El Temple (V)

Capítol 5

Per primer cop, el vell Mestre Director observava el noi amb atenció, el jove tenia una actitud cautelosa i una mirada resolta. El bany l’havia alliberat de la imatge feréstega, però encara duia llargs els cabells i la barba. Després de passejar la mirada per tots els Mestres asseguts rere les cadires va abaixar el cap i va romandre immòbil i tranquil.

- Vegem fill, va preguntar el Gran Mestre. Com has arribat fins als nostres murs, que t’ha dut davant les nostres portes.

El jove va aixecar el cap. –El meu camí Gran Mestre, el meu transitar m’ha portat fins a les vostres portes.

- Quin és el destí del teu viatge?.
- No persegueixo arribar a un destí, he de complir una missió.

Està bé, i digues noi, quina es exactament la teva missió?
No ho se Gran Mestre per això he vingut al temple, estic buscant respostes.

I creus que les respostes a les teves preguntes son entre les parets del temple.

Tothom diu, fins i tot a la regió llunyana d’on provinc, que aquest temple conté aplegats els coneixements per podar arribar a la màxima saviesa, Per acomplir qualsevol missió necessito tenir certs coneixements, el temple pot oferir-me respostes, i jo puc formar-me de coneixements. Trobaré les respostes que busco? No ho se, potser només el temps ho sap.

El Mestre Preceptor va moure’s nerviosament a la seva cadira quan el Mestre dels Sagrats Textos remugava paraules inintel·ligibles tot aixecant les celles i fent sonar el seu manat de closques.

El Mestre-Guardià de les escriptures dels antics, així com del gran nombre de textos que generava la intensa activitat acadèmica i d’investigació del Temple, no intervenia mai en les reunions del Consell. Tret que algú digues alguna cosa referent als Textos aplegats al Gran Llibre de les Sagrades Escriptures, el llegat dels antics.

- Coneixeu la Llengua?- Va preguntar amb un fil de veu aguda com urpa de gat cadell.
- Si Mestre, la conec. – El noi responia amb franquesa. La sala s’omplia de murmuris d’aprovació.  
- De qui l’heu apresa?- S’afanyà a preguntar el Mestre Preceptor.
- Me la va ensenyar el meu primer mestre, un home molt savi d’una terra molt llunyana, al sud..- Al jove no se li escapava l’actitud obertament hostil del Mestre Preceptor, sense obviar que era una de les figures mes significatives de tota la comunitat del temple. Un dels homes mes poderosos del fabulós aparell d’aquell temple, que mantenia diversos vincles, de diferent naturalesa, amb totes les viles, pobles i ciutats d’una basta regió.
- Veniu del Sud aleshores?- L’ancià proveïdor intervenia amb un to d’absoluta conciliació, malgrat que la seva mirada va encendre’s amb un llamp d’intel·ligència. No germà, com bé sabeu he arribat al temple venint pel camí del nord, per això us he pogut trobar al carreró de la porta oest.- Certament al vell proveïdor no li havia passat per alt que el jove era a l’esquerra de la plaça nord del temple quan va trobar-lo, lleuger d’equipatge, amb la barba i el cabell llargs, l’aspecte saludable de qui fa jornades que camina, i brut i afamat com qui acabat d’arribar a la ciutat, encara no ha pogut trobar on poder menjar alguna cosa calenta, i prendre un bon bany. Ara el vell somreia satisfet.
- Jove, acosteu-vos un moment si sou tan amable. Qui parlava era el Gran Mestre Director, que de sobte semblava despertar d’un estat profund de meditació. El noi va fer dues passes endavant fins situar-se just davant la taula del Gran Mestre. Enfilada damunt la tarima, al noi li quedava el sobre de la taula a l’alçada de les espatlles.
- Vejam noi, quan el Venerable Proveïdor us ha preguntat per la vostra procedència, de quina manera us hi heu adreçat per respondre? – La mirada del vell estava clavada als ulls del jove mentre esperava una resposta. El jove va abaixar el cap conscient de l’error que acabava de cometre.
- Disculpeu-me Gran Mestre, em penso que m’hi he adreçat com a Germà. Ho va dir abaixant el cap, arronsant les paraules i repenjant la mandíbula al pit.
- Efectivament jove, us hi heu adreçat com a Germà, i penso que teniu molt poca edat per a tenir els coneixements i la experiència que us permetria d’adreçar-vos-hi. 
- No tinc els coneixements, ni gaudeixo de la experiència a la que el Gran Mestre es refereix. Prego al Venerable Ancià que perdoni la meva ignorància, el camí de superar-la m’ha portat a les portes del Temple. - El noi semblava sincer i mentre parlava mantenia la mirada franca.
No podia adreçar-se a un Mestre del temple com a germà, a no ser que ell fos també membre d’aquell mateix temple o de qualsevol altre. I solament quant estigués en el mateix nivell de càrrec, el mateix “status”, quan compartís rang amb un Mestre, s’hi podria adreçar com a Germà. En un obrir i tancar d’ulls el noi havia menystingut el protocol i les normes cíviques i de respecte als ancians, imperants dins els murs de totes les Llars Divínes. El llarg camí, tots els sacrificis, els anys d’aprenentatge, tot el que l’havia dut fins a les portes del temple, podia veure’s anul·lat, depreciat, no tingut en compte per culpa d’un error infantil. Deixat endur per la seva pròpia seguretat, empès per la confiança que tenia en la divinitat de la seva missió, hipnotitzat pel magnetisme i la proximitat del vell Mestre Proveïdor, havia comès una errada de la que segurament hauria de penedir-se la resta dels seus dies.

