dilluns, 21 de desembre del 2009

Del prat estant......

Tot i que feia un dia esplèndid o potser precisament per això, a pesar de que el sol lluïa amunt al cel il·luminant els prats, boscos i muntanyes, i una brisa suau descendia per les valls carregada d'olor de primavera, malgrat cap núvol amenaçava la serenor del dia, aquella planta en aquell moment no tenia cap ganes de fer la fotosintesi.

No en tenia ni les ganes ni la més mínima intenció. Amb les seves fulles tendres d'un color verd preciós, les seves flors exuberants de colors vius, i aquella olor corprenedora, li semblava una pèrdua de temps inútil estar-se allà, palplantada a terra esperant que alguna abella s'hi aturés. N'estava farta, del paisatge de muntanya que s'obria al seu voltant, dels prats interminables, de la fredor de neu, de les vaques, dels xais i de la merda que deixaven al seu pas, tipa dels bolets i els boletaires, dels gossos dels pastors que ensumen i pixen pertot, ja en tenia prou de tot plegat. Llavors va començar a rumiar com s'ho faria per sortir d'allà.

Si hagués estat una pedra hauria intentat rodolar muntanya avall, fins al rierol. Sabia que llavors l'aigua l'ajudaria a fer la resta del viatge. Si hagués estat qualsevol mena de bèstia amb potes i/o ales encara hauria estat més fàcil, plantejar-se la fugida i dur-la a lloc hauria estat tot un.

Com a planta ho tenia més fotut. Dubtava entre desarrelar-se del tot per poder viatjar lleugera, o intentar carregar entre les arrels una mica de terra a manera de provisions per el viatge. Va adonar-se que caldria planificar-ho bè, evidentment no era un viatge que es pogués emprendre a la lleugera.
Mentre rumiava en tot plegat va sentir el so d'una esquella al seu darrera, i quan va girar-se va topar de morros amb unes narius amples i humides que ho ensumaven tot. No va tenir temps per res més. Una enorme boca va obrir-se i va dallar la planta gairebé arran de terra, va mastegar-la pacientment i va empassar-la.

Després de passar tres dies dins un inacabable sistema digestiu, quan ja havia fet el trajecte de la boca als diferents estómacs i a l'inrevés tres vegades, de cop i volta va trobar-se davallant per un camí del tot desconegut, una multitud de plantes en la seva mateixa situació l'empenyien en una mateixa direcció cada vegada a més velocitat, de cop i volta una intensa sensació de vertigen li va fer tancar els ulls.

Quan va tenir prou esma per obrir-los es va trobar, sobtadament, al seu prat de sempre, envoltada del paissatge familiar que coneixia tan i tan be. Això va alleujar-la enormement, i va ajudar-la a trobar-se una mica millor. Solament una mica però, no sabia exactament quin era el motiu, però es trobava una mica indisposada, aixafada, feta una merda......



divendres, 27 de novembre del 2009

OMMMMM

Ombratge ombradiu, ominosa omega omnímode,
ombra omnipotent omòfaga, omple l'òmnibus omnipresent
la mort omnipotent que us amoïna

dilluns, 23 de novembre del 2009

Bellesa a l'aparador.


Quant va haver clavat la última agulla va enretirar-se uns passos per veure la imatge amb perspectiva. La sala era immensa, totes les parets cobertes de vitrines des del terra fins al sostre, una enorme quantitat de colors, dibuixos i mides, centenars de milers de papallones aplegades al llarg de moltissims anys i d'innombrables viatges. Clavades amb cura, ordenades meticulosament per procedència geogràfica, per alguns d'aquells exemplars havia arribat a pagar-ne vertaderes fortunes. El contrabandista Wyong de Malàisia, hauria pogut sostenir el seu fructífer negoci solament amb les compres que li havia fet ell durant els darrers 35 anys.

La seva passió per les papallones havia començat durant la seva malaltissa infància. Durant una estada als Alps suïssos per intentar millorar el seus problemes respiratoris va descobrir un prat ple de petites papallones que frisaven de flor en flor. Els seus pares van fer-li portar un caça papallones i un llibre il·lustrat amb les principals espècies europees. Allò va ser l'inici. Des d'aleshores les papallones s'havien convertit en la seva obsessió, en la seva vida.

