Un recital de piano

Recuperant un microrelat escrit ja fa tres anys. En aquella ocasió el repte era que no tingués una extensió de més de 365 paraules, ja que havia de publicar-se a http://365contes.blogspot.com.es/2010/03/276-un-recital-de-piano.html. La veritat es que hi he corregit/modificat ben poca cosa, entre d'altres perquè m'agrada la brevetat, convertir-lo en un text més llarg solament hauria suposat reomplir-lo de palla, una successió de paraules que no aportarien res de nou a la idea essencial del relat. Espero que us agradi.

Un recital de piano.

Abans de l’inici de cada assaig, el pianista porta a terme el mateix cerimonial, entra a l’escenari per l’esquerra, el cap cot, la mirada fixa a terra. Sota un braç i duu les partitures i amb l’altra mà, de seda, acarona la llarga cua del piano, n'enretira lleugerament l’escambell i s’hi asseu amb un gest de reverència. Quan, amb tota cura, a posat les partitures al faristol, manté les mans flotant uns pocs centímetres damunt del teclat, tanca els ulls, quatre respiracions profundes, comença l’apoteosi.

Tres hores després, amb la darrera nota suspesa encara a l’aire, de nou les mans levitant sobre el teclat, els ulls clucs, quatre respiracions profundes... obre els ulls, tira el cap i els cabells enrrere i s’aixeca mentre recull les partitures d'una revolada. Te la cara i el coll coberts de perles de suor i està desfet, esgotat, mentre s’allunya lentament del piano fins a desaparèixer de l’escena.

Llavors, d'entre la foscor de la platea, el soroll d'algú que es moca. És la senyora Elisa del personal de neteja. Com pot, s’alça mentre lluita contra el dolor d'esquena  s’agafa amb decisió als braços de la butaca, per poder fer la força que ja no tenen les seves cames, totes les articulacions li fan mal, i sent el pes de tantes hores de treballs i patiments al seu damunt, malgrat que no aconsegueixen esborrar el seu somriure. Llàgrimes d'emoció llisquen per les seves galtes mentre s’acosta cap al carret de la neteja; ara toquen els vidres.

El dia de l’estrena no hi ha un sol seient lliure a la sala, el pianista saluda a la platea i hi veu homes amb esmòquing, dones amb vestits llargs i el reflex de les joies i les pedres precioses. Fa una reverència mentre pensa en la feina de tants mesos, en tot el treball previ abans d'aquesta estrena. Enretira una mica l’escambell i s’hi asseu amb calma, tanca els ulls, les mans suspeses en l’aire, per sobre el teclat, una respiració profunda... La seva ment es concentra, imagina les notes dibuixant-se al pentagrama. Amb la segona respiració apaga els murmuris i els inoportuns atacs de tos provinents de la platea. Amb la tercera respiració profunda, finalment visualitza una sala completament buida i silenciosa, percep l’olor de fusta i de moqueta. Quarta respiració, i solament escolta el so esmorteït dels plors d'emoció de la senyora Elisa... Comença l’apoteosi.

No hi ha entesa possible. Cal tallar-los el subministrament de sang al cap.

Sembla mentida, però la paraula entesa solament necessita el canvi d’una lletra per convertir-se en el nom d’una empresa de subministrament elèctric, amb la que resulta impossible arribar a entendre’s.

Avui he estat mitja hora penjat del telèfon (per cert un 902, car de la hòstia) per finalment no resoldre el problema i emprenyar-me de mala manera.

Soc, oficiosament, banquer de quilowats, en tinc un saldo de més de mil dos-cents. La culpa, unes lectures estimades molt a l’alça i una ineptitud manifesta. Pel camí, de més a més, negligència, mala educació i una cara dura majúscula. Ah! i també un cinisme flagrant! Resulta que la situació es avantatjosa per mi, aquest saldo de punts s’ha facturat i cobrat amb tarifa 2011, i molt probablement, a partir de gener de 2012 pugin els preus.....

Collons noi, quina xamba!! És com el pagament de les multes, et fan descompte per pronto-pago.... Doncs mira, no cola. Em cago en la mare que va parir fecsa-endesa, em cago en la mare que va parir els governs que els permeten exercir aquestes pràctiques abusives, nepotisme emmascarat que després, un cop han abandonat la funció pública per la qual “van renunciar a les seves carreres professionals”, els permet col·locar-se a cos de rei al consell d’administració de l’empresa. Em cago fins i tot en la mare que va parir el personal que aten aquest coi de linea pornogràfica (si, si, pornogràfica, perquè hi truques i et follen de viu en viu). La penúltima vegada que vaig trucar-hi, una noia que no debia tenir res millor a fer que jugar amb el bolígraf (un d’aquells gruixuts, de 16 colors) va penjar-me el telèfon quan li vaig dir la segona veritat, i al tornar-hi a trucar, una seva companya es feia el desentes (¿que le ha colgado? no puede ser, debe haber sido un fallo de la centralita), llavors va tenir-me quinze minuts més al telèfon i no va resoldre res, ni tan sols debia prendre nota de la incidència perquè avui, quan hi he tornat a trucar, ningú en tenia constància.  Això si, el paio que hi havia a l’altra banda del telèfon m’ha mostrat tot el catàleg d’excuses, de solucions però, no n’hi quedava cap ni una.

