PARTÍCULES ELEMENTALS

PARTICULAS ELEMENTALES

Los físicos han identificado 12 partículas elementales y 4 interacciones como los elementos básicos a partir de los cuales se puede construir todo el universo, incluyendo sistemas tan complejos como los seres vivos. 
Las partículas elementales son los objetos más simples que se pueden concebir. En general no tienen partes ni se pueden dividir en componentes más sencillas.

Fet i fotut el que ve a dir és que totes i cadascuna de les coses que podem veure i tocar, esta formada per infinitud de partícules indivisibles de dotze menes que interactuen de quatre maneres diferents per formar cadascuna de les coses i essers que existeixen. Es a dir que som la suma de molts elements que, disgregats, separats, trillats, o com en vulgueu dir, esdevenen pràcticament el no res, unes partícules ínfimes, més petites que una puça, però que son en realitat elementals. 

Som prou conscients doncs, del potencial que amaguen les partícules elementals? I del exemple que suposa la seva forma d’operar? Tenim la capacitat d’adonar-nos, que les partícules elementals ho son tot? Que nosaltres som la suma de milers, o de milers de milions de partícules elementals, i que qualsevol dels nostres anhels materials també ho és? O potser ens costa menys d’imaginar, i ens agrada molt més pensar, no cal dir-ho, que les nostres possessions son, en la majoria dels casos, la suma dels diners que disposem, o millor dit dels diners que tenim i dels quals podem / volem / necessitem despendre’ns.

Molt més lluny de la física, i de qüestions relacionades amb la sabia manera d’operar que ens ofereix la naturalesa senzilla de les coses; referit al món del materialisme, les possessions i els diners de que parlàvem, jo em pregunto.

Sempre que intercanviem diners per bens tangibles, realment podem?
Sempre que gastem diners comprant bens tangibles, realment volem?
Sempre que paguem a canvi de bens tangibles, ho necessitem?

Tan si la resposta és afirmativa com si no, en qualsevol de les tres preguntes, cal acompanyar-la d’un: “Si? (o No?), perquè?

I en el per què amics, s’hi amaguen les respostes. 

I la resposta és NO, NO NO i NO!!

No sempre que gastem diners podem fer-ho, i moltes vegades ni tan sols ho volem fer per què som conscients que no ho necessitem, i doncs.....PER QUÈ!!??

Doncs perquè nosaltres la espècie humana, en general, tot i esser fills de La Naturalesa i a pesar de ser una enorme suma brillantment combinada de partícules elementals, no som tan senzills i eficients com la naturalesa mateixa. Al contrari, som d’una psicologia extremadament complexa, però molt simples en realitat. L’home és un animal social i d’hàbits generalment bastant gregaris. I quan més gran és la comunitat en la que viu l’home, i més segur i assentat s’hi troba, més senzill resulta manipular-lo.

Persones que alimenten la fam de la gent per poder saciar la seva pròpia fam, una gana infinita que ho assola tot brollant de la font d’ambició dels consells d’administració de les grans empreses. Petrolíferes, financeres, de comunicació....

Ens inunden massivament d’anuncis, de campanyes, d’imatges, de paraules, de llums, de músiques, de notícies, de pel·lícules..... i a tot arreu s’hi amaga la mateixa consigna: COMPREU

Quines polítiques de foment del consumisme s’hi amaguen darrere de la prostitució de les tradicions dels nostres temps, Nadal, Reis, Sant Joan, Sant Jordi, Sant Valentí que no es ni tradició aquí, però vol començar a ser-ho.

Llavors ens hi ha la farsa dels mitjans de comunicació i els serveis d’informació. Tot sovint ens expliquen coses que no interessen a ningú, però enlloc expliquen coses que segur que a tots ens interessaria saber. Però nosaltres no triem el que cal saber i el que cal ocultar. Això ho decideixen uns altres, els que donen llibertat de premsa per publicar allò que ells mateixos pensen que ens cal saber.

Ara estem en temps de crisi, però crisi de debò, com feia anys que no es patien. Hi ha qui diu que la darrera crisi d’aquesta magnitud va ocórrer ara fa vuitanta anys, el famós crash del vint-i-nou. Suposadament tot aquest augment de l’atur, la baixa natalitat, la crisi creditícia i la conseqüent pèrdua de capacitat financera a les empreses, solament es el principi. Diu que el sot de debó el trobarem l’any que bé, el dos mil deu. Sembla ser que serà un pou fondo del que n’acabarem sortint. Però res més tornarà a ser el mateix a partir de llavors.