Ara, en el declivi de la seva existència, arribada la vellesa avançada, podia presumir de posseir la col·lecció de papallones més fabulosa que ha existit mai, ni el Museu de les ciències Britànic, ni el d'Història Natural de Nova York podien competir-hi, i mai havien aconseguit que ell es volgués despendre d'aquell tresor, a pesar de les nombroses ofertes multimilionàries que havia rebut.Tots aquells que el criticaven, o que el prenien per boig, tots aquells que no entenien com s'havia gastat una immensa fortuna en aquell hobbie, tots aquells a qui ell havia anat apartant de la seva vida, ho entendrien ara si el poguessin veure. Al bell mig de la sala lànguid, pàl·lid, i prim, tan fràgil que s’aguanta dret amb prou feines tot i l'ajuda d'un bastó que s'equilibra entre les tremolors de les seves mans, una figura vella i minúscula envoltada d'un mon de colors i dibuixos clavats rere els vidres.

Al matí a parlat amb l'antiquari, un florentí amb bons contactes a la cúria. El paquet arribarà d'aquí a uns deu dies. La travessia que a de fer no es llarga, però es complexa. No es fàcil fer desaparèixer una peça dels dipòsits secrets dels museus vaticans i per descomptat no es barat. La peça en qüestió és un sarcòfag francès del segle XIII, fet amb fusta d'om i recobert de ferro, el seu interior està revestit de fines estaques d’acer. Originàriament es trobava a la cripta de l’església de Malicome sur Sarthe, al sud est de Laval. Sembla segur que s'hi va torturar i matar Marie Cannelle Bourboroais, acusada de bruixeria el 1221, i condemnada a mort en realitat per ser espia dels anglesos, arribant a infiltrar-se fins al mateix llit del delfí francès. Va ser popularment coneguda com madamme Paupillon Rouge.

Quant arribi, d'aquí a menys de dues setmanes, el vell podrà fer realitat el seu somni vital. Per primera i probablement última vegada a la història del mon, autor i obra esdevindran vertaderament un.

dijous, 12 de novembre del 2009

33+1, 35-1, 25+9, 50-16, 10+10+14, (3x11)+1....


Avui he fet 34 anys......
Feliciteu els meus pares, que son els que han fet els verdaders esforços per que jo sigui aquí.
Del fet de ser com soc també en son força responsables, però hi ha quelcom que és collita pròpia...

Salut a tothom!!!

dimarts, 3 de novembre del 2009

Temps era temps....


...hi havia un senyor que buscava un rellotge. Volia que fos un rellotge especial, diferent, gairebé únic. Va decidir que havia de ser un rellotge de polsera, més portable que el de butxaca. Amb mecanisme automàtic, ni de corda ni a piles, sinó un d'aquells rellotges el mecanisme dels quals s'acciona amb el mateix moviment que es produeix al dur-lo. Volia que el disseny fos modern i intemporal a l'hora, un rellotge que sempre es veies actual, pràctic, còmode, funcional. Defugia dels cronògrafs, calendaris i la multitud d'esferes i agulles, buscava un rellotge que informés de l'hora, i prou.
Havia de ser d'un fabricant contrastat, es clar, una de les característiques més importants havia de ser la durabilitat, pretenia obtenir certes garanties al respecte. No desitjava que la maquinària, les agulles, la part exterior de l'esfera o la corretja patissin desperfectes ni envellissin precoçment amb el seu us. La seva sana pretensió era iniciar una nissaga a partir d'aquell rellotge. Amb els anys ell donaria aquell rellotge al seu fill, passades unes dècades aquest el donaria al seu net, quan ell ja fos mort el rellotge seria una valuosíssima possessió del seu besnét que atresoraria la peça com a record d'uns altres temps, d'un avantpassat que havia transcendit el seu temps en la figura d'aquell magnífic rellotge que acabaria esdevenint una preuada joia familiar.