Al final li he deixat anar. Que si, que m’ha explicat molt clarament les coses des de el punt de vista de l’empresa, que no cal que ho repeteixi, que és molt eficient, molt amable, i que te molta paciència... Però que jo no en tinc tanta, i tot entenent que ell és un treballador i fa el que li manen, segurament no necessita que jo li expliqui per a qui treballa, és més, estic plenament convençut que ja ho sap per a qui treballa, i que coneix les seves males pràctiques, i que per tant és complice de tota aquesta colla de fills de puta, i que jo me la doblo i me l’envaino, i em quedo amb el saldo de quilowats, tot i que no soc jo qui es guanya la vida amb el comerç d’electricitat, però que ell s’ha de sentir dir que son uns lladres i uns poca soltes, que abusen de la gent, que son expressament negligents i ineficaços, que ens escuren les butxaques fins i tot en el servei d’atenció al públic, i que ja pot estar content, que portem més de vint minuts al telèfon, i que si treballava a comissió aquesta tarda en treurà una bona picossada. Que del que ell anomena solucions que m’ofereix a mi no n’hi ha cap que m’interessii que trii ell mateix la que em suposi menys molèsties, la que em permeti no haver de tornar a trucar-hi, perquè en tinc més que suficient amb les pràctiques abusives de la seva empresa, no vull, a més a més, haver de patir la ineptitud i la inoperància dels seus treballadors.

-Doncs si no desitja res més senyor Didác, tramito aquest expedient, que passi una bona tarda.

Aneu a la puta merda.

Pescant a la sopa

Agafa la cullera amb la ma dreta, el ganivet amb l’esquerra i comença a tallar la sopa. El brou s’enrretira de l’acer, però aconsegueix tallar pel mig un parell de galets.

- Què fas? Menja be!

Deixa la cullera, i agafa la forquilla. És cert, ara li resulta molt més fàcil tallar els escàpols galets.

- Però què has fet? T’has menjat la pasta i has deixat tot el brou?

- Està massa salat, porta’m el sucre o una mica de mel. O millor encara, porta’m el xerès.

Aboca el xerès a la cullera sopera, quan aquesta és plena la buida al plat del brou i remena, al cap d’un minut repeteix la operació, i tot seguit, hi torna per tercer cop.

-Ja has acabat amb el xerès? L’endreço ja?

-Si, te.- Diu mentre li allarga el plat amb el brou i el xerès alhora que, amb l’altra ma, agafa l’ampolla i comença a veure a morro.

-Que fas? T’emborratxaràs!

-Deixam estar, vull anar a pescar.

-La única cosa que pescaràs serà una bona trompa, dona’m aquesta ampolla- Crida mentre li arrenca de les mans.

Ell agafa el plat de brou, l’alça amb les dues mans, l’acosta a la boca i comença a xarrupar, li bessa per la comisura dels llavis tacant-li la camisa i els pantalons.

-Mira com t’has posat! Qui ho haurà de rentar això ara ? La feinada que tindré per fer-ho net ! Va, ves a canviar-te que ho posaré en remull quan abans millor.

-Ja ho faré net al riu, vaig a pescar.

-Amb la roba de diumenge? Ni parlar-ne, ves a canviar-te ara mateix!

Puja per l’escala, entra a la seva cambra, obre l’armari i n’agafa un jersei. Baixa l’escala i del penjador de darrera la porta n’agafa un barret. Surt de la casa i va cap al cobert. En recull la canya, l’esquer i els aparells de pesca i enfila cap a la riera mentre la sent cridar pel forat de l’escala.

-Encara no t’has canviat? Hauré de pujar jo a buscar la roba?

Arriba a la riera, prepara la canya, el fil, l’ham, es treu les sabates i s’hi comença a endinsar. En aquell racó hi ha una bona profunditat, camina per l’aigua fins que aquesta li arriba a la cintura. Tira enrrere la canya i llença l’ham ben lluny, al bell mig de la platja de sorra blanca que hi ha a la riba. Ara solament li cal esperar.

Al cap de poca estona hi arriba algú també amb intenció de pescar.

-Però que feu? No heu vist que no es a dins de l’aigua l’ham? Voleu dir que en sabeu res de l’art de pescar?

-Fillet, tot just fa deu minuts que he arribat, i guaita, ja hi ha el primer beneït que ha picat. Enhorabona, felicitats.

Els 3 passos cap a la llibertat.

1. rebel·lió, 2. revolta, 3. revolució.

1. Objectius concrets, accions concretes, amb gran nombre d'efectius ben coordinats i organitzats. Desobediència civil no violenta. Boicot a multinacionals i grans corporacions. La mobilització, quant més nombrosa més poder ens dona.

2. Necessària donada la reacció covard i repressora del poder actualment establert. El sistema dificilment permetrà ser canviat des de dintre. De sempre la riquesa econòmica ha pretès posseir el poder pol·lític per, enlloc de posar la seva riquesa al servei de la majoria, posar la majoria al servei de la seva riquesa.

3. Violenta, com totes les revolucions, i justificada per la manca d'alternatives reals d'obtenir una verdadera justícia, de gaudir d'una verdadera democràcia.

