no tener nada interesante que escribir. Releer, borrar y empezar de nuevo. Buscar el cabo de otro hilo y tirar de el intentando crear una nueva madeja, elaborar un texto formalmente aceptable aunque sea.
Añoranza de una sensación. Cuando las palabras que expresan mis ideas se agolpan en mi cabeza empujándose, peleando por ser las primeras en llegar a la punta de mis dedos, por ser tecleadas antes que las demás. Cuando mis manos se desplazan a toda velocidad sobre el teclado, como el mejor pianista ante la partitura mas compleja, una música incesante, un tecleo ininterrumpido, sucesión de negro sobre blanco en la pantalla.
Uno encuentra el cauce de sus ideas para dejar que las palabras fluyan, transiten, discurran, dejando un surco cada vez mas profundo a medida que se avanzan páginas. Cuando las letras ganan la batalla contra el vacío, avanzando terreno a cada línea, conquistando parágrafos hasta adueñarse de un montón de folios, recipiente donde uno vuelca parte de si mismo con la fuerza y la permanencia de la palabra escrita. Así se da forma al texto, palabras que cobran sentido al encadenarse, una voz interior muda expresándose, una melodía sorda sobre el papel.
Primero una palabra, luego otra, después otra más, y así sucesivamente…
Aunque casi nunca resulta tan sencillo. Solo en ocasiones el fluir es rítmico y constante, la mayor parte de las veces la batalla contra el papel en blanco es larga, laboriosa y agotadora. Aunque la sensación de satisfacción bien vale el esfuerzo. La lectura y relectura de un texto bien elaborado siempre me ha parecido un interesante ejercicio.
Aunque sin duda, muchas veces hay que dejar reposar los textos. Guardarlos en un rincón durante un tiempo, y ver que efecto nos produce su lectura al cabo de ese periodo de “enfriamiento”. También hay otra batalla remarcable al concluir un texto. Primero la de tomar la decisión de concluirlo, pero con la práctica esa decisión cada vez va volviéndose mas nítida. La siguiente batalla es contra la continua corrección, contra la revisión y la rectificación perpetuas. Llega un momento en que debemos decir “basta, asta aquí, ya no corrijo ni una coma”. A mi personalmente es de las cosas que mas me cuesta hacer, así que cuando termino de escribir estoy desecho, fundido. Primero ganar la batalla del negro sobre blanco, y después disponer las piezas de manera que me resulten satisfactorios el contenido y el continente, el fondo y la forma, el mensaje y el texto.....
Este, de momento, lo dejaré aquí.
divendres, 24 d’abril del 2009
PARTÍCULES ELEMENTALS
PARTICULAS ELEMENTALES
Los físicos han identificado 12 partículas elementales y 4 interacciones como los elementos básicos a partir de los cuales se puede construir todo el universo, incluyendo sistemas tan complejos como los seres vivos.
Las partículas elementales son los objetos más simples que se pueden concebir. En general no tienen partes ni se pueden dividir en componentes más sencillas.
Fet i fotut el que ve a dir és que totes i cadascuna de les coses que podem veure i tocar, esta formada per infinitud de partícules indivisibles de dotze menes que interactuen de quatre maneres diferents per formar cadascuna de les coses i essers que existeixen. Es a dir que som la suma de molts elements que, disgregats, separats, trillats, o com en vulgueu dir, esdevenen pràcticament el no res, unes partícules ínfimes, més petites que una puça, però que son en realitat elementals.
Som prou conscients doncs, del potencial que amaguen les partícules elementals? I del exemple que suposa la seva forma d’operar? Tenim la capacitat d’adonar-nos, que les partícules elementals ho son tot? Que nosaltres som la suma de milers, o de milers de milions de partícules elementals, i que qualsevol dels nostres anhels materials també ho és? O potser ens costa menys d’imaginar, i ens agrada molt més pensar, no cal dir-ho, que les nostres possessions son, en la majoria dels casos, la suma dels diners que disposem, o millor dit dels diners que tenim i dels quals podem / volem / necessitem despendre’ns.