El seu primer mestre hi havia insistit tant, li havia repetit tantes vegades, que el noi no recordava quantes.
- Be noi, ara repassem una lliçó que no has d’oblidar mai- Li deia mentre seien a refrescar-se a la vora d’una font, o sota un frondós roure solitari al punt del migdia, o tot atiant el foc a la nit, poc abans d’anar a dormir. – Algun dia hauràs de visitar un Temple, t’hi hauràs d’adreçar per tenir accés a uns coneixements als que mai podries accedir d’una altra manera. Hauràs de conèixer la comunitat, i convertir-te en un dels seus membres, conèixer les seves lleis, i determinar quin sentit tenen, qui és cadascú i quina responsabilitat desenvolupa, hauràs d’observar com la resta de la comunitat es relaciona amb cada membre, i deduir quin càrrec ocupa.
- Mestre, jo no hi vull anar al Temple, m’estimo més aprendre les ensenyances al vostre costat, i viatjar amb vos per tants llocs i parlant amb tanta gent com ho fem. Vull esdevenir el vostre deixeble, i seguir el vostre camí. De jovenet, al noi l’angoixava la idea d’anar a un Temple, sempre havia viscut en indrets a l’aire lliure, lluny de les grans concentracions de gent, gaudint de la natura en estat pur i de la conversa i la companyia de petites comunitats de persones que vivien apartades del soroll i la intensa activitat humana, pròpia de les mes grans i importants ciutats mercantils i militars.
- Es clar fill, no hi has d’anar ara, no et serviria de res, al contrari. Trobo que es un molt bon senyal que no hi vulguis anar ara. Però d’aquí uns anys, jo ja no podré ser el teu mestre, i llavors tu demanaràs d’anar al temple.