Llavors per assegurar la durabilitat de l'herència de la revolució, cal establir els mecanismes necessaris per, d'una vegada per totes, evitar que el poder econòmic post revolucionari, s'apoderi també del poder polític, judicial i social.

L'IDEÒLEG CORPORATIU

L’ideòleg corporatiu és un personatge força estrany, dins dels complexes límits del món del parasitisme, el seu és un cas gairebé excepcional. A diferència de la resta dels seus congèneres, l’ideòleg corporatiu no posseeix l’instint de reproduir-se, aquesta mutació evolutiva li permet estalviar-se de trobar la competència deslleial que ell mateix practica amb gran afany. Tant és així que la deslleialtat esdevé el factor clau per garantir l’èxit de l’ideòleg corporatiu en el seu medi, fins i tot convertint-lo en l’autèntic líder de la seva particular cadena tròfica, mantenint-lo al cim de la piràmide d’hipocresia que conforma el seu ecosistema.

L’ideòleg corporatiu no acostuma a llevar-se gaire aviat als matins, la major part dels dies cap al migdia, no li agrada matinar i, a pesar de no tenir hàbits nocturns, la seva condició natural l’empeny a desenvolupar molt poca activitat al llarg del dia. Al mig d’un entorn bulliciós i a voltes caòtic, les nul·les aptituds socials de l’ideòleg corporatiu l’obliguen a recloure’s al seu cau durant llargues estones, i a actuar sempre mig d’amagat i molt sigil·losament. Les seves escasses relacions son sempre parasitàries, i en aquests casos l’ideòleg corporatiu demostra ser l’esser més ben dotat de la naturalesa per interpretar el paper d’hoste amb la més absoluta perfecció.

“Feina fuig mandra no em deixis”, aquest ha de ser el principi vital de tot aspirant a ideòleg corporatiu amb unes mínimes possibilitats d’èxit. Ha d’estar inserit al seu codi genètic , ha de ser l’estela que il·lumini cadascun dels passos del seu camí. Cal gaudir d’una especial habilitat, gairebé innata per, no tan sols delegar tota la feina sinó, ademés alliberar-se de tota responsabilitat, desentendre’s de les obligacions i al damunt reivindicar els fruits d’una feina suposadament ben feta, és més, pretesament brillant. Molts pocs son els que son capaços de jeure tot el dia sense fer res alhora que esbufeguen de cansament, i es lamenten per la pesada càrrega que suporten mentre neden descaradament entre l’egolatria i l’autocomplaença. L’ideòleg corporatiu n’ha fet un art.

La verdadera ocupació de l’ideòleg corporatiu, la seva única preocupació, allò que fins i tot l’obsessiona fins a la extenuació, el sentit de la seva vida i del seu esdevenir, el seu pla vital, consisteix en aferrar-se a la poltrona i conservar la butaca de privilegis ben cosida al seu cul gros i acomodat. El desig de garantir el seu propi benestar, mou el pobre esperit d’acció de l’ideòleg corporatiu, i està disposat a fer-ho a qualsevol preu, el que sigui. Aquesta és la seva ineludible inclinació natural. Durant la seva etapa formativa l’ideòleg corporatiu ha hagut d’aprendre a reptar per damunt les qualitats alienes, eludir les responsabilitats derivades de les males accions pròpies i descarregar damunt d’algú altre les conseqüències que suposi la seva ineptitud.

No resulta difícil seguir el rastre d’un ideòleg corporatiu que porti instal·lat algun temps en un mateix territori, les seves marques, les seves petges i els seus excrements resulten clarament visibles fins i tot a ulls inexperts. I si be com dèiem, actua sol i amb sigil, sempre deixa evidències de la seva activitat, restes escampades arreu, i aquella fortor a mediocritat que ho embolcalla tot allà on van. Preferiblement l’ideòleg corporatiu procura colonitzar un territori on ja hi hagi instal·lades altres especies que li resulten afins tals com caps d’àrea d’ulls que no volen veure, força càrrecs intermedis als qui tot és igual, i uns pocs delegats sindicals còmplices. En aquest entorn tan favorable l’ideòleg corporatiu garanteix la seva supervivència i un bon desenvolupament de la seva carrera. En territoris amb característiques tan avantatjoses, l’ideòleg corporatiu és el millor exemple d’adaptació al medi, mantenint la supremacia del seu estrat mitjançant manipulacions malintencionades que li permetin viure una vida privilegiada a perpetuïtat.

Paraula de blog.

Avui és el dia internacional de la dona, però jo del que tinc ganes és de parlar dels sindicats....

Com ho diuen els francesos? "Vualà"!!!

http://blog.enfemenino.com/blog/seeone_300872_8704895/UN-CARDO-ENTRE-LAS-FLORES/La-verguenza-sindical

TRANSCENDIR

“La bellesa és efímera, la vellesa en canvi, també ho és”

Els humans en tant que espècie patim d’un mal que no te cura i que, malauradament ens fa ser com som. Un irrefrenable desig de transcendència, d’ultrapassar, de repercutir, en definitiva, d’anar més enllà de les nostres pròpies vides. Tots els essers vius pateixen del mateix instint si be, en el cas dels humans va molt més enllà d’una simple funció reproductiva, que també.

