OMMMMM

Ombratge ombradiu, ominosa omega omnímode,

ombra omnipotent omòfaga, omple l'òmnibus omnipresent

la mort omnipotent que us amoïna

Bellesa a l'aparador.

Quant va haver clavat la última agulla va enretirar-se uns passos per veure la imatge amb perspectiva. La sala era immensa, totes les parets cobertes de vitrines des del terra fins al sostre, una enorme quantitat de colors, dibuixos i mides, centenars de milers de papallones aplegades al llarg de moltissims anys i d'innombrables viatges. Clavades amb cura, ordenades meticulosament per procedència geogràfica, per alguns d'aquells exemplars havia arribat a pagar-ne vertaderes fortunes. El contrabandista Wyong de Malàisia, hauria pogut sostenir el seu fructífer negoci solament amb les compres que li havia fet ell durant els darrers 35 anys.

La seva passió per les papallones havia començat durant la seva malaltissa infància. Durant una estada als Alps suïssos per intentar millorar el seus problemes respiratoris va descobrir un prat ple de petites papallones que frisaven de flor en flor. Els seus pares van fer-li portar un caça papallones i un llibre il·lustrat amb les principals espècies europees. Allò va ser l'inici. Des d'aleshores les papallones s'havien convertit en la seva obsessió, en la seva vida.

Ara, en el declivi de la seva existència, arribada la vellesa avançada, podia presumir de posseir la col·lecció de papallones més fabulosa que ha existit mai, ni el Museu de les ciències Britànic, ni el d'Història Natural de Nova York podien competir-hi, i mai havien aconseguit que ell es volgués despendre d'aquell tresor, a pesar de les nombroses ofertes multimilionàries que havia rebut.Tots aquells que el criticaven, o que el prenien per boig, tots aquells que no entenien com s'havia gastat una immensa fortuna en aquell hobbie, tots aquells a qui ell havia anat apartant de la seva vida, ho entendrien ara si el poguessin veure. Al bell mig de la sala lànguid, pàl·lid, i prim, tan fràgil que s’aguanta dret amb prou feines tot i l'ajuda d'un bastó que s'equilibra entre les tremolors de les seves mans, una figura vella i minúscula envoltada d'un mon de colors i dibuixos clavats rere els vidres.

Al matí a parlat amb l'antiquari, un florentí amb bons contactes a la cúria. El paquet arribarà d'aquí a uns deu dies. La travessia que a de fer no es llarga, però es complexa. No es fàcil fer desaparèixer una peça dels dipòsits secrets dels museus vaticans i per descomptat no es barat. La peça en qüestió és un sarcòfag francès del segle XIII, fet amb fusta d'om i recobert de ferro, el seu interior està revestit de fines estaques d’acer. Originàriament es trobava a la cripta de l’església de Malicome sur Sarthe, al sud est de Laval. Sembla segur que s'hi va torturar i matar Marie Cannelle Bourboroais, acusada de bruixeria el 1221, i condemnada a mort en realitat per ser espia dels anglesos, arribant a infiltrar-se fins al mateix llit del delfí francès. Va ser popularment coneguda com madamme Paupillon Rouge.

Quant arribi, d'aquí a menys de dues setmanes, el vell podrà fer realitat el seu somni vital. Per primera i probablement última vegada a la història del mon, autor i obra esdevindran vertaderament un.

33+1, 35-1, 25+9, 50-16, 10+10+14, (3x11)+1....

Avui he fet 34 anys......

Feliciteu els meus pares, que son els que han fet els verdaders esforços per que jo sigui aquí.

Del fet de ser com soc també en son força responsables, però hi ha quelcom que és collita pròpia...

Salut a tothom!!!

Temps era temps....

...hi havia un senyor que buscava un rellotge. Volia que fos un rellotge especial, diferent, gairebé únic. Va decidir que havia de ser un rellotge de polsera, més portable que el de butxaca. Amb mecanisme automàtic, ni de corda ni a piles, sinó un d'aquells rellotges el mecanisme dels quals s'acciona amb el mateix moviment que es produeix al dur-lo. Volia que el disseny fos modern i intemporal a l'hora, un rellotge que sempre es veies actual, pràctic, còmode, funcional. Defugia dels cronògrafs, calendaris i la multitud d'esferes i agulles, buscava un rellotge que informés de l'hora, i prou.