El Temple (IV)

Capítol 4

- Venerable Mestre Preceptor, faci el favor de seure i respectar els torns, la seva actitud es intolerable ocupant vostè la posició que ocupa en aquesta sala, i més encara si tenim en compte quines son les seves atribucions al temple. Hem veig obligat a amonestar-lo davant dels Venerables Mestres del Consell per aquesta actitud mes pròpia d’un novici de segon grau, que no pas del Preceptor del Temple. Li prego que es moderi i respecti els torns de paraula dels Venerables Germans.-

 La veu havia sonat atronadora, fent-se sentir per sobre dels darrers crits del Mestre Preceptor  i els comentaris que aquests provocaven. El jove, quiet, espectador de la disputa entre els dos mestres, havia hagut de mirar totes les taules dues vegades per adonar-se que aquella veu, aquell tro imponent que havia fet silenciar per complet tota la sala, provenia de la taula central.

 La figura eixuta, arrugada i decadent del Gran Mestre Director, s’alçava rere la gran taula, la seva mirada crispada es passejava per entre les altres, com si busques algun Membre del  Consell disposat a desafiar-lo. Dret, al costat del faristol pobrament il·luminat, el jove es preguntava com un home tan aparentment feble, amb un aspecte tant malaltís, podia proferir aquell autèntic tro de veu quan s’enutjava. El Mestre Preceptor va semblar encongir-se rera la seva taula mentre l’ancià Mestre Proveïdor esperava, apaciblement, que acabes tot el rebombori per finalitzar el seu parlament.

 - Podeu prosseguir Mestre Proveïdor, estic convençut que ningú més gosarà interrompre un membre del Consell quan aquest estigui en possessió de la paraula.- Dit això el Gran Mestre Director va recuperar la seva majestat decrèpita, va asseure’s envoltat dels coixins que cobrien la gran butaca, i com qui diu, va tornar a desaparèixer d’escena.

 -Gràcies Venerable Germà Director, solament vull afegir que si he fet entrar el jove, i he convocat el consell per evaluar-lo es per que personalment la seva pietat m’ha semblat autèntica, empesa per una fe verdadera. Per això no crec que sigui necessari sotmetre’l a la prova de les portes al SolAlt.

 Aquesta vegada, el Mestre Preceptor va esperar que l’ancià fes dringar les conquilles per donar per finalitzat el seu torn. Immediatament va posar-se dret tot fent dringar les seves, i apropiant-se dels següent torn.

 - Voleu dir, venerable proveïdor, que considereu mes efectiu el vostre criteri, més infal·lible el vostre raonament, que la Voluntat Divina expressada a través de l’elecció del SoltAlt? Esteu afirmant, Mestre del Temple, que el ritus sagrat pel qual la Divina Providencia nomena els seus servidors  no és en temps de dificultats, un mètode vàlid d’elecció dels escollits? Germà Proveïdor, que potser esteu insinuant que dubteu del dogma  de la providència?

Una murmuració va recórrer la sala en sentir aquestes paraules, però el Preceptor del temple no semblava encara satisfet.

 -Per algú de la vostra posició i el vostre llinatge, tenint en compte el càrrec que ocupeu, això us podria costar una acusació d’heretgia!!

Tots els mestres del Consell van alçar-se aixecant les seves veus mentre el Preceptor feia dringar les conquilles al finalitzar el seu discurs.

 Aquesta vegada el so estrepitós d’un gong acompanyava la veu de tro del Gran Mestre Director del Temple.

- Silenci!! Venerables Mestres seguin als seus llocs!! Germans, prego que la reunió discorri amb la tranquil·litat, el diàleg i l’entesa que la Llei determina.- Va dir mentre tornava a seure a la seva majestuosa butaca, si bé aquesta vegada no es deixava absorbir pels coixins.

- Eminent Procurador, no estem aquí per discutir al respecte del dogma de la providencia, ni per fer acusacions d’heretgia contra un dels principals d’entre els habitants prioritaris del temple. Us prego que modereu les vostres suspicàcies.- Dit això va aixecar-se per prosseguir. –La missió del Consell ara és avaluar la voluntat de servei d’aquest jove, comprovem si com diu, pot esdevenir un dels escollits.

