LA BÒFIA I JO (129a part)

Ha tornat a passar, com era de preveure. He tornat a patir un encontre amb el cos de recaptadors municipals, altrament coneguts com policia local. La coneguda com a policia autonòmica també es dedica en realitat, a recaptar diners, però aquest actuen arreu del pais, normalment a peu de carretera, sota un pont que els protegeixi de la pluja, o darrera d'un plafó que els amagui a ells i als seus radars de la vista dels conductors.

Els munipes del meu poble no s'ho "curren" tant, s'estan allà a plaça, a 10 metres de comissaria, per si de cop i volta els ve de gust un cafè o han de còrrer a fer pipí suposo. Per què s'han de complicar la vida si sense fer-ho ja assoleixen els mínims establerts? Imagino la seqüència, el caporal que ha rebut instruccions del regidor de torn, explicant, molt a poc a poc i amb exemples, perquè tots els agents ho puguin entendre, que en els propers tres mesos han de recaptar en concepte de sancions 10 mil, 20 mil, o TRES-CENTS MIL €. I llavors la part més divertida, planificar els controls. Els divendres de 2'00h a 4'00 a plaça, i de 4'30 a 6'00 a l'entrada pel pont. Això si no plou, es clar. Als polis els preocupa la seguretat viaria, però a pesar que hi ha més accidents amb les carreteres mullades, el dia que plou no els veig mai enlloc els munipes del poble.

El que si tinc clar, després de tantes trobades amb l'esmolat llàpis de les forces de seguretat, és que deuen dedicar més hores de formació a torejar el personal que els diu obertament el que pensa, que no pas a aprendre a preveure i eradicar la delinqüència. Així no aconsegueixen resoldre problemes com els robatoris constants a cotxes i locals, o l'evident tràfic de substàncies il·legals, però els dona molta menys feina i, el més important, moltíssims més diners.

Quin món zoo

Ell es passeja altivament amunt i avall per aquell tros de carrer que il·lumina un fanal encès, camina suaument afermant be els peus a terra, l’abric negre i llarg estilitza encara més la seva figura d’atleta, el cap ben alt i la mirada penetrant de qui gaudeix d’una infinita confiança en si mateix. El bigoti perfectament delineat, sempre s’ocupa en extrem de la seva imatge, fins al darrer detall. Els qui l’admiren el tenen per un “dandy”, aquells que l’avorreixen l’acusen de “gigoló”. Ell es considera un conqueridor, algú que coneix les seves potencialitats i les esprem al màxim. Sempre a tingut èxit en les seves relacions, tot ell emana triomf, aquesta nit a sortit disposat a, si cal, menjar-se el món. No li importen ni els possibles rivals ni les previsibles dificultats, allò que desitgi serà necessàriament seu.

Ella l’observa atentament des de un punt ombrívol del balcó, amb uns ulls refulgents de malícia, els que son de la mena d’ell sempre li han fet molta gràcia, tan arrogants i prepotents, tan ben pagats d’ells mateixos que es mouen pel mon com si ho fessin dos o tres pams per damunt de la resta. La seva boca dibuixa un somriure quan pensa com alliçonar-lo. Porta una bata de color crema amb reflexos color “mokka”, els ulls perfectament pintats de negre, i quan s’ho proposa sap moure els malucs amb una cadència que indefectiblement els posa a tots als seus peus. Sinuosament surt de la penombra i espera que els seus ulls es trobin, en fer-ho inicien un diàleg de mirades, rumors i xiuxiuejos, s’avaluen l’un a l’altra intentant descobrir el flanc dèbil per tal de conquerir-se.

Ell creu que ella ha sucumbit als seus galantejos malgrat es mostri distant per semblar sofisticada, no deu voler que la prenguin per massa fàcil. S’hi ha trobat centenars de vegades, sap que és el pas previ a caure rendida als seus braços, i aquesta actitud l’excita sobremanera, les que son facilones li fan fàstic, hi copula per simple necessitat fisiològica o per poder afegir un nom més a la llarga llista, però mai hi repeteix. Perquè fer-ho amb qui no sap valorar-ho?

Ella ha endevinat el seu pensament, el pobre pateix d’un narcisisme enervant, no s’ha adonat que tota la seqüència de gestos i murmuris forma part d’un altre joc, el joc que li servirà el cap d’ell en safata de plata, el joc que li donarà una lliçó per recordar de per vida. Simulant timidesa i torbació ella el convida a pujar mentre amaga la mirada melindrosa, de reüll veu la seva cara de victòria, la infinita satisfacció en els seus ulls. Ha caigut al parany de quatre potes.