Després de voltar centenars de rellotgeries, joieries, algun comerç de brocanter, i tots els basars del port buscant el rellotge apropiat, finalment va trobar-ne un que va semblar-li apropiat, fabricat a Suíssa, en un taller amb més de 150 anys de tradició en l'ofici, la maquinària era precisa, la peça robusta i lleugera, actual, de línies regulars, era un objecte que no passaria mai de moda, un llegat que rebrien, satisfets, els seus descendents.

Una amplia joia omplia el seu pit, i s'instal·lava a la seva anima, després de molt rumiar-ho, de perseguir-ho, de somniar-ho fins i tot, ja havia aconseguit l'objecte, finalment havia trobat el rellotge, el punt de partida del seu pla. Ara solament li caldria trobar més temps....

dimecres, 7 d’octubre del 2009

La política del futur? O el futur de la política?

Doncs, segurament i lamentable ni una cosa ni l'altra, més aviat tot el contrari. Com diuen els pretesos periodistes de la suposada premsa "rosa", la imatge deu ser de la major "rabiosa actualidad".
Sincerament dubto que no hi hagi cap polític, cap ni un, que no estigui empastifat d'alguna mena de manera. Algú va preguntar-me una vegada: "qui i perquè és un polític"? Jo, il·lús de mena, deuria respondre que polític/a és aquella persona idealista, que defensa les seves conviccions i treballa pel benestar d'aquells a qui representa, els votants que han dipositat la seva confiança mitjançant el vot..... Quin acudit, oi?

Polític/a és aquella persona que desitja, per damunt de qualsevol altra cosa, viure de la política. I encara afegiria més, no solament es tracta de viure de la política, sino de viure-hi bé.
Suposo que és per això que els polítics/es s'aferren al poder enlloc de fer-ho als ideals, o a les promeses electorals, com el gos que havent tastat la sang fresca, sempre tindrà instint de matar.

Però es clar, tampoc passa mai res. Els ciutadans donen per suposat que els polítics son corruptes, que accepten suborns, que trafiquen amb influències, que malversen fons públics.... La diferència entre un bon i un mal polític es la seva habilitat per no deixar-se enxampar, o per aconseguir que l'empastifada de torn recaigui damunt d'algú altre

Crec que si en el cas del Palau s'ha fet caure el tal Millet (de 500€) deu ser que les ramificacions en totes direccions deuen ser innombrables, però per allò de no remenar la merda per evitar pudors, es carreguen un peix gros per acontentar la opinió pública, ja veurem si el senyor Millet (de 500€) acaba anant a la presó, ho dubto, i òbviament dels diners ningú en veurà un sol cèntim.
La corrupció es troba plenament instal·lada en el mon polític. A cada nou cas que apareix, ens intenten fer creure que son casos aïllats, que es depuraran totes les responsabilitats.... tot plegat, mentides. La corrupció sigui quina sigui la seva naturalesa, permet als polítics viure bé de la política, es a dir, viure a costa de l'esforç i els diners dels enganyats, o pitjor encara, dels resignats ciutadans als qui es fa creure que son els autentics beneficiaris de la democràcia.

dilluns, 5 d’octubre del 2009

LA MORT

La mort està tan segura de guanyar, que ens dona tota la vida d'avantatge.

divendres, 2 d’octubre del 2009

LA VIDA

LA VIDA ÉS UNA MALALTIA DE TRANSMISSIÓ SEXUAL, AMB UNS INDEX DE MORTALITAT DEL 100%

dimecres, 23 de setembre del 2009

Tornar a la feina

Finalitzen les vacances i cal tornar a treballar, tot comença de nou una altra vegada.... Es el que hi ha, com podeu comprovar estic del tot apassionat, amb les piles a tope i la motivació màxima. I tot justa acabo de començar, d'aquí al juliol 2010 la cosa es farà llarga em temo.....