Ha passat abans, passa ara, i passarà de nou altra vegada en un futur. La història de la humanitat es una successió de fets que es repeteixen a major escala global a mesura que passen els anys. És allò tan típic però alhora tan cert de “La història és repeteix” o “L’home és l’únic animal que ensopega dues vegades (i més) amb la mateixa pefra”.

D’aquí a uns anys veurem quin nou ordre de les coses sorgeix de tota aquesta part d’història que ens està tocant viure, ara només sabem que el final d’aquest capítol no serà gaire maco em penso.

Paraules Encadenades

Del diccionari de sinònims i antònims, autor S. Pey, Editorial Teide edició 2005.

Intuïció Clarividència, sagacitat, agudesa, comprensió, penetració, perspicàcia, visió, coneixement, percepció. ß> Reflexió, meditació, incomprensió.

Comprensió Penetració, clarividència, enteniment, intel·ligència, capacitat, agudesa,perspicàcia, talent, juí, capissola, claredat, evidència, senzillesa. ß> Totxesa, incomprensió, obscuritat, imprecisió, dificultat. // Noció, significació.

Senzillesa Simplicitat. ß> Complexitat. // Claredat, facilitat, normalitat, comprensió, clarividència. ß> Dificultat, complicació. // Afabilitat, bondat, cordialitat, bonhomia, franquesa. ß> Orgull, agressivitat.


I així podríem seguir fins a omplir les vuit-centes pàgines del diccionari. Paraules encadenades, sinònimes de moltes altres paraules de manera que, és fàcil crear una cadena de mots on hi ha moltes paraules sinònimes que es van repetint però, atenció, sempre en sorgeixen de noves, algunes paraules sinònimes que en l’anterior definició no hi eren. Només fent servir tres esglaons trobem paraules amb sinònims iguals però tant diferents entre elles com intuïció i senzillesa per exemple, o agudesa i bonhomia, i fins i tot intel·ligència i cordialitat. Les persones intuïtives acostumen a ser més complexes que les que no ho son, oi? I quan dic complexes em refereixo a un efecte de multiplicitat, com un cristall tallat per més cares. No hi ha dubte que les persones agudes, sovint son molt intel·ligents, però malauradament això no sempre vol dir que siguin persones cordials, de vegades ni tan sols bones persones.

Paraules encadenades, penso que en realitat les paraules necessiten encadenar-se per esdevenir-ne precisament això, paraules. Si no solament son mots. És quan cosim aquests mots, que cadascun d’ells es converteix en paraula, s’omple de significat i cobra sentit, li donem vida. Un sentit que guanya especificitat, matisos, en funció de la seqüència de paraules elaborada. Els mots precedents i posteriors a una paraula afinen allò que significa, li ajusten el vestit.

Potser per això escric. La paraula escrita m’ofereix temps, temps per la reflexió i la conseqüent capacitat d’elecció, temps per trobar aquells mots que expressin de manera més fidel tot allò que vull dir. Temps per la relectura, temps per la correcció....

Quan encadenem paraules oralment el nostre cervellet ha de treballar de pressa, i de vegades no som capaços de trobar la paraula justa, així que acompanyem els nostres mots de gestos i mirades que en reforcin el significat que volem donar-li. Per això quan un parla per telèfon, és quan més s’exposa a que hi hagi mals entesos, ja que no es poden sostenir les paraules amb els gestos. Precisament per això, és tan recomanable parlar pausadament, i reflexionar al respecte del que es vol dir i de quina manera vol dir-se.

En castellà diuen “Uno es dueño de sus silencios, y esclavo de sus palabras”. I mai millor dit. Això no vol dir que el més recomanable sigui mantenir-se sempre en silenci, encara que com deia Groucho Marx “Val mes estar callat i semblar estúpid, que parlar i confirmar tota sospita”. Però si que de vegades hauríem de pensar una mica més les coses abans de dir-les. Enlloc d’alliberar-les per la boca tan bon punt apareixen al nostre caparronet, hauríem de fer-les donar un parell de voltes, fer un tria i remena de retalls per saber quina sèrie de paraules encadenades volem cosir per fer un vestit cenyit i ajustat a tot allò que volem dir.

