Ofertes obertes

“La nostra especialitat: Assegurances a la carta” o bé “treu tot el suc de la teva nòmina”, i també el clàssic “parlem”. Llavors tot amanit amb els típics “dipòsit 4 rodes” o “llibreta vivenda” o collonades diverses d’allò més decoratives, suggerents i aparentment ventatjoses (sempre que no llegeixis la nombrosíssima i minúscula lletra petita, es clar). D’una manera o altra, la raó de ser de les entitats bancàries i financeres, la seva finalitat última es aconseguir beneficis propis amb els diners dels altres.

Fins fa un any i mig aproximadament, el paquet estrella era l’hipotecari, la totxana, les quatre humils parets sota sostre que ens permetien esdevenir propietaris. Oh!! Propietaris!!

Ara en canvi ha arribat el torn de les assegurances, que deu ser un negoci molt menys beneficiós per als bancs i caixes, però molt més segur, molt menys arriscat. Ara toca explotar al màxim el negoci de la por, la inseguretat, el “canguelo”. Si fins fa un parell d’anys totes les entitats bancàries competien per esdevenir líders en la venda d’hipoteques, si els bancs i caixes inundaven els seus aparadors i els anuncis a la premsa i la televisió d’ofertes immillorables perquè tothom pogués aconseguir un préstec i tingués accés a la compra d’un piset (a pagar en trenta, trenta-cinc i fins i tot quaranta anys), ara han encarat el negoci en una direcció completament diferent.

En els moments de crisi econòmica i financera que vivim, ja no hi ha diners disponibles per al préstec. Les entitats no poden deixar-nos cap caler, per elevats que siguin els interessos a cobrar. Per que? Entre altres coses perquè per a bancs i caixes, solament els interessos no han estat mai prou garantia quan parlem dels “seus” diners. Però a més a més de diners ara no n’hi ha, ningú inverteix els seus calers en paquets d’inversió fantasmes i deficitaris (com el coi aquest d’hipoteques subprime) ningú els arrisca alegrement. Ha estat precisament per això que el govern de l’estat ha injectat enormes quantitats de diners a la banca, perquè poguessin donar crèdit, fer circular els diners i paliar els efectes negatius de la crisi. Però es clar, la banca enlloc d’això ha fet servir aquests diners (que son de tots nosaltres) per eixugar els seus deutes. No es pot obviar que les entitats financeres viuen de cobrar interessos, no de pagar-los. Per pagar-los ja ens tenen a nosaltres.

Llavors és quan toca buscar un altre negoci, les assegurances. En èpoques de crisi tendim a sentir-nos insegurs, a patir pors, llavors assegurem els nostres bens. La vida, la salut, la casa, el cotxe, i fins i tot els bitllets d’avió i els paquets de vacances. Els bancs i les caixes no son aliens a aquestes pors i s’apressen a oferir-nos “les millors” assegurances. El negoci és rodó. Hom assegura molts pisos per exemple, coneixent d’avantmà que estadísticament és impossible que tots es vegin afectats per un incendi, un terratrèmol o una inundació. Per assegurar el tanto solament cal diversificar la situació geogràfica on es troben els pisos, però això no resulta cap problema per unes entitats que tenen oficines escampades arreu del territori.

El secret consisteix a vendre l’assegurança i resar perquè no passi res, i per tant no haver de pagar. Va molt bé però que de tant en tant esdevingui alguna desgràcia, algun petit drama al que cal donar tota cobertura informativa i altaveu mediàtic, això incrementa els temors de la gent que, en conseqüència, per sentir-se més segurs, corren a contractar una assegurança. Un accident d’avió, una grip desconeguda i altament mortal, una explosió de gas en un edifici... Sempre suposen un augment d’ingressos per a les companyies asseguradores que en situacions com aquesta es freguen les mans. Tret que siguin de les companyies afectades i els toqui pagar. En aquests casos un exercit de pèrits i experts amb nòmina de la companyia s’esforcen a retallar la llista de danys mentre un altre equip de juristes s’escarrassen a trobar el buit legal, el revolt de la lletra petita que ha de permetre a l’asseguradora, reduir al màxim el nombre i l’import de les indemnitzacions.

Això és així en gairebé tots els casos. Quan el drama o la desgracia en qüestió fa trontollar un govern, les companyies no son tan primmirades a l’hora d’afluixar la mosca. Lògicament aquestes operacions deuen portar incloses una sèrie de compensacions del poder polític envers les companyies asseguradores, que no acostumen a transcendir.

Quan van mal dades les entitats bancàries també s’esbatussen de valent per aconseguir el major nombre de nòmines domiciliades en els seus comptes. M’ha fet una gràcia especial la publicitat d’una caixa d’estalvis que deu tenir la seva seu central a Vilafranca, però estic convençut que la resta d’entitats deuen fer ofertes i promeses molt similars. L’anunci en qüestió resa : “treu tot el suc a la teva nòmina” i es veu una ma que esprem una taronja sucosa, grossa, brillant, en una espremedora manual d’aquelles de mida “utilitari”. A qui és pensen que poden enredar? No tinc cap dubte que els que treuran el màxim profit de les nostres nòmines, seran les entitats on les tinguem domiciliades, a nosaltres com a molt ens tocaran quatre gotes de suc i alguns bocins de pell. El banc i/o la caixa corresponents en canvi emmagatzema en un gran tanc els molts rajos de suc que espremen aquí i allà, i a final d’any tanquen l’exercici amb un compte de beneficis multimilionari, com no podia ser d’una altra manera.

Posem per cas que treballo en una empresa diguem-ne X. Suposem que el departament de finances d’aquesta empresa fa l’ingrés de la meva nòmina el dia 25 de cada mes. Per quins set sous l’entitat bancària no fa efectiu aquest ingrés fins el dia 28 o 29? Molt senzill, perquè durant els tres o quatre dies que els diners no son al meu compte, son al compte del banc juntament amb tota la resta de nòmines que l’entitat tingui domiciliades, parlem d’un import de milers i fins i tot milions d’euros. Quants interessos pot cobrar aquesta entitat? Si tenim en compte els minsos interessos que ens paguen a nosaltres, i que llavors es cobren en taxes de manteniment, targetes de crèdit, etc, no son gaires diners, però es clar, quants diners podem tenir-hi nosaltres al compte a primer de mes? 1500, 2000€? Quan ens han passat el rebut del lloguer o de l’hipoteca, el de l’escala, el de la llum, l’aigua i el telèfon, i els interessos dels pagaments fets amb la visa el mes anterior, quants diners ens queden?

Els bancs i caixes en canvi tenen els nostres diners pocs dies, però en una quantitat molt nombrosa, insisteixo milers i fins i tot milions d’euros. Així que, molt probablement, els beneficis que tots aquests diners generen en interessos durant tres, quatre o cinc dies, son molt més que els beneficis que nosaltres, tots plegats, percebem al cap de l’any.

Diuen que els advocats poden guanyar els casos o perdre’ls, però que sempre els cobren. Amb les entitats bancàries passa una mica el mateix. Poden guanyar més o menys diners, però mai en perden. Per això ja ens tenen a nosaltres, oi?