 - Vegem noi, acostat cap aquí, a on et puguem veure millor. El jove va acostar-se a la taula principal, on un ampli cercle de llum l’il·luminava de ple, a pocs metres de la tarima circular on hi havia els membres del Consell.

El Temple (III)

Capítol 3

Després d’un estrany recorregut al llarg de galeries poc il·luminades, i de travessar dues sales funestes repletes de talles policromades, i tapissos de colors difuminats pel fum de les torxes, va trobar-se davant d’una amplia porta de doble fulla, d’una fusta rematada amb amplies cabotes de ferro coronada per un ampit de pedra on podia llegir-s’hi, escrita en caràcters de l’antiguitat la llegenda: “el temps ho sap”.

La porta va obrir-se just quan feia una passa endavant per trucar-hi. 

Era una sala circular, al mig hi havia un faristol pobrament il·luminat per la feble flama d’una espelma moribunda. Al voltant, una amplia tarima aixecava unes taules robustes darrere de les quals, el jove va poder veure les cares dels membres del tribunal, davant seu, escrutant-lo minuciosament, hi havia El Consell. Un glop d’amargor va pujar-li a la gola quant, a la tercera taula va veure-hi la cara desagradable de rictus forçat, del mestre preceptor, en canvi un somriure va omplir-li els llavis quan, dos llocs a la dreta de la taula principal de la tarima, va reconèixer la mirada intel·ligent del vell mestre proveïdor.

El Consell, o germandat de venerables , estava format pels grans mestres mes savis i ancians del temple. Hi havien de portar un mínim de cinc-centes llunes al seu servei per poder ser proposats com a membres de dret de l’organisme que regia els destins dels fidels. Presidia el Consell el Gran Mestre director, un home encongit, de molts anys, una figura eixuta, minúscula i decadent, la presencia de la qual no s’advertia en mig de la solemnitat i el tamany del mobiliari de la sala.

El gran Mestre director, posseïdor d’una saviesa gairebé infinita, i guardià del tresor del coneixement de la Llei Divina, havia posat tots els seus sentits i el seu talent al servei de la divinitat i del Temple, al qual havia donat una fama que explicava el creixent nombre de devots i peregrinacions.

Després de no pocs comentaris en veu baixa, i d’algunes confidències a cau d’orella, els membres del Consell van fer silenci quan el vell mestre procurador va prendre la paraula.

-Venerables Germans, ens trobem reunits per valorar la candidatura d’aquest jove per servir La Divinitat. El noi afirma sentir-se elegit, i a fet un llanguíssim viatge per arribar fins a nosaltres superant així una important prova de fe.- Dit això va fer dringar les closques d’uns petits moluscs blavosos que donaven per finalitzat el seu parlament.

Immediatament el Mestre preceptor va reclamar torn de paraula, va fitar fixament els membres de la germandat i llavors adreçant-se al jove i aixecant el seu dit llarg, prim i acusador va dir 

–Sospito que és un impostor. Si vertaderament a rebut la crida de la Creació, si és autèntic mereixedor d’una missió en favor de la divinitat, s’hauria d’haver esperat a la porta, i deixar que la Voluntat Suprema l’escollís al punt del migdia -. Mentre amb les mans feia gestos per apagar les murmuracions en favor de les seves paraules, va prosseguir el seu discurs. 

- En els temps difícils en que s’han convertit els nostres dies, quan els senzills es veuen envoltats per les privacions, quan esperen amb temor els sacrificis que tots sabem que han de venir, sovint senten despertar dintre seu una falsa fe, una devoció enganyosa que els fa sentir-se cridats al servei de La Divinitat. En aquests moments més que mai, cal confiar en la Divina Providencia, i esperar que aquesta manifesti la seva voluntat de comptar amb un nou servidor. Per tant, proposo acompanyar aquest jove a la porta del temple, i que sigui la Llum Suprema qui il·lumini el camí de la seva servitud.

