dimarts, 21 d’octubre de 2008

El Temple (II)

Capitol 2

Un home de mitjana edat, alt i corpulent com un ós, cobria l’entrada al temple per una petita porta del carreró lateral, va obrir la pesada porteta i va apartar-se per deixar passar l’ancià i el jove monjo, alleueujerit amb la idea d’alliberar-se finalment del pes dels dos sacs. Amb una mirada ràpida del vell, el gegant va entendre que calia deixar passar el jove que caminava d’arrere d’ells, i va tancar la porta quan ja l’havien travessat els tres.

Un cop a dins va costar-los uns moments acostumar la vista a la nova llum. Es trobaven en un racó fosc d’un pati i hi havia dos monjos més. Mentre un dells acompanyava el jove ajudant-lo amb els sacs, l’altre intercanviava alguns xiuxiuejos amb l’ancià.

-Be, sembla que haurem d’esperar aquí l’arribada del mestre preceptor-, va dir el vell monjo. –Amb el pas dels anys, i l’augment del nombre de devocions i peregrinacions al temple- , va prosseguir -la hospitalitat s’ha tornat un valor en desús en aquesta santa casa, i opino que hauria de ser just al contrari, no trobeu?, -va afegir tot dirigint-se al monjo de la porta mentre picava l’ullet, maliciós, al jove visitant.

Quan intentava balbucejar una excusa, el monjo va assenyalar cap al final de la galeria, indicant l’arribada del mestre preceptor. Amb unes poques passes llargues un l’home alt i prim era al seu costat i mirava interrogatòriament i alternativa al monjo de la porta i al vell.

-Vaja vaja mestre proveidor, sembla que avui ens heu portat quelcom més que un parell de sacs de queviures de la vostra passejada del matí.

-Si-, va respondre l’ancià. –La providència a volgut creuar els meus passos amb els d’aquest jove, que afirma estar cridat al servei de la Virtud de la Creació, i per la defensa de la Llei Divina.

-Sabeu, mestre proveidor, que vivim en uns temps combulsos, i que en aquesta hora de sacrifici i capteniment, d’eucaristia obligada, es multipliquen els casos de falses devocions, i son nombroses les preteses crides fervoroses envers la Divinitat, que son desestimades per la manca d’una autèntica pietat.- Mentre deia això, el mestre preceptor anava alçant la veu, encenia les seves galtes, i aixecava un dit index prim, llarg i amenaçador cap al jove desconegut.

-També se, mestre preceptor, que el jove te el mateix dret que tenim tots de demostrar la seva verdadera pietat, i se que no som nosaltres qui hem de jutjar la veritable força de la seva fe, ni tampoc som nosaltres els qui hem de decidir la importància de la seva missió, seran la Certesa i la Veritat qui determinaran l’abast del servei que el jove a de fer a La Divinitat.

El vell mestre proveidor, no s’havia deixat impressionar pels gestos exagerats del preceptor, i per altra banda considerava que era un home massa estricte, amb una molesta tendència a desestimar les mostres de santedat alienes alhora que enaltia les pròpies sense cap pudor.

-Està bé- va tallar-lo el mestre preceptor. -Examinem-lo- va afegir. -Després del SolAlt que visiti El Consell.
 
Van acompanyar-lo cap als banys, allà van donar-li una túnica interior de cotó, i una sobretúnica de llana gruixuda una mica gastades per l’us, però netes i amb un agradable tacte i una fresca olor de net. Va capbusar-se llargament a una bassa d’aigües termals mentre refregava el seu cos amb l’herba sabonera. Era el seu primer bany de debó en moltes setmanes. Darrerament, degut al llarg viatge, solament havia pogut rentar-se en els rierols d’aigües gèlides i en els pous d’aigües fosques que havia anat ensopegant pel camí. Quan va acabar el bany es sentia com un home nou. Llavors el vell mestre procurador va acompanyar-lo fins al pati central del temple per assistir al ritual de la oració del migdia. Molts dels servents del temple s’hi trobaven aplegats, i de totes les finestres, portes i balcons encarades cap a la gran plaça, s’hi podien veure els caps dels nombrosos devots disposats a seguir els ritus.

De sobte van sonar uns grans corns metal·lics repartits per les sis torres majors del temple. Tothom va fer silenci, es va descobrir el cap, i es va tapar el rostre amb les mans en senyal de pregària. D’algun lloc a la dreta de la plaça, uns càntics s’elevaben y retrunyien en les parets del mur del temple, i l’atmosfera es carregava de l’olor dels cremadors d’essencies i encens repartits per les innumerables capelles d’oració disseminades al llarg de tot el complexe. En el moment en que els cantics semblaven ja més poderosos que les fermes parets, un altre toc dels corns seguit d’un terrible tro, va silenciar el temple per complert. Llavors tothom va repetir una oració, la oració del SoltAlt, que cantava la grandesa de La Divinitat en el punt del migdia.

A poc a poc, les portes i finestres es van anar tancant, i la gent abandonava el centre de la monumental plaça i es dirigien a seguir desenvolupant les seves diverses activitats.

-Be noi- va dir el vell monjo tot incorporant-se. –Ha arribat l’hora de mesurar la força de la teva fe, cal que visitis El Consell.