dilluns, 27 d’octubre de 2008

El Temple (V)

Capítol 5

Per primer cop, el vell Mestre Director observava el noi amb atenció, el jove tenia una actitud cautelosa i una mirada resolta. El bany l’havia alliberat de la imatge feréstega, però encara duia llargs els cabells i la barba. Després de passejar la mirada per tots els Mestres asseguts rere les cadires va abaixar el cap i va romandre immòbil i tranquil.

- Vegem fill, va preguntar el Gran Mestre. Com has arribat fins als nostres murs, que t’ha dut davant les nostres portes.

El jove va aixecar el cap. –El meu camí Gran Mestre, el meu transitar m’ha portat fins a les vostres portes.

- Quin és el destí del teu viatge?.
- No persegueixo arribar a un destí, he de complir una missió.

Està bé, i digues noi, quina es exactament la teva missió?
No ho se Gran Mestre per això he vingut al temple, estic buscant respostes.

I creus que les respostes a les teves preguntes son entre les parets del temple.

Tothom diu, fins i tot a la regió llunyana d’on provinc, que aquest temple conté aplegats els coneixements per podar arribar a la màxima saviesa, Per acomplir qualsevol missió necessito tenir certs coneixements, el temple pot oferir-me respostes, i jo puc formar-me de coneixements. Trobaré les respostes que busco? No ho se, potser només el temps ho sap.

El Mestre Preceptor va moure’s nerviosament a la seva cadira quan el Mestre dels Sagrats Textos remugava paraules inintel·ligibles tot aixecant les celles i fent sonar el seu manat de closques.

El Mestre-Guardià de les escriptures dels antics, així com del gran nombre de textos que generava la intensa activitat acadèmica i d’investigació del Temple, no intervenia mai en les reunions del Consell. Tret que algú digues alguna cosa referent als Textos aplegats al Gran Llibre de les Sagrades Escriptures, el llegat dels antics.

- Coneixeu la Llengua?- Va preguntar amb un fil de veu aguda com urpa de gat cadell.
- Si Mestre, la conec. – El noi responia amb franquesa. La sala s’omplia de murmuris d’aprovació.  
- De qui l’heu apresa?- S’afanyà a preguntar el Mestre Preceptor.
- Me la va ensenyar el meu primer mestre, un home molt savi d’una terra molt llunyana, al sud..- Al jove no se li escapava l’actitud obertament hostil del Mestre Preceptor, sense obviar que era una de les figures mes significatives de tota la comunitat del temple. Un dels homes mes poderosos del fabulós aparell d’aquell temple, que mantenia diversos vincles, de diferent naturalesa, amb totes les viles, pobles i ciutats d’una basta regió.
- Veniu del Sud aleshores?- L’ancià proveïdor intervenia amb un to d’absoluta conciliació, malgrat que la seva mirada va encendre’s amb un llamp d’intel·ligència. No germà, com bé sabeu he arribat al temple venint pel camí del nord, per això us he pogut trobar al carreró de la porta oest.- Certament al vell proveïdor no li havia passat per alt que el jove era a l’esquerra de la plaça nord del temple quan va trobar-lo, lleuger d’equipatge, amb la barba i el cabell llargs, l’aspecte saludable de qui fa jornades que camina, i brut i afamat com qui acabat d’arribar a la ciutat, encara no ha pogut trobar on poder menjar alguna cosa calenta, i prendre un bon bany. Ara el vell somreia satisfet.
- Jove, acosteu-vos un moment si sou tan amable. Qui parlava era el Gran Mestre Director, que de sobte semblava despertar d’un estat profund de meditació. El noi va fer dues passes endavant fins situar-se just davant la taula del Gran Mestre. Enfilada damunt la tarima, al noi li quedava el sobre de la taula a l’alçada de les espatlles.
- Vejam noi, quan el Venerable Proveïdor us ha preguntat per la vostra procedència, de quina manera us hi heu adreçat per respondre? – La mirada del vell estava clavada als ulls del jove mentre esperava una resposta. El jove va abaixar el cap conscient de l’error que acabava de cometre.
- Disculpeu-me Gran Mestre, em penso que m’hi he adreçat com a Germà. Ho va dir abaixant el cap, arronsant les paraules i repenjant la mandíbula al pit.
- Efectivament jove, us hi heu adreçat com a Germà, i penso que teniu molt poca edat per a tenir els coneixements i la experiència que us permetria d’adreçar-vos-hi. 
- No tinc els coneixements, ni gaudeixo de la experiència a la que el Gran Mestre es refereix. Prego al Venerable Ancià que perdoni la meva ignorància, el camí de superar-la m’ha portat a les portes del Temple. - El noi semblava sincer i mentre parlava mantenia la mirada franca.
No podia adreçar-se a un Mestre del temple com a germà, a no ser que ell fos també membre d’aquell mateix temple o de qualsevol altre. I solament quant estigués en el mateix nivell de càrrec, el mateix “status”, quan compartís rang amb un Mestre, s’hi podria adreçar com a Germà. En un obrir i tancar d’ulls el noi havia menystingut el protocol i les normes cíviques i de respecte als ancians, imperants dins els murs de totes les Llars Divínes. El llarg camí, tots els sacrificis, els anys d’aprenentatge, tot el que l’havia dut fins a les portes del temple, podia veure’s anul·lat, depreciat, no tingut en compte per culpa d’un error infantil. Deixat endur per la seva pròpia seguretat, empès per la confiança que tenia en la divinitat de la seva missió, hipnotitzat pel magnetisme i la proximitat del vell Mestre Proveïdor, havia comès una errada de la que segurament hauria de penedir-se la resta dels seus dies.

