dimecres, 13 de gener de 2010

Quin món zoo

Ell es passeja altivament amunt i avall per aquell tros de carrer que il·lumina un fanal encès, camina suaument afermant be els peus a terra, l’abric negre i llarg estilitza encara més la seva figura d’atleta, el cap ben alt i la mirada penetrant de qui gaudeix d’una infinita confiança en si mateix. El bigoti perfectament delineat, sempre s’ocupa en extrem de la seva imatge, fins al darrer detall. Els qui l’admiren el tenen per un “dandy”, aquells que l’avorreixen l’acusen de “gigoló”. Ell es considera un conqueridor, algú que coneix les seves potencialitats i les esprem al màxim. Sempre a tingut èxit en les seves relacions, tot ell emana triomf, aquesta nit a sortit disposat a, si cal, menjar-se el món. No li importen ni els possibles rivals ni les previsibles dificultats, allò que desitgi serà necessàriament seu.

Ella l’observa atentament des de un punt ombrívol del balcó, amb uns ulls refulgents de malícia, els que son de la mena d’ell sempre li han fet molta gràcia, tan arrogants i prepotents, tan ben pagats d’ells mateixos que es mouen pel mon com si ho fessin dos o tres pams per damunt de la resta. La seva boca dibuixa un somriure quan pensa com alliçonar-lo. Porta una bata de color crema amb reflexos color “mokka”, els ulls perfectament pintats de negre, i quan s’ho proposa sap moure els malucs amb una cadència que indefectiblement els posa a tots als seus peus. Sinuosament surt de la penombra i espera que els seus ulls es trobin, en fer-ho inicien un diàleg de mirades, rumors i xiuxiuejos, s’avaluen l’un a l’altra intentant descobrir el flanc dèbil per tal de conquerir-se.

Ell creu que ella ha sucumbit als seus galantejos malgrat es mostri distant per semblar sofisticada, no deu voler que la prenguin per massa fàcil. S’hi ha trobat centenars de vegades, sap que és el pas previ a caure rendida als seus braços, i aquesta actitud l’excita sobremanera, les que son facilones li fan fàstic, hi copula per simple necessitat fisiològica o per poder afegir un nom més a la llarga llista, però mai hi repeteix. Perquè fer-ho amb qui no sap valorar-ho?

Ella ha endevinat el seu pensament, el pobre pateix d’un narcisisme enervant, no s’ha adonat que tota la seqüència de gestos i murmuris forma part d’un altre joc, el joc que li servirà el cap d’ell en safata de plata, el joc que li donarà una lliçó per recordar de per vida. Simulant timidesa i torbació ella el convida a pujar mentre amaga la mirada melindrosa, de reüll veu la seva cara de victòria, la infinita satisfacció en els seus ulls. Ha caigut al parany de quatre potes.

Quan es a dalt ell s’hi acosta amb suavitat mirant de distreure-la alhora que intenta acorralar-la per abraonar-s’hi. Ella segueix el joc amb simulada indecisió, i esgrimeix la virtut i la puresa per mirar de refrenar les seves ànsies. Quan ell ja comença a atipar-se d’aquest joc, quan la seva excitació no coneix límits, ella se li ofereix tot d’una. Ell està tan cec de desig que es llença damunt la carn oferta. Abans de poder enfilar-s’hi al damunt però, ella treu les urpes i li clava als ulls amb força, alhora li mossega una orella fins a arrencar-ne un tros, i es que.....

....quan el gat miola, la gata maula.

3 comentaris:

Mortadel.la ha dit...

QUIM MONZÓ (sembla, eh? (el títol)). Molt bo. Ja et diré quatre coses que no et vaig dir (em sembla). Te l'has treballat de valent. Pobres ulls del noi... (per cregut!Dels que ens agraden...)

Arisdot ha dit...

Ohhhhh!! No son noi i noia..... Son gat i gata!! No s'enten al final, oi? Jo em pensava que era taaaaan sorprenent. Hi hauré de treballar més.....

Mortadel.la ha dit...

Doncs no he vist el gat ni la gata en lloc!:(