Òbviament cadascú de nosaltres és únic i diferent, posseïm unes virtuts i convivim amb uns defectes que son nostres i que perfilen la nostra manera de ser. Però amb això no en tenim prou, no ens conformem, per algun motiu que desconec els humans necessitem més.

Reconeixement, aplaudiment, admiració, respecte o fins i tot enveja. Anhelem superar el termini que assenyala el factor temps, pretenem que la nostra vida vagi més enllà dels anys que hem viscut.

El pitjor de tot és que sovint, prioritzem el “que” per damunt del “com” i el “quan”, perquè donem més importància a la destinació que al viatge. Valorem més el llegat que el treball, i opino que és aquesta l’arrel de la majoria dels nostres mals.

ELOGI DE POLÍTICS I CAPELLANS

De la meitat de la teva veritat en creuré mitja, i preferiria no haver-ne de creure ni tan sols aquesta petita part. L'historial de les teves mentides el retallaré a tires, lamentant no poder-lo creure amb els ulls tancats.

Encens fogueres que solament desprenen fum, ni un bri d'escalfor, ni una mica de llum. I encara hi ha persones que creuen en tu que sembles net, però vas brut, que lligues la corda i estrenys el nus.

Venedor de remeis que no curen els mals que tu mateix has covat, adorador de reis havent promès estar al servei del poble honrat, gran mentider, pocavergonya... DESGRACIAT!!

I malgrat tot seguiré immers en el teu món d'engany, veient com menteixes sense cap treball, perquè res tret de tu mateix et sembla realment important. Perquè per tu el significat de la paraula dita és insignificant, solament cerques l'efecte que et faci semblar brillant.

Únicament espero que algun dia potser facis un pas en fals, i el teu castell de cartes s'ensorri de dalt a baix, i no et salvi ni el Déu fals, ni la fingida democràcia, ni la justícia arbitrària, ni tan sols la fe cega d'aquells molts, pobres enganyats.

La nina dels ulls tancats.

La nina te els ulls tancats, li manca el tros d'una cama i dels braços destorçats li falten dits de les mans. La nina que no te mama des de fa una colla d'anys al racó d'una llucana envoltada de fantasmes que ningú ha volgut llançar. Si la gent no la vol veure ella, per què ha de mirar? Tanca els ulls per esmunyir-se de la imatge d'un mirall... trencat.

La nina te els ulls tancats, el vestit esgarrapat i pudent des que un mal dia un gat vell s'hi va pixar. Duu els cabells esvalotats d'un vermell mig apagat per la pols que, al llarg dels dies que van convertint-se en anys, va cobrint totes les golfes com volent-les amagar.

La nina te els ulls tancats, i recorda i fa memòria dels antics moments passats i una llágrima li llisca porcellana i galta avall.

La balada del pirata gros.

Un sol cofre amb tres tresors

amaga el pirata gros,

i en guarda la clau, gelós,

encadenada al seu cor.

No son perles ni diamants,

no son bens d’or ni argentats,

son tres ànimes lluents

d’escalf, amistat i temps.

Hi ha una ànima d’energia

avocada als sentiments,

un esclat que cada dia

travessa els cels i els inferns.

Hi ha el poder d’una mirada

d’un silenci i d’un somrís,

de la muntanya pausada

que és volcà de pell endins.

Finalment hi ha la innocència

d’abrupta espontaneïtat,

pou infantil de sapiència

que a tothom te el cor robat.

Tres tresors en un sol cofre,

quan el pirata gros l’obre

sent el vent bufant de popa

que a port bo i segur l’apropa.

I fent un trago de rom

desapareix tota son,

i gaudeix de l’amistat

més maca de tot el món.

http://www.goear.com/listen/23681ce/yo-seria-pirata-raimundo-amador

per la familia Sc-Portell un autèntic tresor vivent.

VIATGE DE PLAER

Per algú poc viatger i gens viatjat, agafar la maleta i marxar a l’estranger no deixa de ser tota una aventura. Sortosament nosaltres no haurem de patir per conflictes de caràcter lingüístic, presumiblement la llengua no ha de suposar-nos cap frontera. Marxem a l’Alguer, per cortesia dels amics de Xauxa passarem quatre dies a l’illa de Sardenya visitant la ciutat italiana on es parla el català. Jo per part meva em proposo l’aventura de conèixer persones i llocs poc o molt llunyans, que d’entrada em sembla un repte prou interessant, hi aniré amb la il·lusió de gaudir de l’experiència i, sobretot amb moltes ganes de passar-ho bé i de tornar amb una bona colla de records i anècdotes sucoses.

La iaia Filomena, senyora entranyable afirma que: “El viatge no és plaent si el viatger és un poca traça, quin mal viatge que abraça qui a tot li està malament” I jo estic plenament disposat a seguir els seus consells, en qualsevol dels casos no crec que em puguin fer cap mal.