Molt més lluny de la física, i de qüestions relacionades amb la sabia manera d’operar que ens ofereix la naturalesa senzilla de les coses; referit al món del materialisme, les possessions i els diners de que parlàvem, jo em pregunto.
Sempre que intercanviem diners per bens tangibles, realment podem?
Sempre que gastem diners comprant bens tangibles, realment volem?
Sempre que paguem a canvi de bens tangibles, ho necessitem?
Tan si la resposta és afirmativa com si no, en qualsevol de les tres preguntes, cal acompanyar-la d’un: “Si? (o No?), perquè?
I en el per què amics, s’hi amaguen les respostes.
I la resposta és NO, NO NO i NO!!
No sempre que gastem diners podem fer-ho, i moltes vegades ni tan sols ho volem fer per què som conscients que no ho necessitem, i doncs.....PER QUÈ!!??
Doncs perquè nosaltres la espècie humana, en general, tot i esser fills de La Naturalesa i a pesar de ser una enorme suma brillantment combinada de partícules elementals, no som tan senzills i eficients com la naturalesa mateixa. Al contrari, som d’una psicologia extremadament complexa, però molt simples en realitat. L’home és un animal social i d’hàbits generalment bastant gregaris. I quan més gran és la comunitat en la que viu l’home, i més segur i assentat s’hi troba, més senzill resulta manipular-lo.
Persones que alimenten la fam de la gent per poder saciar la seva pròpia fam, una gana infinita que ho assola tot brollant de la font d’ambició dels consells d’administració de les grans empreses. Petrolíferes, financeres, de comunicació....
Ens inunden massivament d’anuncis, de campanyes, d’imatges, de paraules, de llums, de músiques, de notícies, de pel·lícules..... i a tot arreu s’hi amaga la mateixa consigna: COMPREU
Quines polítiques de foment del consumisme s’hi amaguen darrere de la prostitució de les tradicions dels nostres temps, Nadal, Reis, Sant Joan, Sant Jordi, Sant Valentí que no es ni tradició aquí, però vol començar a ser-ho.
Llavors ens hi ha la farsa dels mitjans de comunicació i els serveis d’informació. Tot sovint ens expliquen coses que no interessen a ningú, però enlloc expliquen coses que segur que a tots ens interessaria saber. Però nosaltres no triem el que cal saber i el que cal ocultar. Això ho decideixen uns altres, els que donen llibertat de premsa per publicar allò que ells mateixos pensen que ens cal saber.
Ara estem en temps de crisi, però crisi de debò, com feia anys que no es patien. Hi ha qui diu que la darrera crisi d’aquesta magnitud va ocórrer ara fa vuitanta anys, el famós crash del vint-i-nou. Suposadament tot aquest augment de l’atur, la baixa natalitat, la crisi creditícia i la conseqüent pèrdua de capacitat financera a les empreses, solament es el principi. Diu que el sot de debó el trobarem l’any que bé, el dos mil deu. Sembla ser que serà un pou fondo del que n’acabarem sortint. Però res més tornarà a ser el mateix a partir de llavors.
Ha passat abans, passa ara, i passarà de nou altra vegada en un futur. La història de la humanitat es una successió de fets que es repeteixen a major escala global a mesura que passen els anys. És allò tan típic però alhora tan cert de “La història és repeteix” o “L’home és l’únic animal que ensopega dues vegades (i més) amb la mateixa pefra”.
D’aquí a uns anys veurem quin nou ordre de les coses sorgeix de tota aquesta part d’història que ens està tocant viure, ara només sabem que el final d’aquest capítol no serà gaire maco em penso.
dijous, 23 d’abril del 2009
Paraules Encadenades
Del diccionari de sinònims i antònims, autor S. Pey, Editorial Teide edició 2005.