Entre els membres del Consell, aquestes paraules van provocar les mes diverses reaccions, des de aplaudiments i paraules d’alè a favor de la tesi del Mestre Preceptor, fins a punts de vista mes moderats que defensaven que calia profunditzar en molts aspectes abans de prendre qualsevol decisió.

Pesadament, el vell mestre proveïdor pa posar-se en peu a l’hora que feia dringar les closques reclamant el torn de paraula i l’atenció dels membres del consell que mantenien enceses discussions amb els mestres de les taules veïnes.

-Venerables germans, es cert que en èpoques de dificultat, quan l’escassetat es fa palesa, quan la misèria s’apodera de les viles i les cases dels senzills, una falsa onada de devoció omple les portes del nostre temple d’il·luminats que creuen haver rebut una missió de la Divinitat Creadora, i es cert també que es una devoció il·lusòria la que experimenten, i que darrera d’aquesta falsa fe, no s’hi amaga una autèntica pietat, si no un simple instint de supervivència- Un rumor d’aprovació va recórrer la sala.

- En els temps difícils que vivim,- va prosseguir el vell - molts senzills arriben al nostre temple creient que una renovada espiritualitat els demana respostes, i en realitat és la necessitat que els demana un refugi on dormir, i dos àpats calents a taula.- En aquest punt, el Mestre Preceptor va interrompre el vell mestre proveïdor.
-Per això mateix afirmo que cal que el noi vagi a la porta i esperi la crida!! El Consell dels Mestres te coses molt més importants a fer que avaluar la pietat d’aquest desconegut....

El Temple (II)

Capitol 2

Un home de mitjana edat, alt i corpulent com un ós, cobria l’entrada al temple per una petita porta del carreró lateral, va obrir la pesada porteta i va apartar-se per deixar passar l’ancià i el jove monjo, alleueujerit amb la idea d’alliberar-se finalment del pes dels dos sacs. Amb una mirada ràpida del vell, el gegant va entendre que calia deixar passar el jove que caminava d’arrere d’ells, i va tancar la porta quan ja l’havien travessat els tres.

Un cop a dins va costar-los uns moments acostumar la vista a la nova llum. Es trobaven en un racó fosc d’un pati i hi havia dos monjos més. Mentre un dells acompanyava el jove ajudant-lo amb els sacs, l’altre intercanviava alguns xiuxiuejos amb l’ancià.

-Be, sembla que haurem d’esperar aquí l’arribada del mestre preceptor-, va dir el vell monjo. –Amb el pas dels anys, i l’augment del nombre de devocions i peregrinacions al temple- , va prosseguir -la hospitalitat s’ha tornat un valor en desús en aquesta santa casa, i opino que hauria de ser just al contrari, no trobeu?, -va afegir tot dirigint-se al monjo de la porta mentre picava l’ullet, maliciós, al jove visitant.

Quan intentava balbucejar una excusa, el monjo va assenyalar cap al final de la galeria, indicant l’arribada del mestre preceptor. Amb unes poques passes llargues un l’home alt i prim era al seu costat i mirava interrogatòriament i alternativa al monjo de la porta i al vell.

-Vaja vaja mestre proveidor, sembla que avui ens heu portat quelcom més que un parell de sacs de queviures de la vostra passejada del matí.

-Si-, va respondre l’ancià. –La providència a volgut creuar els meus passos amb els d’aquest jove, que afirma estar cridat al servei de la Virtud de la Creació, i per la defensa de la Llei Divina.

-Sabeu, mestre proveidor, que vivim en uns temps combulsos, i que en aquesta hora de sacrifici i capteniment, d’eucaristia obligada, es multipliquen els casos de falses devocions, i son nombroses les preteses crides fervoroses envers la Divinitat, que son desestimades per la manca d’una autèntica pietat.- Mentre deia això, el mestre preceptor anava alçant la veu, encenia les seves galtes, i aixecava un dit index prim, llarg i amenaçador cap al jove desconegut.

