Recuperant un microrelat escrit ja fa tres anys. En aquella ocasió el repte era que no tingués una extensió de més de 365 paraules, ja que havia de publicar-se a http://365contes.blogspot.com.es/2010/03/276-un-recital-de-piano.html. La veritat es que hi he corregit/modificat ben poca cosa, entre d'altres perquè m'agrada la brevetat, convertir-lo en un text més llarg solament hauria suposat reomplir-lo de palla, una successió de paraules que no aportarien res de nou a la idea essencial del relat. Espero que us agradi.
Un
recital de piano.
Abans
de l’inici de cada assaig, el pianista porta a terme el mateix cerimonial,
entra a l’escenari per l’esquerra, el cap cot, la mirada fixa a terra. Sota un
braç i duu les partitures i amb l’altra mà, de seda, acarona la llarga cua del
piano, n'enretira lleugerament l’escambell i s’hi asseu amb un gest de
reverència. Quan, amb tota cura, a posat les partitures al faristol, manté les
mans flotant uns pocs centímetres damunt del teclat, tanca els ulls, quatre
respiracions profundes, comença l’apoteosi.
Tres
hores després, amb la darrera nota suspesa encara a l’aire, de nou les mans
levitant sobre el teclat, els ulls clucs, quatre respiracions profundes... obre
els ulls, tira el cap i els cabells enrrere i s’aixeca mentre recull les partitures d'una revolada. Te la cara i el coll coberts de perles de suor i està desfet,
esgotat, mentre s’allunya lentament del piano fins a desaparèixer de l’escena.
Llavors, d'entre la foscor de la platea, el soroll d'algú que es moca. És la senyora
Elisa del personal de neteja. Com pot, s’alça mentre lluita contra el dolor d'esquena s’agafa amb decisió als braços de la butaca, per poder fer la força
que ja no tenen les seves cames, totes les articulacions li fan mal, i sent el
pes de tantes hores de treballs i patiments al seu damunt, malgrat que no
aconsegueixen esborrar el seu somriure. Llàgrimes d'emoció llisquen per les seves
galtes mentre s’acosta cap al carret de la neteja; ara toquen els vidres.
El
dia de l’estrena no hi ha un sol seient lliure a la sala, el pianista saluda a
la platea i hi veu homes amb esmòquing, dones amb vestits llargs i el reflex de
les joies i les pedres precioses. Fa una reverència mentre pensa en la feina
de tants mesos, en tot el treball previ abans d'aquesta estrena. Enretira una
mica l’escambell i s’hi asseu amb calma, tanca els ulls, les mans suspeses en
l’aire, per sobre el teclat, una respiració profunda... La seva ment es
concentra, imagina les notes dibuixant-se al pentagrama. Amb la segona
respiració apaga els murmuris i els inoportuns atacs de tos provinents de la platea. Amb la tercera respiració profunda, finalment
visualitza una sala completament buida i silenciosa, percep l’olor de fusta i
de moqueta. Quarta respiració, i solament escolta el so
esmorteït dels plors d'emoció de la senyora Elisa... Comença l’apoteosi.