Intuïció Clarividència, sagacitat, agudesa, comprensió, penetració, perspicàcia, visió, coneixement, percepció. ß> Reflexió, meditació, incomprensió.
Comprensió Penetració, clarividència, enteniment, intel·ligència, capacitat, agudesa,perspicàcia, talent, juí, capissola, claredat, evidència, senzillesa. ß> Totxesa, incomprensió, obscuritat, imprecisió, dificultat. // Noció, significació.
Senzillesa Simplicitat. ß> Complexitat. // Claredat, facilitat, normalitat, comprensió, clarividència. ß> Dificultat, complicació. // Afabilitat, bondat, cordialitat, bonhomia, franquesa. ß> Orgull, agressivitat.
I així podríem seguir fins a omplir les vuit-centes pàgines del diccionari. Paraules encadenades, sinònimes de moltes altres paraules de manera que, és fàcil crear una cadena de mots on hi ha moltes paraules sinònimes que es van repetint però, atenció, sempre en sorgeixen de noves, algunes paraules sinònimes que en l’anterior definició no hi eren. Només fent servir tres esglaons trobem paraules amb sinònims iguals però tant diferents entre elles com intuïció i senzillesa per exemple, o agudesa i bonhomia, i fins i tot intel·ligència i cordialitat. Les persones intuïtives acostumen a ser més complexes que les que no ho son, oi? I quan dic complexes em refereixo a un efecte de multiplicitat, com un cristall tallat per més cares. No hi ha dubte que les persones agudes, sovint son molt intel·ligents, però malauradament això no sempre vol dir que siguin persones cordials, de vegades ni tan sols bones persones.
Paraules encadenades, penso que en realitat les paraules necessiten encadenar-se per esdevenir-ne precisament això, paraules. Si no solament son mots. És quan cosim aquests mots, que cadascun d’ells es converteix en paraula, s’omple de significat i cobra sentit, li donem vida. Un sentit que guanya especificitat, matisos, en funció de la seqüència de paraules elaborada. Els mots precedents i posteriors a una paraula afinen allò que significa, li ajusten el vestit.
Potser per això escric. La paraula escrita m’ofereix temps, temps per la reflexió i la conseqüent capacitat d’elecció, temps per trobar aquells mots que expressin de manera més fidel tot allò que vull dir. Temps per la relectura, temps per la correcció....
Quan encadenem paraules oralment el nostre cervellet ha de treballar de pressa, i de vegades no som capaços de trobar la paraula justa, així que acompanyem els nostres mots de gestos i mirades que en reforcin el significat que volem donar-li. Per això quan un parla per telèfon, és quan més s’exposa a que hi hagi mals entesos, ja que no es poden sostenir les paraules amb els gestos. Precisament per això, és tan recomanable parlar pausadament, i reflexionar al respecte del que es vol dir i de quina manera vol dir-se.
En castellà diuen “Uno es dueño de sus silencios, y esclavo de sus palabras”. I mai millor dit. Això no vol dir que el més recomanable sigui mantenir-se sempre en silenci, encara que com deia Groucho Marx “Val mes estar callat i semblar estúpid, que parlar i confirmar tota sospita”. Però si que de vegades hauríem de pensar una mica més les coses abans de dir-les. Enlloc d’alliberar-les per la boca tan bon punt apareixen al nostre caparronet, hauríem de fer-les donar un parell de voltes, fer un tria i remena de retalls per saber quina sèrie de paraules encadenades volem cosir per fer un vestit cenyit i ajustat a tot allò que volem dir.
Potser ens serviria per estalviar-nos mals entesos, i aquella desagradable sensació de penedir-se d’una cosa que s’ha dit just després del moment de dir-la. Per que quan parlem també podem corregir les nostres paraules, però no és tan fàcil, i te unes repercussions que quan escrivim, quan solament hem d’esborrar un mot o dos, o tota una frase, i substituir-la per una altra, no hem d’afrontar.