dimecres, 2 de setembre del 2009

dimarts, 18 d’agost del 2009

Fi de festa



Ja està!! Ja s'ha acabat l'edició 2009 de les festes del poble que volia ser ciutat i no passava de vila (regal borbó).
Han estat 10 dies d'activitats diverses en l'extranya dualitat festiva de la vila Fes-te jove / Festa Major. Deu dies de llums i boires al meu humil entendre. Hi ha coses que han estat bé, coses que han estat sorprenentment bé, i finalment coses que, com era previsible, han fet figa. Han sigut una mica merda.
Molt bé, i del tot sorprenent el visionat de capítols de bola de drac i un sensacional concurs de "kamehame's" una cosa fresca, senzilla, popular i molt divertida, tot un èxit. Enhorabona!!
Fabulosa també la festa del serpent, però es clar s'hi destina un pressupost que solament faltava que hagués estat una cutrada, oi? Desconec quin interes hi ha en fer passar una festa amb 4 anys d'història per una tradició bicentenària però em sembla evident que la partida pressupostària es de les amplies, i en aquest cas sembla ser que es fa el gasto.
El bingo, brutal també. La iniciativa va neixer triomfant l'any passat, i en la seva segona campanya l'acte es consolida com un dels mes exitosos.
Divertidíssims, malgrat la pluja i el final avançat, els campionats 3x3 de bàsquet i futbol. l'únic "però", no tenir un pla B en cas de pluja (hi ha 3 pavellons al poble que volia ser ciutat i no passava de vila regal borbó).
Malament que cap activitat d'oci nocturn s'acabi de matinada, vull dir de matinada al matí, quan es fa de dia i els mes agosarats i/o golfos i/o borratxos, ademés dels afamats i matiners podem empalmar la festa de nit amb la xocolatada o butifarrada o sardinada o vasolechecongalletas popular de dia. No cada nit, però potser si la nit del cantabars (no més aspersors disuasoris a les 4:30 a.m sius plau) o la nit del dissabte de festa major que ademés enguany esqueia en dia 15. Volem que per festa major un dia es fagi de dia estant de festa. A molts pobles orgullosos de ser pobles, de 4000 o menys habitants és d'allò més habitual per festes. Als de més de 10.000 deu ser gairebé obligatori.
Dels concerts i actuacions programades, m'estimo més no parlar-ne massa, tothom te els seus gustos i preferències, a mi molta profusió de gralles any rere any, m'atabala una mica, i la politització evident de la festa em toca el que no sona. Personalment crec que hi ha aspectes a millorar en aquest sentit.
I llavors solament resta tocar el tema delicat. Que passa amb els voluntaris i voluntàries que treballen perquè tot funcioni i la gent ho passi be. Doncs n'hi ha que se'n surten molt i molt be, fan la seva tasca exitosament, enhorabona i sobretot moltes gràcies. N'hi ha que no hi tenen tanta gràcia, però es evident que fan un esforç, tenen il·lusió, creuen en el que fan i saben perquè ho fan. També moltes gràcies, no defalliu i el vostre esforç donarà fruit. Per últim hi ha qui no val res. Qui no sap que hi va a fer perquè no li han explicat suposo. Qui es pensa que solament va a lluir palmito, passejar, donar el vol, i fer la conyeta amb els amics. Qui no te vocació de servei, no es efectiu, no treballa, entorpeix i al damunt es mal educat i desagradable amb la gent. Qui confon el gimnàs amb el magnesi com sol dir-se i es pensa que formar part de la "organització" li permet maltractar la gent. En aquests casos potser el millor seria deixar-ho còrrer, aprofitar els dies de festa major per marxar de vacances, com fan tants d'altres gràcies a ells. O no fer allò que sembla costar-los tants esforços a jutjar per les poques ganes amb que ho fan.

El balanç de 10 dies de festa deu ser per a tots els gustos, per alguns fabulós, per altres una merda, i per la majoria suposo que be, força be. Però amb força aspectes millorables, això si. Segur que la festa major molt més que cap altre esdeveniment de la vila, reflexa el que som, i també el que volem semblar. Malament si és molt gran la distància entre una cosa i una altra, eh?

Per mi, com apuntava a l'inici, les festes del poble que volia ser ciutat y solament era vila (regal borbó) tenen llums, potenciables, lluminoses, festives, alegres, i de colors, però també tenen boires (que a l'hivern son curioses, però a mig agost fa mandra) que convindria escampar

dimarts, 4 d’agost del 2009

MANLLEU, model de cohabitació...

Hi ha qui apunta la fidelitat a les arrels, el respecte per les tradicions, mantenir viu el record d'on venim....