-També se, mestre preceptor, que el jove te el mateix dret que tenim tots de demostrar la seva verdadera pietat, i se que no som nosaltres qui hem de jutjar la veritable força de la seva fe, ni tampoc som nosaltres els qui hem de decidir la importància de la seva missió, seran la Certesa i la Veritat qui determinaran l’abast del servei que el jove a de fer a La Divinitat.

El vell mestre proveidor, no s’havia deixat impressionar pels gestos exagerats del preceptor, i per altra banda considerava que era un home massa estricte, amb una molesta tendència a desestimar les mostres de santedat alienes alhora que enaltia les pròpies sense cap pudor.

-Està bé- va tallar-lo el mestre preceptor. -Examinem-lo- va afegir. -Després del SolAlt que visiti El Consell.
 
Van acompanyar-lo cap als banys, allà van donar-li una túnica interior de cotó, i una sobretúnica de llana gruixuda una mica gastades per l’us, però netes i amb un agradable tacte i una fresca olor de net. Va capbusar-se llargament a una bassa d’aigües termals mentre refregava el seu cos amb l’herba sabonera. Era el seu primer bany de debó en moltes setmanes. Darrerament, degut al llarg viatge, solament havia pogut rentar-se en els rierols d’aigües gèlides i en els pous d’aigües fosques que havia anat ensopegant pel camí. Quan va acabar el bany es sentia com un home nou. Llavors el vell mestre procurador va acompanyar-lo fins al pati central del temple per assistir al ritual de la oració del migdia. Molts dels servents del temple s’hi trobaven aplegats, i de totes les finestres, portes i balcons encarades cap a la gran plaça, s’hi podien veure els caps dels nombrosos devots disposats a seguir els ritus.

De sobte van sonar uns grans corns metal·lics repartits per les sis torres majors del temple. Tothom va fer silenci, es va descobrir el cap, i es va tapar el rostre amb les mans en senyal de pregària. D’algun lloc a la dreta de la plaça, uns càntics s’elevaben y retrunyien en les parets del mur del temple, i l’atmosfera es carregava de l’olor dels cremadors d’essencies i encens repartits per les innumerables capelles d’oració disseminades al llarg de tot el complexe. En el moment en que els cantics semblaven ja més poderosos que les fermes parets, un altre toc dels corns seguit d’un terrible tro, va silenciar el temple per complert. Llavors tothom va repetir una oració, la oració del SoltAlt, que cantava la grandesa de La Divinitat en el punt del migdia.

A poc a poc, les portes i finestres es van anar tancant, i la gent abandonava el centre de la monumental plaça i es dirigien a seguir desenvolupant les seves diverses activitats.

-Be noi- va dir el vell monjo tot incorporant-se. –Ha arribat l’hora de mesurar la força de la teva fe, cal que visitis El Consell.

El Temple

1a PART.

Capitol 1.

El jove va arribar a la porta principal del temple i es sentí repentinament abrumat davant la desfilada de personatges que tenia al davant. Dones velles i desarrapades pidolant, vells desdentats, bruts i plens de nafres, una corrua d’infants cridanera i tenaç, aprenents en la pràctica del petit furt i el carterisme. També hi havia pretesos devots, que aclamaven el nom de la figura creadora, exagerant els seus càntics d’oració, i interpretant els gestos més dramàtics dels ritus. 

Finalment la plaça s’omplia, majoritàriament, d’un nodrit grup de creients humils, treballadors incansables, persones compromeses amb les seves comunitats a la recerca d’una oportunitat que els mantenia vives la fe i l’esperança. Tots esperaven la seva oportunitat davant les portes del temple, aquestes s’obririen al punt del migdia i la sort, la bonaventura i la divina voluntat de l’ésser suprem designarien dues persones per entrar a formar part dels habitants del temple. Un podia esdevenir personal de servei, personal administratiu, personal de neteja, o fins i tot esdevenir membre prioritari de la comunitat, tot depenia de les seves pròpies habilitats, desitjos, interessos, i fins i tot de la pròpia ambició.