Potser ens serviria per estalviar-nos mals entesos, i aquella desagradable sensació de penedir-se d’una cosa que s’ha dit just després del moment de dir-la. Per que quan parlem també podem corregir les nostres paraules, però no és tan fàcil, i te unes repercussions que quan escrivim, quan solament hem d’esborrar un mot o dos, o tota una frase, i substituir-la per una altra, no hem d’afrontar.

El Temple, resum....

-         Es clar fill, no hi has d’anar ara, no et serviria de res, al contrari. Trobo que es un molt bon senyal que no hi vulguis anar ara. Però d’aquí uns anys, jo ja no podré ser el teu mestre, i llavors tu demanaràs d’anar al temple.-  Aleshores, si la conversa havia tingut lloc durant un alto en el camí, el mestre s’aixecava, es carregava el seu sarró a l’esquena, i reprenia el seu camí. Quan el noi, apressat, havia recollit les quatre coses que havien escampat, i les havia endreçat a la seva bossa, corria darrere el mestre fins a posar-se al seu costat  acompasant els seus passos en silenci.

-         Em penso que no cal considerar-ho una falta tan greu tenint en compte les circumstàncies.-  Amb aquestes paraules, el vell Mestre proveïdor va treure el noi de l’ensonyació produïda pels records. El jove va desvetllar-se de pressa. Al seu voltant alguns Mestres del Consell l’observaven a ell,  el Venerable Mestre Director hi tenia fixada una mirada molt desperta per algú de tanta edat. Altres prestaven atenció a les paraules del vell Proveïdor que continuava fent causa a favor del xicot. Tant de bo el temps l’hi donés la oportunitat d’agrair-li com cal. La resta es miraven amb suspicàcia al Mestre Preceptor, que semblava disposat a utilitzar l’error que havia comès el noi per poder-lo acompanyar més enllà de la porta.

 

Abans de que pogués dir una sola paraula però, el Vell Mestre Director va fer us de la paraula.

 

-Be germans, considero que cal seguir parlant amb el noi sense passar per alt aquesta ignorància al respecte del protocol, però sense oblidar que és precisament la manca de coneixements i de formació el que l’ha portat al temple segons les seves pròpies paraules, i estic convençut que aquesta és una lliçó que ja no oblidarà mai. M’equivoco jove?

Venerable Director, puc assegurar-vos que no la tornaré a oblidar mai més, i espero que la providència m’ofereixi la ocasió d’agrair-vos la generositat del vostre gest. Mâburak fröste

En els cinc primers capítols d'aquesta història, hem assistit a l'arribada del protagonista davant els murs imponents del temple. Una de les primeres persones que ha conegut es el vell Mestre Proveidor, un ancià entranyable de personalitat fascinant que de seguida s'adona que el noi, te possibilitats. Però no tothom aprecia igual l'arribada del nouvingut. El Mestre Preceptor, una de les màximes autoritats del temple, està obertament en contra de la incorporació del jove a la disciplina monàstica, i davant del consell ha exposat tota una colla d'objeccions que finalment han estat temporalment desestimades.

En aquest fet hi ha tingut molt a veure el Gran Mestre Director, un home molt ancià de figura eixuta i esquifida, una personalitat aparentment absent que amaga una veu de tro, una mirada viva, i una saviesa inabastable. El nostre protagonista ha assolit doncs, el primer objectiu del seu breu viatge vital. Per algú que com ell ha passat la major part de la infància i tota l'adolescència recorrent els camins menys transitats,  esquivant els passos per les grans ciutats i seguint rutes esquitxades de llogarrets, masos i petites viles. Per algú que com ell no ha conegut més companyia que la del seu Mestre Mentor, i que no romangué mes que un parell o tres de dies en un mateix lloc, per algú que està acostumat d'avaluar les persones depressa, ja que no tindrà oportunitat de tornar-les a veure, per algú com el nostre protagonista, la vida al temple durant un període de temps indefinit, i l'establiment de relacions perdurables en el temps, suposa tot un nou repte. L'anar i venir constant de persones, peregrins, devots, comerciants, monjos, obre davant del noi unes noves prespectives no imaginables. 

Ara te la seguretat de trobar-se davant d'un moment nou. Intueix que hi haurà en el futur un abans i un després de la seva arribada al temple, i això li genera no pocs dubtes, i també algunes pors. Sap que res mai tornarà a ser com abans, pero no sap com serà tot allò que intueix que l'espera......