El Temple (III)

Capítol 3

Després d’un estrany recorregut al llarg de galeries poc il·luminades, i de travessar dues sales funestes repletes de talles policromades, i tapissos de colors difuminats pel fum de les torxes, va trobar-se davant d’una amplia porta de doble fulla, d’una fusta rematada amb amplies cabotes de ferro coronada per un ampit de pedra on podia llegir-s’hi, escrita en caràcters de l’antiguitat la llegenda: “el temps ho sap”.

La porta va obrir-se just quan feia una passa endavant per trucar-hi. 

Era una sala circular, al mig hi havia un faristol pobrament il·luminat per la feble flama d’una espelma moribunda. Al voltant, una amplia tarima aixecava unes taules robustes darrere de les quals, el jove va poder veure les cares dels membres del tribunal, davant seu, escrutant-lo minuciosament, hi havia El Consell. Un glop d’amargor va pujar-li a la gola quant, a la tercera taula va veure-hi la cara desagradable de rictus forçat, del mestre preceptor, en canvi un somriure va omplir-li els llavis quan, dos llocs a la dreta de la taula principal de la tarima, va reconèixer la mirada intel·ligent del vell mestre proveïdor.

El Consell, o germandat de venerables , estava format pels grans mestres mes savis i ancians del temple. Hi havien de portar un mínim de cinc-centes llunes al seu servei per poder ser proposats com a membres de dret de l’organisme que regia els destins dels fidels. Presidia el Consell el Gran Mestre director, un home encongit, de molts anys, una figura eixuta, minúscula i decadent, la presencia de la qual no s’advertia en mig de la solemnitat i el tamany del mobiliari de la sala.

El gran Mestre director, posseïdor d’una saviesa gairebé infinita, i guardià del tresor del coneixement de la Llei Divina, havia posat tots els seus sentits i el seu talent al servei de la divinitat i del Temple, al qual havia donat una fama que explicava el creixent nombre de devots i peregrinacions.

Després de no pocs comentaris en veu baixa, i d’algunes confidències a cau d’orella, els membres del Consell van fer silenci quan el vell mestre procurador va prendre la paraula.

-Venerables Germans, ens trobem reunits per valorar la candidatura d’aquest jove per servir La Divinitat. El noi afirma sentir-se elegit, i a fet un llanguíssim viatge per arribar fins a nosaltres superant així una important prova de fe.- Dit això va fer dringar les closques d’uns petits moluscs blavosos que donaven per finalitzat el seu parlament.

Immediatament el Mestre preceptor va reclamar torn de paraula, va fitar fixament els membres de la germandat i llavors adreçant-se al jove i aixecant el seu dit llarg, prim i acusador va dir 

–Sospito que és un impostor. Si vertaderament a rebut la crida de la Creació, si és autèntic mereixedor d’una missió en favor de la divinitat, s’hauria d’haver esperat a la porta, i deixar que la Voluntat Suprema l’escollís al punt del migdia -. Mentre amb les mans feia gestos per apagar les murmuracions en favor de les seves paraules, va prosseguir el seu discurs. 

- En els temps difícils en que s’han convertit els nostres dies, quan els senzills es veuen envoltats per les privacions, quan esperen amb temor els sacrificis que tots sabem que han de venir, sovint senten despertar dintre seu una falsa fe, una devoció enganyosa que els fa sentir-se cridats al servei de La Divinitat. En aquests moments més que mai, cal confiar en la Divina Providencia, i esperar que aquesta manifesti la seva voluntat de comptar amb un nou servidor. Per tant, proposo acompanyar aquest jove a la porta del temple, i que sigui la Llum Suprema qui il·lumini el camí de la seva servitud.

Entre els membres del Consell, aquestes paraules van provocar les mes diverses reaccions, des de aplaudiments i paraules d’alè a favor de la tesi del Mestre Preceptor, fins a punts de vista mes moderats que defensaven que calia profunditzar en molts aspectes abans de prendre qualsevol decisió.

Pesadament, el vell mestre proveïdor pa posar-se en peu a l’hora que feia dringar les closques reclamant el torn de paraula i l’atenció dels membres del consell que mantenien enceses discussions amb els mestres de les taules veïnes.

-Venerables germans, es cert que en èpoques de dificultat, quan l’escassetat es fa palesa, quan la misèria s’apodera de les viles i les cases dels senzills, una falsa onada de devoció omple les portes del nostre temple d’il·luminats que creuen haver rebut una missió de la Divinitat Creadora, i es cert també que es una devoció il·lusòria la que experimenten, i que darrera d’aquesta falsa fe, no s’hi amaga una autèntica pietat, si no un simple instint de supervivència- Un rumor d’aprovació va recórrer la sala.

- En els temps difícils que vivim,- va prosseguir el vell - molts senzills arriben al nostre temple creient que una renovada espiritualitat els demana respostes, i en realitat és la necessitat que els demana un refugi on dormir, i dos àpats calents a taula.- En aquest punt, el Mestre Preceptor va interrompre el vell mestre proveïdor.
-Per això mateix afirmo que cal que el noi vagi a la porta i esperi la crida!! El Consell dels Mestres te coses molt més importants a fer que avaluar la pietat d’aquest desconegut....