Però la vida dins els murs del temple, significava, en tots els casos, l’assoliment d’unes quotes de coneixement molt poc abundants portes enfora. Dins el Temple, hom experimentava la sensació d’estar envoltat de respostes, i tothom des de la seva responsabilitat treballava en direcció a un sol objectiu unitari. L’estudi, el coneixement profund, la pràctica i la estricta observació de les linies de conducta, la defensa dels valors i el desenvolupament de les idees que la Divina Creació va establir com a dogma. Per altra banda ademés, la vida al temple assegurava dos plats calents de brou amb carn i pa de civada cada dia, i un llit confortable i calent a on no es patien de manera tan abrupta els rigors de l’hivern.

Impressionat per aquest espectacle, el jove va acostar-se a un monjo ancià que s’apressava creuant la plaça cap a un carreró lateral per on, sen’s dubte pretenia entrar al Temple. A uns set metres darrera d’ell, el seguia un monjo jove carregat amb dos sacs que penjaven d’un pal travessat damunt les seves espatlles. A pesar del fred, suava tot esquivant el nodrit grup de vianants, mentre s’esforçava en seguir de prop els passos del seu esmunyedís mestre.

-Perdoni! Va cridar en acostar-s’hi mirant de cridar la seva atenció.

L’ancià, no va sentir-lo, o no va immutar-se, perquè continuava caminant.
Va fer dues passes llargues endavant fins a plantar-se just davant del vell.

-Disculpi Venerable ancià-, va dir tot fent una reverència. -Serieu tan amable de dedicar-me uns moments?

El monjo, va semblar contrariat al principi, quan sobtadament va detenir el seu avanç a causa d’aquell jove alt i ben plantat, amb la barba i els cabells llargs, que s’havia interposat en la seva trajectòria. Va aixecar la ma, amb la intenció de fer un signe de benedicció al jove, i continuar caminant, però en buscar la seva mirada va veure una profunditat als seus ulls que va fer que capgirant el gest, agafes el jove pel braç i s’hi acostés tot dient-li,
- Digues fill meu, en que pot aquest vell i humil servidor de la divinitat, ajudar-te?
- Veureu Pare, vinc des de molt lluny, a molts dies de viatge, per què he estat cridat a Servir la Creació. Vinc a incorporar-me a la disciplina del Temple.

El vell va fitar-lo amb atenció.
-Bé fill meu, si vols entrar al servei del temple solament cal que esperis davant les portes al punt del migdia. Si vertaderament has estat cridat a servir la Creació, trobaràs un lloc per tu dintre dels murs.

Va reemprendre el seu camí abans que el jove novici no es relaxés massa en el transport de la càrrega, però el jove desconegut va seguir-lo.

-No pare, no he parlat amb la suficient claredat, no hem referia a això.. No he estat cridat a servir al temple, he estat escollit per revelar la naturalesa de la Força Creadora, per estrenyer el llaços entre els homes i la Divinitat. La vida al temple solament és un pas entremig necessari per l’acompliment amb èxit de la meva missió. 

En sentir-lo el vell es va aturar en sec. Va fitar-lo pausadament, estudiant cadascun dels moviments del jove.
-Impulsiu i descarat-, va pensar. -Massa segur d’ell mateix per ser tant jove.

El jove, clavat al seu davant li aguantava la mirada, i aquesta no era altiva ni carregada d’orgull, si no que sorprenentment amagava una profunditat, que feia reflectir els seus ulls amb una llum que va commoure el vell monjo.

-D’acord noi, sembla ser prou autèntica la teva pietat, i solament la vertadera fe pot fer aflorar tan nobles sentiments. Acompanya’m, veure’m si ets un dels escollits per servir a la Màxima Autoritat.