Quan es a dalt ell s’hi acosta amb suavitat mirant de distreure-la alhora que intenta acorralar-la per abraonar-s’hi. Ella segueix el joc amb simulada indecisió, i esgrimeix la virtut i la puresa per mirar de refrenar les seves ànsies. Quan ell ja comença a atipar-se d’aquest joc, quan la seva excitació no coneix límits, ella se li ofereix tot d’una. Ell està tan cec de desig que es llença damunt la carn oferta. Abans de poder enfilar-s’hi al damunt però, ella treu les urpes i li clava als ulls amb força, alhora li mossega una orella fins a arrencar-ne un tros, i es que.....

....quan el gat miola, la gata maula.

Del prat estant......

Tot i que feia un dia esplèndid o potser precisament per això, a pesar de que el sol lluïa amunt al cel il·luminant els prats, boscos i muntanyes, i una brisa suau descendia per les valls carregada d'olor de primavera, malgrat cap núvol amenaçava la serenor del dia, aquella planta en aquell moment no tenia cap ganes de fer la fotosintesi.

No en tenia ni les ganes ni la més mínima intenció. Amb les seves fulles tendres d'un color verd preciós, les seves flors exuberants de colors vius, i aquella olor corprenedora, li semblava una pèrdua de temps inútil estar-se allà, palplantada a terra esperant que alguna abella s'hi aturés. N'estava farta, del paisatge de muntanya que s'obria al seu voltant, dels prats interminables, de la fredor de neu, de les vaques, dels xais i de la merda que deixaven al seu pas, tipa dels bolets i els boletaires, dels gossos dels pastors que ensumen i pixen pertot, ja en tenia prou de tot plegat. Llavors va començar a rumiar com s'ho faria per sortir d'allà.

Si hagués estat una pedra hauria intentat rodolar muntanya avall, fins al rierol. Sabia que llavors l'aigua l'ajudaria a fer la resta del viatge. Si hagués estat qualsevol mena de bèstia amb potes i/o ales encara hauria estat més fàcil, plantejar-se la fugida i dur-la a lloc hauria estat tot un.

Com a planta ho tenia més fotut. Dubtava entre desarrelar-se del tot per poder viatjar lleugera, o intentar carregar entre les arrels una mica de terra a manera de provisions per el viatge. Va adonar-se que caldria planificar-ho bè, evidentment no era un viatge que es pogués emprendre a la lleugera.

Mentre rumiava en tot plegat va sentir el so d'una esquella al seu darrera, i quan va girar-se va topar de morros amb unes narius amples i humides que ho ensumaven tot. No va tenir temps per res més. Una enorme boca va obrir-se i va dallar la planta gairebé arran de terra, va mastegar-la pacientment i va empassar-la.

Després de passar tres dies dins un inacabable sistema digestiu, quan ja havia fet el trajecte de la boca als diferents estómacs i a l'inrevés tres vegades, de cop i volta va trobar-se davallant per un camí del tot desconegut, una multitud de plantes en la seva mateixa situació l'empenyien en una mateixa direcció cada vegada a més velocitat, de cop i volta una intensa sensació de vertigen li va fer tancar els ulls.

Quan va tenir prou esma per obrir-los es va trobar, sobtadament, al seu prat de sempre, envoltada del paissatge familiar que coneixia tan i tan be. Això va alleujar-la enormement, i va ajudar-la a trobar-se una mica millor. Solament una mica però, no sabia exactament quin era el motiu, però es trobava una mica indisposada, aixafada, feta una merda......

OMMMMM

Ombratge ombradiu, ominosa omega omnímode,

ombra omnipotent omòfaga, omple l'òmnibus omnipresent

la mort omnipotent que us amoïna

Bellesa a l'aparador.

Quant va haver clavat la última agulla va enretirar-se uns passos per veure la imatge amb perspectiva. La sala era immensa, totes les parets cobertes de vitrines des del terra fins al sostre, una enorme quantitat de colors, dibuixos i mides, centenars de milers de papallones aplegades al llarg de moltissims anys i d'innombrables viatges. Clavades amb cura, ordenades meticulosament per procedència geogràfica, per alguns d'aquells exemplars havia arribat a pagar-ne vertaderes fortunes. El contrabandista Wyong de Malàisia, hauria pogut sostenir el seu fructífer negoci solament amb les compres que li havia fet ell durant els darrers 35 anys.

La seva passió per les papallones havia començat durant la seva malaltissa infància. Durant una estada als Alps suïssos per intentar millorar el seus problemes respiratoris va descobrir un prat ple de petites papallones que frisaven de flor en flor. Els seus pares van fer-li portar un caça papallones i un llibre il·lustrat amb les principals espècies europees. Allò va ser l'inici. Des d'aleshores les papallones s'havien convertit en la seva obsessió, en la seva vida.