No se si ha estat la casualitat, la mala sort o la providència qui ha fet coincidir el nostre viatge amb les eleccions al parlament i el duel Barça-Madrid. Un cop esvaïts els dubtes al respecte del dia que es jugarà el clàssic, no cal patir per no poder veure el partit envoltats del caliu blaugrana. Dilluns al vespre, si tot va segons el que està previst, serem a Manlleu per vibrar amb el partit de l’any al costat de la nostra gent. Personalment aposto indubtablement a favor del Barça per un clar 3 a 1 (dos gols de Messi, un de Villa i el del Madrid.... de Sergio Ramos, hechale huevos)

Al respecte de la batalla electoral, sembla que tot estigui fet ja, encara no hem anat a votar i ja hi ha qui s’aventura a pronosticar quants escons perdran uns i quants en guanyaran els altres. Imagino que això és bo, així probablement hi haurà alguna sorpresa. En el que sembla haver-hi mutu acord és en que hi haurà un canvi de govern, que José Montilla no serà reelegit president, i que aquesta responsabilitat recaurà en Artur Mas. Deixant però de banda les especulacions i el politiqueig, poc o molt no és difícil imaginar-se com aniran les coses. Dia d’eleccions, tots els tertulians polítics espases en alt, recomptes, percentatges de participació i de vots, teòrics repartiments d’escons, els formatgets de tv3, i finalment resultats definitius i valoracions dels candidats de tots els partits, felicitant-se per els resultats obtinguts i la magnífica jornada electoral. Llavors a l’hora de la veritat, de representar-nos, de vetllar pels interessos generals des de les responsabilitats de govern o les opositores, les paraules que uns i altres han proferit durant la campanya, s’esvaeixen al bell mig d’un no res, i les coses tornen a ser com eren, com seran....

En definitiva el que vull dir és que, per passar un diumenge expectant i pendent d’una farsa mal interpretada per una colla de mals mentiders, molt més m’estimo anar-me’n a l’Alguer!!

Algunes frases populars de la iaia Filomena, i sentència de la tia Vicenta.

"Malaguanyada la feina que no ha costat cap treball, qui molt guanya i gens no penca tot ho roba i res no val".

"No et mosseguessis les ungles si et fiques els dits al nas, no et mengessis mai les figues collides a un camp de naps”.

"Un novembre d'eleccions no portarà solucions si els polítics en campanya, més vots te qui més enganya".

“Dictadura o democràcia no hi ha res que em fagi gràcia, em xarboten els pebrots els manaires carallots”.

“Si tens calor de dia i fred a la nit, busca l'ombra al migdia i abriga't al llit”.

“Si al setembre arribats la calor perdura, anar a pujar cims nevats serà mala aventura”.

“Lluna plena d'agost prop de setembre, no pixaràs de fosc, que et veuràs el membre”.

"El segon dilluns d'agost, tanca els ulls i serà fosc"

"Qui atesora lo diner pa ficar-lo en cacerola, mori primer o el darrer, pobre quedarà en la tomba". (Sentència de la tia Vicenta, cosina de Castellò de la iaia Filomena)

La música i el gaudi.

Fas cua a la guixeta, t’empenyen, t’estrenyen, et trepitgen, sents pudor a suat. Fas cua a la porta, t’aparten, t’empenyen i et passen al davant descaradament. Fas cua a la barra, t’apreten, t’empenyen, et mullen i et roben. Llavors busques un lloc des d’on veure l’escenari sense empentes, crits, allaus humanes ni cap melenut movent el cap mentre els seus cabells et fuetegen la cara. Quan el grup de rock surt a escena es produeix el terrabastall que imaginaves, crits, soroll de fans histèrics, empentes, trepitjades.....

Quan comença el concert ja ets fora, sol, fumant, tranquil, bebent, relaxat, escoltant aquell magnífic cd que va editar aquell grup collonut, comodament assegut al teu cotxe vell, brut i destartalat, però amb aquell auto radio que peta tan de puta mare......

VIVA LO PORNO

Piensa en verde y es una fresca..... ¿Quién da más?

Mojadito: ron, soda, limón, asssssucar y menta!!!

vella bellesa de titella

Jo no ho he dit..... però també ho penso.

-Quan algú assumeix un càrrec públic, cal que es consideri a si mateix com una propietat pública. (Thomas Jefferson 1743-1826, polític nord-americà)

- La política és el paradís dels xerrameques. (G. Bernard Shaw 1856-1950, dramaturg i crític literari irlandès)

- Si un partit polític s'atribueix el mèrit de la pluja, no ha d'extranyar-se que els seus adversaris el culpin de la sequera. (Charlotte Morrow, escriptora nord-americana)

- La política és l'art de buscar problemes, trobar-los, fer un diagnòstic erroni i llavors aplicar les solucions incorrectes. (Groucho Marx 1890-1977, actor nord-americà)

-La política és, potser, la única professió per la que no cal preparació. (Robert Louis Stevenson 1850-1894, escriptor escocès)

- És molt difícil fer compatibles la política i la moral. (Francis Bacon 1561-1626, polític i filòsof anglès)

- La política és un acte d'equilibri entre la gent que vol entrar, i aquells que no en volen sortir. (Jacques Benigne Bousset 1627-1704, religiós, predicador i intel·lectual francès)

- La conseqüència de no pertanyer a cap partit polític, serà que els molestaré a tots. (Lord Byron 1788-1824, poeta anglès)

