dilluns, 21 de desembre de 2009

Del prat estant......

Tot i que feia un dia esplèndid o potser precisament per això, a pesar de que el sol lluïa amunt al cel il·luminant els prats, boscos i muntanyes, i una brisa suau descendia per les valls carregada d'olor de primavera, malgrat cap núvol amenaçava la serenor del dia, aquella planta en aquell moment no tenia cap ganes de fer la fotosintesi.

No en tenia ni les ganes ni la més mínima intenció. Amb les seves fulles tendres d'un color verd preciós, les seves flors exuberants de colors vius, i aquella olor corprenedora, li semblava una pèrdua de temps inútil estar-se allà, palplantada a terra esperant que alguna abella s'hi aturés. N'estava farta, del paisatge de muntanya que s'obria al seu voltant, dels prats interminables, de la fredor de neu, de les vaques, dels xais i de la merda que deixaven al seu pas, tipa dels bolets i els boletaires, dels gossos dels pastors que ensumen i pixen pertot, ja en tenia prou de tot plegat. Llavors va començar a rumiar com s'ho faria per sortir d'allà.

Si hagués estat una pedra hauria intentat rodolar muntanya avall, fins al rierol. Sabia que llavors l'aigua l'ajudaria a fer la resta del viatge. Si hagués estat qualsevol mena de bèstia amb potes i/o ales encara hauria estat més fàcil, plantejar-se la fugida i dur-la a lloc hauria estat tot un.

Com a planta ho tenia més fotut. Dubtava entre desarrelar-se del tot per poder viatjar lleugera, o intentar carregar entre les arrels una mica de terra a manera de provisions per el viatge. Va adonar-se que caldria planificar-ho bè, evidentment no era un viatge que es pogués emprendre a la lleugera.
Mentre rumiava en tot plegat va sentir el so d'una esquella al seu darrera, i quan va girar-se va topar de morros amb unes narius amples i humides que ho ensumaven tot. No va tenir temps per res més. Una enorme boca va obrir-se i va dallar la planta gairebé arran de terra, va mastegar-la pacientment i va empassar-la.

Després de passar tres dies dins un inacabable sistema digestiu, quan ja havia fet el trajecte de la boca als diferents estómacs i a l'inrevés tres vegades, de cop i volta va trobar-se davallant per un camí del tot desconegut, una multitud de plantes en la seva mateixa situació l'empenyien en una mateixa direcció cada vegada a més velocitat, de cop i volta una intensa sensació de vertigen li va fer tancar els ulls.

Quan va tenir prou esma per obrir-los es va trobar, sobtadament, al seu prat de sempre, envoltada del paissatge familiar que coneixia tan i tan be. Això va alleujar-la enormement, i va ajudar-la a trobar-se una mica millor. Solament una mica però, no sabia exactament quin era el motiu, però es trobava una mica indisposada, aixafada, feta una merda......



1 comentari:

Mortadel.la ha dit...

Pobre planta. Quin retornar més béstia!:( Saps si es troba millor?
Petoneeeeeeeets...