El seu primer mestre hi havia insistit tant, li havia repetit tantes vegades, que el noi no recordava quantes.
- Be noi, ara repassem una lliçó que no has d’oblidar mai- Li deia mentre seien a refrescar-se a la vora d’una font, o sota un frondós roure solitari al punt del migdia, o tot atiant el foc a la nit, poc abans d’anar a dormir. – Algun dia hauràs de visitar un Temple, t’hi hauràs d’adreçar per tenir accés a uns coneixements als que mai podries accedir d’una altra manera. Hauràs de conèixer la comunitat, i convertir-te en un dels seus membres, conèixer les seves lleis, i determinar quin sentit tenen, qui és cadascú i quina responsabilitat desenvolupa, hauràs d’observar com la resta de la comunitat es relaciona amb cada membre, i deduir quin càrrec ocupa.
- Mestre, jo no hi vull anar al Temple, m’estimo més aprendre les ensenyances al vostre costat, i viatjar amb vos per tants llocs i parlant amb tanta gent com ho fem. Vull esdevenir el vostre deixeble, i seguir el vostre camí. De jovenet, al noi l’angoixava la idea d’anar a un Temple, sempre havia viscut en indrets a l’aire lliure, lluny de les grans concentracions de gent, gaudint de la natura en estat pur i de la conversa i la companyia de petites comunitats de persones que vivien apartades del soroll i la intensa activitat humana, pròpia de les mes grans i importants ciutats mercantils i militars.
- Es clar fill, no hi has d’anar ara, no et serviria de res, al contrari. Trobo que es un molt bon senyal que no hi vulguis anar ara. Però d’aquí uns anys, jo ja no podré ser el teu mestre, i llavors tu demanaràs d’anar al temple.



6 comentaris:

Anònim ha dit...

Genial Dídac. Genial, en serio...No entenc! tens la capacitat d'escriure aixó i alhora estar perdent el temps en aquesta mena de gàbia-peixera! Francament... em fa molta ràbia. És un text molt bó. Super ben ambientat i en el que a més, no sé per que, t'hi veig a tu.
Els diferentes tons, la llum, la poca llum de l'espai...en fi que m'ha agradat moltíssim. Seguiràs no? Em preocupa el pobre noi!!! Felicitats!

Anònim ha dit...

Ai! que requetebé que funciona. Em feia por...

Anònim ha dit...

T'has encallat o què!!!

Anònim ha dit...

Molt bó el partit de bàsquet!Ets pastadet!

Anònim ha dit...

Estic clavat amb el relat, però la cosa pinta bé. El post del "trencant taulells" m'ha quedat brutal, jejejeje.

Anònim ha dit...

Buf, nen! però quina lentitut!