Manlleu era un poble agrícola que ve experimentar un gran creixement amb la revolució industrial a partir del segle XIX. L'aigua del riu, canalitzada a través d'una obra d'enginyeria maquillada recentment, era la força que movia la maquinària de la creixent industria textil de la vila. Aquest és el passat.

Avui en dia a Manlleu, de sector agrícola ja no n'hi ha gaire. Ni massa cultius, ni massa granges, i molts pocs pagesos. D'industria textil..... directament no n'hi ha. Un parell d'antigues fàbriques reconvertides en magatzems, una altra feta museu, i una olla d'experiments per a l'escola taller. Però aquí ja no es fila ni un metre de cotó. Així que podem afirmar, amb tots els respectes, que el teixit industrial de Manlleu s'ha esvait, allò que va fer creixer la vila fora muralles, forma part d'un passat que ha quedat enrera.

Això no vol dir que no hi hagi industria a Manlleu. Hi ha petits tallers i fàbriques, però no de la mena ni de la importància que doten d'identitat un poble. Suposo que ningú gosarà dir que Manlleu és una ciutat d'eminència industrial, oi? Tenim una fàbrica de filatures elèctriques englobada en una multinacional (es a dir, que qualsevol dia la traslladen a Marroc, Argelia, Nicaragua o l'Ecuador), i una industria metalurgica que fabrica a la Xina i distribueix des d'aquí.

Darrerament, Manlleu com tots els pobles i ciutats del pais, ha viscut de la totxana, experimentant el creixement urbanístic més gran dels últims trenta anys. Pero suposo que el sector majoritari es el dels serveis, com a la majoria de llocs. Em pregunto si els serveis entenen d'arrels i de tradicions, o si solament neixen i creixen en funció de les necessitats. La llei de la oferta i la demanda.

A Manlleu proliferen els establiments dirigits per immigrants i adreçats als immigrants. Segur que alguna cosa hi te a veure el fet de que, els manlleuencs no immigrants, no fan massa us dels serveis de Manlleu. S'estimen més anar a Vic, a Barcelona, a l'Ametlla, o a Granollers........ Però la culpa, alerta!! ës dels immigrants, que ens fan perdre les arrels i la identitat.

Integrar la immigració no vol dir transformar-la i modelar-la al nostre gust. És uan feina llarga i probablement feixuga que demana, sobretot, comprensió i temps. Es una feina que han de fer les persones que venen de fora amb la estreta col·laboració de la gent que els acull. Manlleu seguirà sent Manlleu si entre tots aconseguim que tothom que hi viu es senti manlleuenc.

D'aquí a cuatre dies comença la festa major. Dels vint mil habitants que te la ciutat potser dos o tres mil (si no més) son d'origen marroquí. Molts fa prop de vint anys que viuen a Manlleu ja. Mai he vist que es programés un concert de musica del magreb però. Mai. Es possible que un concert de Cheb Khaled omplís molt més la plaça que el concert de la Maravella. Segurament hi hauria moltes més persones que viuen a Manlleu. Seria un bon exemple de respecte, convivència i integració al meu entendre.

Però es clar, no tothom ho veu així, els marroquins de Manlleu (ni els d'enlloc) de moment no voten, i una iniciativa així tindria elevats costos electorals. De moment doncs no cal comptar-hi. Però si a Manlleu celebrem un festival de música flamenca que fa trenta anys era impensable, potser d'aquí a quinze o vint anys podrem gaudir d'un concert de raï. Llavors potser, nomes potser, podrem parlar d'integració (que es una cosa que corre en dues direccions). Ara com ara cohabitació i gràcies.

dimecres, 29 de juliol del 2009

MANLLEU, ¿exemple de convivència, o model de cohabitació?