- La política no pot restringir-se a ordenar els interessos nacionals*, si no que està obligada a projectar una governabilitat global per atendre, equitativament, els interessos col·lectius. (Leonardo Boff 1938, teòleg, filòsof i escriptor brasiler)

- La política, com el bosc tropical, s'alimenta de les seves pròpies deixalles. (Paul Carvel 1964, escriptor belga)

-Ja sap vostè, una vegada i una altra en política les bones intencions es torcen. I les bones intencions es torcen perquè es gasten els diners d'altres. (Milton Friedman 1912-2006, economista nord-americà)

- Ben analitzada, la llibertat política és una faula imaginada pels governs per adormir als seus governats. (Napoleó Bonaparte 1769-1821, militar i polític francès)

- La política és de vegades com la gramàtica: una errada que tots cometen finalment és reconeguda com a norma. (André Malraux 1901-1976, escriptor i polític francès)

- La guerra és l'art de destruir els homes, la política és l'art d'enganyar-los. (Parmènides d'Elea nascut entre el 530 a.C i el 515 a.C, filòsof grec)

- La política és l'art d'aconseguir els diners dels rics i el vot dels pobres amb l'excusa de protegir als uns dels altres. (Anònim)

- La política és l'art de servir-se dels homes fent-los creure que se'ls serveix a ells. (Louis Dumur 1860-1933, poeta i dramaturg francès)

- Ningú pot adoptar la política com a professió i seguir sent honrat. (Louis McHenry How 1871-1936, polític nord-americà)

*Jo hi afegiria "i partidistes"

La mort del rei

A palau avui pots escoltar-hi el silenci, no se sent ni el vol d’una mosca. Normalment el tràfec resulta eixordador i insuportable, bufons i trobadors anant d’una estança a l’altra, les dames de la reina corrent per tots els passadissos enriolades per les mirades lascives dels cavallers, el primer canceller escridassant els ministres amb la seva veu de tro i el bisbe intentant en va posar una mica d’ordre mentre amenaça a tothom que se li posa al davant d’estar condemnat als inferns per causa d’aquesta vida indecent i pecadora. Però avui el palau s’ha convertit en un paradís de quietud i de silenci. Ahir nit quan el rei va morir, si que va haver-hi corredisses, crits i plors. Emissaris sortint a cavall en direcció a tots els palaus dels nobles, patges desvetllant els cortesans per donar-los la fatal notícia i els crits dels gossos, que esverats davant la frenètica activitat a hores tan intempestives, s’han passat la nit bordant i udolant.

A les portes de palau hi ha quatre soldats fent la guàrdia, normalment son a la garita beguts i adormits, refiats que no esclatarà cap guerra ni revolució en un reialme governat amb ma de ferro pel monarca. Avui però porten els uniformes de gala i flanquegen la reixa subjectant fermes les llances, com unes estàtues. No juguen a daus ni diuen obscenitats a les camperoles que passen per davant el cos de guàrdia. El rei a mort, i a palau tot és silenci, incertesa i por.

A la ciutat avui tot es gresca i xerinola, la bona nova de la mort del rei no ha trigat massa a escampar-se per totes les places, carrers i tavernes de la vila, abans del migdia la notícia ja corria fora muralles arribant a cada poble, a cada mas i fins a la més insignificant cabana de pastor. A mort el tirà, a finat el dèspota a defallit el cabró. Totes les núvies desvirgades ho celebren, tots els comerciants esclafats sota els impostos es feliciten, tots els camperols avocats a la misèria per culpa dels tributs estan joiosos.

El rei a mort sense descendència, a hores d’ara ja deuen haver començat les lluites intestines entre l’alta noblesa per ocupar el seu lloc, i les gestions dels prelats de l’esglèsia per estar del costat del bàndol guanyador, sigui quin sigui. Fora dels palaus, la fi del monarca representa una pròrroga, un petit parèntesi. Fins que la successió no quedi resolta no caldrà sotmetre’s a una justícia arbitraria i injusta, a uns abusos indecents emparats en la diferència de classe, no hi haurà vexacions ni ultratges.

El rei a mort, llarga mort al rei i llarga vida al poble.

EL CUENCO MALAJE

I.

El alfarero hunde sus manos en el barro frío y húmedo mientras con el pie hace girar el torno y empieza a darle forma a la arcilla. Primero la base, debe ser sólida y estable. Después levanta las paredes del recipiente, lisas y con una leve forma de copa rematada en un borde suave, para darle a la pieza un aspecto armonizado y esbelto. Antes de hornearlo deberá hacerle unas incisiones en forma de gravado para que el conjuro surja efecto.

Elabora un cuenco mágico. Siguiendo una tradición ancestral que le ha llevado a recorrer algunos de los rincones mas inhóspitos del mundo para conseguir los materiales necesarios, el alfarero está dispuesto a reproducir, con sus propias manos, la pieza cerámica mas valiosa de la historia del hombre, “cuenco malaje” o “olla de sombras” se le llama, y los chamanes, hechiceros y monjes de muchas sociedades de la antigüedad los hacían para dotar de equilibrio a la vida social en sus respectivas comunidades.