Havia de ser d'un fabricant contrastat, es clar, una de les característiques més importants havia de ser la durabilitat, pretenia obtenir certes garanties al respecte. No desitjava que la maquinària, les agulles, la part exterior de l'esfera o la corretja patissin desperfectes ni envellissin precoçment amb el seu us. La seva sana pretensió era iniciar una nissaga a partir d'aquell rellotge. Amb els anys ell donaria aquell rellotge al seu fill, passades unes dècades aquest el donaria al seu net, quan ell ja fos mort el rellotge seria una valuosíssima possessió del seu besnét que atresoraria la peça com a record d'uns altres temps, d'un avantpassat que havia transcendit el seu temps en la figura d'aquell magnífic rellotge que acabaria esdevenint una preuada joia familiar.

Després de voltar centenars de rellotgeries, joieries, algun comerç de brocanter, i tots els basars del port buscant el rellotge apropiat, finalment va trobar-ne un que va semblar-li apropiat, fabricat a Suíssa, en un taller amb més de 150 anys de tradició en l'ofici, la maquinària era precisa, la peça robusta i lleugera, actual, de línies regulars, era un objecte que no passaria mai de moda, un llegat que rebrien, satisfets, els seus descendents.

Una amplia joia omplia el seu pit, i s'instal·lava a la seva anima, després de molt rumiar-ho, de perseguir-ho, de somniar-ho fins i tot, ja havia aconseguit l'objecte, finalment havia trobat el rellotge, el punt de partida del seu pla. Ara solament li caldria trobar més temps....

La política del futur? O el futur de la política?

Doncs, segurament i lamentable ni una cosa ni l'altra, més aviat tot el contrari. Com diuen els pretesos periodistes de la suposada premsa "rosa", la imatge deu ser de la major "rabiosa actualidad".

Sincerament dubto que no hi hagi cap polític, cap ni un, que no estigui empastifat d'alguna mena de manera. Algú va preguntar-me una vegada: "qui i perquè és un polític"? Jo, il·lús de mena, deuria respondre que polític/a és aquella persona idealista, que defensa les seves conviccions i treballa pel benestar d'aquells a qui representa, els votants que han dipositat la seva confiança mitjançant el vot..... Quin acudit, oi?

Polític/a és aquella persona que desitja, per damunt de qualsevol altra cosa, viure de la política. I encara afegiria més, no solament es tracta de viure de la política, sino de viure-hi bé.

Suposo que és per això que els polítics/es s'aferren al poder enlloc de fer-ho als ideals, o a les promeses electorals, com el gos que havent tastat la sang fresca, sempre tindrà instint de matar.

Però es clar, tampoc passa mai res. Els ciutadans donen per suposat que els polítics son corruptes, que accepten suborns, que trafiquen amb influències, que malversen fons públics.... La diferència entre un bon i un mal polític es la seva habilitat per no deixar-se enxampar, o per aconseguir que l'empastifada de torn recaigui damunt d'algú altre

Crec que si en el cas del Palau s'ha fet caure el tal Millet (de 500€) deu ser que les ramificacions en totes direccions deuen ser innombrables, però per allò de no remenar la merda per evitar pudors, es carreguen un peix gros per acontentar la opinió pública, ja veurem si el senyor Millet (de 500€) acaba anant a la presó, ho dubto, i òbviament dels diners ningú en veurà un sol cèntim.

La corrupció es troba plenament instal·lada en el mon polític. A cada nou cas que apareix, ens intenten fer creure que son casos aïllats, que es depuraran totes les responsabilitats.... tot plegat, mentides. La corrupció sigui quina sigui la seva naturalesa, permet als polítics viure bé de la política, es a dir, viure a costa de l'esforç i els diners dels enganyats, o pitjor encara, dels resignats ciutadans als qui es fa creure que son els autentics beneficiaris de la democràcia.

LA MORT

La mort està tan segura de guanyar, que ens dona tota la vida d'avantatge.

LA VIDA

LA VIDA ÉS UNA MALALTIA DE TRANSMISSIÓ SEXUAL, AMB UNS INDEX DE MORTALITAT DEL 100%