De sempre he sentit a dir que Catalunya és terra d'acollida, un pais forjat amb la suor de la gent de la nostra terra, i també amb la de molta, moltíssima gent que han arribat d'altres terres llunyanes. Catalunya sempre ha estat un país d'immigrants que arriben buscant fortuna, i també d'emigrants que han marxat a trobar-la. Catalunya és una llengua, un territori, i els catalans. Avui hi ha a Catalunya, catalans (persones que viuen i treballen a Catalunya, i tenen la voluntat de ser catalans) els avis o besavis dels cuals no ho eren. També hi ha catalans els pares dels cuals no ho son. Em refereixo als fills nets i besnets de tots aquells immigrants principalment provinents d'Andalusia i Extremadura, però també de Murcia o de Galicia per posar alguns exemples, que van arribar al nostre país sobretot a partir de la década dels seixantes. Si aquells inmigrants es deien López, Ramírez, o Orihuela, ara és igual, els seus descendents, escolaritzats a catalunya, formats a Catalunya, que viuen, treballen, i tenen la família a Catalunya, son catalans. Tant com pugui ser-ho un Bellpuig, un Salarich, o un Batlle.

Aquesta és la experiència que jo en tinc almenys, soc un català net d'avis catalans per una banda, i andalusos de l'altra. Parlo i penso català, visc en català, em sento català... soc català.
Com que visc a Manlleu, i aquesta ciutat va experimentar amb agudesa l'arribada d'immigrants provinents de l'estat espanyol als seixanta, i la d'immigrants marroquins, subsaharians i llatino americans dels noranta i el que portem del dos mil, la ciutat pot presumir de ser un exemple de convivència, una ciutat d'acollida que sap gestionar l'arribada d'immigrants. O almenys així hauria de ser.

Però temo que la cosa no funciona exactament així. A Manlleu de convivència no n'hi he vist mai gaire, si de cas cohabitació i prou. La gent, de la procedència que sigui, viu a Manlleu sense massa conflictivitat, comparteixen els serveis i els espais (alguns) de la ciutat. Però convivència? Interrelació? Consideració? Respecte? de tot això tots plegats hi anem força mancats....

to be continued...

divendres, 17 de juliol del 2009

L'HOME QUE MIRA


Fa una bona colla d’anys vaig comprar alguns volums, no gaires, d’una col·lecció de clàssics de la literatura universal traduïts al català. Eren unes edicions barates, impreses en un paper força gruixut amb una tinta pudenta i amb una lletra molt i molt petita. A la desena o dotzena entrega ho vaig deixar córrer, vaig pensar que era una pèrdua de diners inútil, amb aquella lletra tan minúscula resultaven pràcticament il·legibles.

Hi ha dos dels volums però que recordo especialment. Un porta per títol “El vell i el mar”, és la última novel·la escrita per Ernest Hemingway, és tan breu que el cos de la lletra era del tot acceptable, i és una obra que és llegeix molt ràpid, i penso que està tan ben escrita, que devia devorar-la en mitja tarda. Em va encantar.

L’altre volum, tampoc tenia moltes més pàgines, però la novel·la devia ser força més extensa perquè la lletra era menuda com el cap d’una agulla. Duu per títol “L’home que mira” i la va escriure un autor italià, Alberto Moravia si no ho recordo malament. Vaig començar a llegir-la i en poques pàgines vaig aparcar-la. No em va agradar. Potser perquè no és el meu estil, potser no era el millor moment, o simplement no m’agradava, no ho se, encara no li he donat una segona oportunitat. Però el títol de la novel·la si que m’agrada, m’agrada molt, és més, el trobo del tot prometedor, si es que pot es jutjar una obra literària solament pel títol que porta.

Ara no recordo exactament l’argument del llibre, ja us dic que fa una colla d’anys que vaig comprar-lo, així que no puc dir-vos si em sento identificat amb el protagonista. El que si puc afirmar és que el temps, el camí cap a l’edat adulta i la maduresa m’ha convertit en un home que mira. Soc un observador nat, un d’aquells “mirons” d’ulls que incomoden, m’ho guaito tot. Amb minuciositat, amb professionalitat d’observador avesat, amb ull crític.

La practica d’aquest vici m’ha portat a estar convençut que no cal parlar amb les persones per fer-se una idea, força aproximada, de com son. És més, quan un parla pot fer-ho esforçant-se per semblar el que no és, qualsevol persona pot dir qualsevol cosa amb la única intenció final de donar-nos gat per llebre. Però els gestos ens delaten, una mirada, un somriure, un gest d’allò més ínfim fins i tot, diuen molt més de la persona que els efectua que qualsevol de les coses que pugui dir.