Desde que el hombre es hombre y se organiza social y territorialmente, diversos males acechan y amenazan a su felicidad plena. La envidia, la ambición, la avaricia, la prepotencia, la ignorancia, la falta de respeto, la insolencia, y la ingratitud por poner solo unos ejemplos, son algunos de los sentimientos y actitudes humanos que no permiten una correcta comunión entre los seres de la especie. El “cuenco malaje” es el objeto mágico que un sabio de antaño inventó para extirpar de la humanidad las sombras que la amenazan. Debe fabricarse con una mezcla de arcillas muy especial, y gravarse con unos caracteres rúnicos que esconden un poderoso hechizo, además debe hornearse durante la luna nueva de abril, y no puede usarse hasta que no haya contenido durante siete días una mezcla de vino nuevo y orín de buey.

Una vez terminado todo el proceso debe ponerse en algún lugar transitado, donde las personas entren en contacto, una plaza o un mercado son los lugares mas habituales. El alfarero escoge la plaza del pueblo, donde además se celebra un popular mercado todas las semanas. Solo tiene que dejarlo allí, las propiedades mágicas del cuenco permitirán absorber y contener cada uno de los pensamientos negativos de las personas que pasen por delante, los liberará de sus peores sentimientos para que, estando mejor consigo mismos, puedan armonizar satisfactoriamente con las personas que los rodean. Así, liberando a algunas personas de sus “sombras” el poder del cuenco incide positivamente en el bienestar de la comunidad. Una vez ha escogido el mejor lugar donde ponerlo, el alfarero solo necesita asegurarse que cada veintiún días, ni uno más ni uno menos, alguien lave el cuenco a conciencia con agua y sal.

II.

A media tarde un anciano camina por la plaza con la ayuda de un bastón, la mano izquierda a la espalda, la cabeza baja y el semblante serio. Cuando le sobrecoge un ataque de tos se detiene para buscar el pañuelo. No está en los bolsillos de los pantalones, intentando encontrarlo en el bolsillo interior de la americana -los bolsillos laterales permanecen cosidos por orden de su esposa, que nunca le a permitido usarlos porqué, según ella, se deforma la chaqueta- el bastón le cae al suelo. La tos no cesa, y al agacharse a recogerlo, desde algún recóndito rincón de sus pulmones un esputo de mocos se apodera de su cavidad bucal. De pronto la ve en el suelo a su lado, una escupidera de barro con unas inscripciones que no consigue distinguir, -se ha dejado en casa sobre la mesa de la cocina, junto al periódico, las gafas de cerca- escupe los mocos con cuidado para no expulsar también la dentadura, se limpia con la manga de la americana y prosigue su trabajoso caminar mientras piensa que esa si ha sido una buena idea por parte del ayuntamiento, recuperar el uso de escupideras como antaño, a ver si de una vez el municipio entra en razón y meten en cintura a esos locos de las motos y detienen a esos hippies que fuman droga en el parque.

De madrugada un joven ebrio anda de lado a lado en dirección a su casa, una imborrable sonrisa boba decora su rostro, ha estado con los amigos, jugando al mus, bebiendo cerveza, se han fumado un par de canutos de hierba y además ha estado zanganeando con la chica de sus sueños. Lo invade un sentimiento de hilaridad, está ilusionado y contento, en ese momento es un joven inmensamente feliz. Si acaso solo tiene una preocupación, se esta haciendo pis. En una esquina ve una especie de orinal de barro que alguien ha dejado en el suelo y mientras orina aliviado y orgulloso se siente, ahora si, absolutamente feliz.

Por la mañana una mujer viene de hacer sus compras, después de dejar a sus nietos en el colegio a empezado su trajín a la búsqueda de las mejores ofertas, su esposo murió victima de un cáncer hace apenas dos años, su hija, divorciada de un tipo alcohólico y violento, trabaja doble turno en el restaurante de una área de servicio, su hijo, heroinómano desde hace mas de diez años está a la espera de un juicio por atraco a una farmacia, suele ir por su casa un par de veces por semana, se llena el estómago y le vacía el monedero, tiempo atrás cuando conseguía ahorrar unos pocos billetes debía esconderlos con sumo cuidado para evitar el expolio filial. Al pasar por la plaza la mujer duda entre dirigirse al ayuntamiento para intentar conseguir una ayuda de los fondos sociales que ya le han denegado tres veces, o a la oficina bancaria a suplicar de nuevo que aunque quede la cuenta al descubierto le paguen, por tercer mes, los recibos del alquiler, el agua y la luz. Finalmente opta por no ir a ninguno de ambos lados con las bolsas de la frutería y del supermercado en las manos. En cambio recoge una maceta con agua que ha visto en el suelo, la vacía y la mete en el capazo. Su vecina, la buena de la señora Antonia le ha dicho esta mañana en el rellano que se le ha puesto preciosa la planta del dinero, que le hará un esqueje y se lo dará para que de una vez por todas mejore su suerte.

COSES QUE PASSEN

Una vegada en un bar, una colla de carallots van demanar-me a quina edat creia haver perdut la innocència. Vaig respondre que no l’havia perduda mai. Llavors l’espavilat de torn va preguntar-me si, a la meva edat, encara era o em creia ser innocent com un nen. Li vaig dir la veritat, que no havia perdut la innocència perquè no n’havia tinguda mai, i òbviament no es pot perdre allò que no es posseeix. No se perquè van pensar que feia broma, tots van posar-se a riure com si jo hagués dit quelcom d’allò més graciós. Llavors vaig matar-los, a tots. Jo vaig perdre un cafè a mitges i ells van perdre-hi la vida

Coses que passen.

