dimarts, 21 d’octubre de 2008

El Temple


1a PART.

Capitol 1.

El jove va arribar a la porta principal del temple i es sentí repentinament abrumat davant la desfilada de personatges que tenia al davant. Dones velles i desarrapades pidolant, vells desdentats, bruts i plens de nafres, una corrua d’infants cridanera i tenaç, aprenents en la pràctica del petit furt i el carterisme. També hi havia pretesos devots, que aclamaven el nom de la figura creadora, exagerant els seus càntics d’oració, i interpretant els gestos més dramàtics dels ritus. 

Finalment la plaça s’omplia, majoritàriament, d’un nodrit grup de creients humils, treballadors incansables, persones compromeses amb les seves comunitats a la recerca d’una oportunitat que els mantenia vives la fe i l’esperança. Tots esperaven la seva oportunitat davant les portes del temple, aquestes s’obririen al punt del migdia i la sort, la bonaventura i la divina voluntat de l’ésser suprem designarien dues persones per entrar a formar part dels habitants del temple. Un podia esdevenir personal de servei, personal administratiu, personal de neteja, o fins i tot esdevenir membre prioritari de la comunitat, tot depenia de les seves pròpies habilitats, desitjos, interessos, i fins i tot de la pròpia ambició.

Però la vida dins els murs del temple, significava, en tots els casos, l’assoliment d’unes quotes de coneixement molt poc abundants portes enfora. Dins el Temple, hom experimentava la sensació d’estar envoltat de respostes, i tothom des de la seva responsabilitat treballava en direcció a un sol objectiu unitari. L’estudi, el coneixement profund, la pràctica i la estricta observació de les linies de conducta, la defensa dels valors i el desenvolupament de les idees que la Divina Creació va establir com a dogma. Per altra banda ademés, la vida al temple assegurava dos plats calents de brou amb carn i pa de civada cada dia, i un llit confortable i calent a on no es patien de manera tan abrupta els rigors de l’hivern.

Impressionat per aquest espectacle, el jove va acostar-se a un monjo ancià que s’apressava creuant la plaça cap a un carreró lateral per on, sen’s dubte pretenia entrar al Temple. A uns set metres darrera d’ell, el seguia un monjo jove carregat amb dos sacs que penjaven d’un pal travessat damunt les seves espatlles. A pesar del fred, suava tot esquivant el nodrit grup de vianants, mentre s’esforçava en seguir de prop els passos del seu esmunyedís mestre.

-Perdoni! Va cridar en acostar-s’hi mirant de cridar la seva atenció.

L’ancià, no va sentir-lo, o no va immutar-se, perquè continuava caminant.
Va fer dues passes llargues endavant fins a plantar-se just davant del vell.

-Disculpi Venerable ancià-, va dir tot fent una reverència. -Serieu tan amable de dedicar-me uns moments?

El monjo, va semblar contrariat al principi, quan sobtadament va detenir el seu avanç a causa d’aquell jove alt i ben plantat, amb la barba i els cabells llargs, que s’havia interposat en la seva trajectòria. Va aixecar la ma, amb la intenció de fer un signe de benedicció al jove, i continuar caminant, però en buscar la seva mirada va veure una profunditat als seus ulls que va fer que capgirant el gest, agafes el jove pel braç i s’hi acostés tot dient-li,
- Digues fill meu, en que pot aquest vell i humil servidor de la divinitat, ajudar-te?
- Veureu Pare, vinc des de molt lluny, a molts dies de viatge, per què he estat cridat a Servir la Creació. Vinc a incorporar-me a la disciplina del Temple.

El vell va fitar-lo amb atenció.
-Bé fill meu, si vols entrar al servei del temple solament cal que esperis davant les portes al punt del migdia. Si vertaderament has estat cridat a servir la Creació, trobaràs un lloc per tu dintre dels murs.

Va reemprendre el seu camí abans que el jove novici no es relaxés massa en el transport de la càrrega, però el jove desconegut va seguir-lo.

-No pare, no he parlat amb la suficient claredat, no hem referia a això.. No he estat cridat a servir al temple, he estat escollit per revelar la naturalesa de la Força Creadora, per estrenyer el llaços entre els homes i la Divinitat. La vida al temple solament és un pas entremig necessari per l’acompliment amb èxit de la meva missió. 

En sentir-lo el vell es va aturar en sec. Va fitar-lo pausadament, estudiant cadascun dels moviments del jove.
-Impulsiu i descarat-, va pensar. -Massa segur d’ell mateix per ser tant jove.

El jove, clavat al seu davant li aguantava la mirada, i aquesta no era altiva ni carregada d’orgull, si no que sorprenentment amagava una profunditat, que feia reflectir els seus ulls amb una llum que va commoure el vell monjo.

-D’acord noi, sembla ser prou autèntica la teva pietat, i solament la vertadera fe pot fer aflorar tan nobles sentiments. Acompanya’m, veure’m si ets un dels escollits per servir a la Màxima Autoritat.