Per això tot sovint faig despesa del meu temps mirant, observant, i traient conclusions (no concloents) del que veig. Opino que és un exercici molt sa per la meva intuïció, m’ajuda a afinar el meu instint i que carai, tot sovint m’ho passo d’allò més bé.

Mentiria si digues que de vegades els meus ulls no topen amb coses que no son, certament, agradables de mirar, però no per això aparto la vista, no. També aquestes coses desagradables formen part de l’aprenentatge del bon observador i se que si m’ho proposo, en espais reduïts on no hi hagi massa gent, no se m’escapa gairebé res.

No se si tot plegat te alguna aplicació pràctica a curt, mitjà o llarg termini, però se del cert que aquest és un vici al que no penso renunciar de cap manera, tant me fa si la gent m’assenyala pel carrer i diu: “mira, per allà va l’home que mira”.

dijous, 16 de juliol del 2009

Els quatre genets de l'apocalipsi.


Ningú sap quina cara fan, ni quin aspecte tenen, solament coneixem el seu nom: Victòria, Guerra, Fam i Mort. Però observant la fotografia podeu veure els seus vestits també.

dimarts, 14 de juliol del 2009

Caravaggio

Caravaggio (1571-1610) Pintor milanés de l'escola del naturalisme. Encara que veient quadres com aquest, podria considerar-se l'autèntic precursor de l'hiperrealisme, veritat? Sembla ben bé una fotografia, oi? doncs no ho és. Es un quadre pintat a finals s. XVI.

Havaneres

Ademés de ser unes cançonetes que canten a totes les platjes a l'estiu, amb rom cremat i castells de focs i totes aquestes coses. (Qui no ha entonat alguna vegada la famosa "El meu avi" o "La bella Lola") Les havaneres, també son les senyores de l'Havana. En el cas de les havaneres de la foto, son també "jineteras" que és com a Cuba anomenen les dones de moral discreta, les marcolfes i barjaules, les senyores que fumen i et parlen de tu que deien els avis.

dimarts, 7 de juliol del 2009

Como el agua del río

Al principio se desboca descontrolado entre peñascos, sus aguas se arrojan con pasión por cascadas y barrancos, embistiendo con fuerza los surcos en las rocas, arroyando a su paso a cualquier obstáculo. La fuerza de las aguas del deshielo liberadas de su fría prisión iniciando un largo viaje al sur.

Después, el reposo de meandros de la tierra media, una corriente de continuo movimiento en pausa, la calma, el sedimento. Un viaje apacible que parece no tener fin, amplios horizontes, riberas verdeantes, un fuerte olor a vida y primavera.

Finalmente el sur, donde el río se despoja de identidad, liberando los resquicios de su vida en un ancho curso de aguas sucias. Volcando los últimos suspiros de su aliento mortecino en la inmensidad del mar. Sus aguas se pierden, se confunden, se diluyen, mueren.

Es el fin de un viaje que se inició lejos al norte, con la fuerza y la ilusión del agua nueva, que se empezó a perder en las llanuras del tránsito, entre recovecos curvos y riberas de una falso verde esperanza, un viaje que termina en estas tristes tierras del sur, aguas estancadas, corrompidas, condenadas a entregarse a la inmensidad sórdida y salada de la mar. Esas aguas liberadas de una prisión blanca y fría cuyo trágico destino tras tan largo viaje, evocan el llanto, lágrimas, agua salada, condenada a perderse también entre la muchedumbre. Un viaje que termina en este sur triste y despojado.

Lejos, muy al norte, cualquier otro frío invierno encierra entre sus carámbanos de hielo, el agua nueva de cualquier otra primavera.

Crónica del viajero trasnochado

La intuición, esa maldita intuición apoyada en la fuerza de los hechos transcurridos. La predisposición, esa predisposición envenenada de silencios y gestos. La certeza certera que surge entre ambas invitando al viajero a detenerse.

Y a pesar de todo, el viaje. Un viaje que transcurre de noche, entre calor, humedad, bochorno y alguna tenue esperanza helada.