Una altra vegada en una discoteca, una dona beguda va demanar-me per ballar i li vaig dir que no. Llavors va demanar-me que la convidés a una copa i també li vaig dir que no, no contenta amb això va insistir dient-me que parléssim, que volia saber coses de mi, jo li vaig respondre que no n’havia de fer res de les meves coses, i que a mi tan se me’n fotia el que fos que ella em pogués explicar. Va dir-me que era un poca solta i que no sabia tractar una dama. Jo vaig pensar que si era una dama no tenia perquè anar completament borratxa buscant un paio que la grapegés i la convides a beure, però per no discutir i demostrar-li que a les dames com ella si que se com tractar-les, vaig forçar-la violant-la amb odi en un carreró proper. Jo vaig perdre mitja hora i ella va perdre-hi les calces i els botons de la brusa.

Coses que passen.

Recordo un dimecres d’estiu, tornant en tren de la platja, feia una calor terrible i el vagó anava ple a vessar de vells i de canalla. Avis i nets que anaven a passar el dia a la platja. Tot d’una una dona embarassada em demanà si podia cedir-li el seient al·legant que en el seu estat i amb la calor que fa, li feien molt de mal les cames. Vaig engegar-la a fer punyetes. Que coi hi feia a un tren ple de gent a mig estiu si el seu estat i les seves cames no li permetien? Que s’hagués quedat a casa, o hagués anat al centre comercial, és ple de bancs i hi ha aire condicionat. Aquella dona va començar a escridassar-me dient-me que era un mal educat, un desconsiderat i no se quines altres coses. Vaig aixecar-me i vaig clavar-li un bon cop de puny a la panxa. Ella va perdre la criatura i jo les ulleres de sol mentre fugia del tren a tot córrer.

Coses que passen.

Durant els deu anys que vaig viure en un poble em guanyava la vida dedicant-me a la usura. Jo deixava diners a un interès prou alt que em permetés guanyar verdaderes fortunes que després invertia en borsa per multiplicar per deu els meus beneficis. Un bon dia però les meves accions van començar a perdre tot el seu valor, fins al punt d’estar a punt d’arruïnar-me. Vaig exigir a l’alcalde que pagués els meus deutes i m’omplís la cartera de bitllets. Solament calia que em donés els diners recaptats mitjançant els impostos. Així que jo no hi vaig perdre res i la gent del poble va perdre-hi la vivenda i els estalvis.

Coses que passen?

El captaire

Abaixa els ulls humiliat, demana diners, aixopluc, o un litre de vi. Els diners li servirien per mirar de ficar-se algun àpat calent a l’estómac, l’aixopluc li aniria molt be per mirar d’evitar els rigors d’aquest maleït hivern. Però el que més desitja en realitat es el litre de vi. Menjar o dormir calent no l’ajudarà a fugir de la crua realitat que l’envolta. Mentre mengi o dormi no podrà evitar pensar en l’estómac buit i la nit freda de l’endemà. Amb un litre de vi però podria perdre el mon de vista, oblidar-ho tot, deixar-se anar, amagat en un refugi etílic d’irrealitat. Si no pot ser vi, conyac o anís, li es igual, no li queda ni fetge ni paladar. Per fer el recompte de les seves possessions solament li cal obrir el carro. Un parell de mantes ronyoses, dues capses de cartró plegades i un parell de sabates velles. El gos, pollós, brut i vell, no és seu en realitat, solament es fan mútua companyia.

Gairebé tothom pensa que és un borratxo i un miserable. Però ell sap que abans de ser indigent no bevia, i durant força temps vivia al carrer i tampoc bevia. Procurava portar la roba neta, rentar-se i pentinar-se en alguna font, i tenir un aspecte agradable i presentable. Però la gent encara el mirava amb més mala cara. No entenien que un indigent pogués tenir dignitat. La gent vol que els pobres semblin pobres, captaires miserables. Que vagin bruts i pudents. Això reforça la seva autoestima i son més generosos a l’hora de tirar unes monedes a la gorra. Va descobrir-ho quan va deixar de tenir cura del seu aspecte, al cap del dia sempre arreplegava un parell o tres euros més.

Ja comença a fer-se fosc i baixa la temperatura, aviat ja no hi haurà ningú al carrer. De camí cap al pas de vianants subterrani on passarà la nit, remena als contenidors d’escombreries. Potser hi trobarà quelcom per fer un mos, o alguna cosa bescanviable per un parell de tragos. Ha d’afanyar-se, si arriba tard s’haurà d’estar al costat de l’escala, on hi fa més fred, i amb les nits glaçades que fa els darrers dies potser haurà de tornar a barallar-se per no haver de dormir al ras.

Mai entendrà com, posseint tan sols les quatre coses que porta dins el carro, i necessitant tan poc per viure el dia a dia, la batalla per la supervivència sigui tan dura, tan llarga i tan feixuga.