Ara, en el declivi de la seva existència, arribada la vellesa avançada, podia presumir de posseir la col·lecció de papallones més fabulosa que ha existit mai, ni el Museu de les ciències Britànic, ni el d'Història Natural de Nova York podien competir-hi, i mai havien aconseguit que ell es volgués despendre d'aquell tresor, a pesar de les nombroses ofertes multimilionàries que havia rebut.Tots aquells que el criticaven, o que el prenien per boig, tots aquells que no entenien com s'havia gastat una immensa fortuna en aquell hobbie, tots aquells a qui ell havia anat apartant de la seva vida, ho entendrien ara si el poguessin veure. Al bell mig de la sala lànguid, pàl·lid, i prim, tan fràgil que s’aguanta dret amb prou feines tot i l'ajuda d'un bastó que s'equilibra entre les tremolors de les seves mans, una figura vella i minúscula envoltada d'un mon de colors i dibuixos clavats rere els vidres.

Al matí a parlat amb l'antiquari, un florentí amb bons contactes a la cúria. El paquet arribarà d'aquí a uns deu dies. La travessia que a de fer no es llarga, però es complexa. No es fàcil fer desaparèixer una peça dels dipòsits secrets dels museus vaticans i per descomptat no es barat. La peça en qüestió és un sarcòfag francès del segle XIII, fet amb fusta d'om i recobert de ferro, el seu interior està revestit de fines estaques d’acer. Originàriament es trobava a la cripta de l’església de Malicome sur Sarthe, al sud est de Laval. Sembla segur que s'hi va torturar i matar Marie Cannelle Bourboroais, acusada de bruixeria el 1221, i condemnada a mort en realitat per ser espia dels anglesos, arribant a infiltrar-se fins al mateix llit del delfí francès. Va ser popularment coneguda com madamme Paupillon Rouge.

Quant arribi, d'aquí a menys de dues setmanes, el vell podrà fer realitat el seu somni vital. Per primera i probablement última vegada a la història del mon, autor i obra esdevindran vertaderament un.

33+1, 35-1, 25+9, 50-16, 10+10+14, (3x11)+1....

Avui he fet 34 anys......

Feliciteu els meus pares, que son els que han fet els verdaders esforços per que jo sigui aquí.

Del fet de ser com soc també en son força responsables, però hi ha quelcom que és collita pròpia...

Salut a tothom!!!

Temps era temps....

...hi havia un senyor que buscava un rellotge. Volia que fos un rellotge especial, diferent, gairebé únic. Va decidir que havia de ser un rellotge de polsera, més portable que el de butxaca. Amb mecanisme automàtic, ni de corda ni a piles, sinó un d'aquells rellotges el mecanisme dels quals s'acciona amb el mateix moviment que es produeix al dur-lo. Volia que el disseny fos modern i intemporal a l'hora, un rellotge que sempre es veies actual, pràctic, còmode, funcional. Defugia dels cronògrafs, calendaris i la multitud d'esferes i agulles, buscava un rellotge que informés de l'hora, i prou.

Havia de ser d'un fabricant contrastat, es clar, una de les característiques més importants havia de ser la durabilitat, pretenia obtenir certes garanties al respecte. No desitjava que la maquinària, les agulles, la part exterior de l'esfera o la corretja patissin desperfectes ni envellissin precoçment amb el seu us. La seva sana pretensió era iniciar una nissaga a partir d'aquell rellotge. Amb els anys ell donaria aquell rellotge al seu fill, passades unes dècades aquest el donaria al seu net, quan ell ja fos mort el rellotge seria una valuosíssima possessió del seu besnét que atresoraria la peça com a record d'uns altres temps, d'un avantpassat que havia transcendit el seu temps en la figura d'aquell magnífic rellotge que acabaria esdevenint una preuada joia familiar.

Després de voltar centenars de rellotgeries, joieries, algun comerç de brocanter, i tots els basars del port buscant el rellotge apropiat, finalment va trobar-ne un que va semblar-li apropiat, fabricat a Suíssa, en un taller amb més de 150 anys de tradició en l'ofici, la maquinària era precisa, la peça robusta i lleugera, actual, de línies regulars, era un objecte que no passaria mai de moda, un llegat que rebrien, satisfets, els seus descendents.

Una amplia joia omplia el seu pit, i s'instal·lava a la seva anima, després de molt rumiar-ho, de perseguir-ho, de somniar-ho fins i tot, ja havia aconseguit l'objecte, finalment havia trobat el rellotge, el punt de partida del seu pla. Ara solament li caldria trobar més temps....