El viajero que encuentra el camino del fin buscando un todavía. Juegos de cartas, barajas marcadas, palabras hirientes, y el caminante esquivando las trampas.

No es un adiós, tampoco un hasta pronto. El viajero reemprende su viaje una mañana que no es alegre y soleada. Intuición certera, mas no arrepentimiento. Conoce que ese no es su destino, mete en su mochila soledad y tristeza pero se niega a cargar los reproches a su espalda, los arroja en la cuneta de la no deseada senda mientras, lentamente, se da la vuelta. Así, solo y despacio, inicia el lento regreso a ninguna parte.

No existe el camino a lo desconocido, solo le queda errar de nuevo entre bosques de silencio, desiertos de soledad y océanos de esperanza. Un viaje que parece eterno divagar, un transcurrir de pasos en busca de un destino que se intuye entre tinieblas.

Crónica de viajero trasnochado, historia de caminante esperanzado, realidad de trotamundos decepcionado…

dijous, 18 de juny del 2009

Ofertes obertes

“La nostra especialitat: Assegurances a la carta” o bé “treu tot el suc de la teva nòmina”, i també el clàssic “parlem”. Llavors tot amanit amb els típics “dipòsit 4 rodes” o “llibreta vivenda” o collonades diverses d’allò més decoratives, suggerents i aparentment ventatjoses (sempre que no llegeixis la nombrosíssima i minúscula lletra petita, es clar). D’una manera o altra, la raó de ser de les entitats bancàries i financeres, la seva finalitat última es aconseguir beneficis propis amb els diners dels altres.

Fins fa un any i mig aproximadament, el paquet estrella era l’hipotecari, la totxana, les quatre humils parets sota sostre que ens permetien esdevenir propietaris. Oh!! Propietaris!!

Ara en canvi ha arribat el torn de les assegurances, que deu ser un negoci molt menys beneficiós per als bancs i caixes, però molt més segur, molt menys arriscat. Ara toca explotar al màxim el negoci de la por, la inseguretat, el “canguelo”. Si fins fa un parell d’anys totes les entitats bancàries competien per esdevenir líders en la venda d’hipoteques, si els bancs i caixes inundaven els seus aparadors i els anuncis a la premsa i la televisió d’ofertes immillorables perquè tothom pogués aconseguir un préstec i tingués accés a la compra d’un piset (a pagar en trenta, trenta-cinc i fins i tot quaranta anys), ara han encarat el negoci en una direcció completament diferent.

En els moments de crisi econòmica i financera que vivim, ja no hi ha diners disponibles per al préstec. Les entitats no poden deixar-nos cap caler, per elevats que siguin els interessos a cobrar. Per que? Entre altres coses perquè per a bancs i caixes, solament els interessos no han estat mai prou garantia quan parlem dels “seus” diners. Però a més a més de diners ara no n’hi ha, ningú inverteix els seus calers en paquets d’inversió fantasmes i deficitaris (com el coi aquest d’hipoteques subprime) ningú els arrisca alegrement. Ha estat precisament per això que el govern de l’estat ha injectat enormes quantitats de diners a la banca, perquè poguessin donar crèdit, fer circular els diners i paliar els efectes negatius de la crisi. Però es clar, la banca enlloc d’això ha fet servir aquests diners (que son de tots nosaltres) per eixugar els seus deutes. No es pot obviar que les entitats financeres viuen de cobrar interessos, no de pagar-los. Per pagar-los ja ens tenen a nosaltres.

Llavors és quan toca buscar un altre negoci, les assegurances. En èpoques de crisi tendim a sentir-nos insegurs, a patir pors, llavors assegurem els nostres bens. La vida, la salut, la casa, el cotxe, i fins i tot els bitllets d’avió i els paquets de vacances. Els bancs i les caixes no son aliens a aquestes pors i s’apressen a oferir-nos “les millors” assegurances. El negoci és rodó. Hom assegura molts pisos per exemple, coneixent d’avantmà que estadísticament és impossible que tots es vegin afectats per un incendi, un terratrèmol o una inundació. Per assegurar el tanto solament cal diversificar la situació geogràfica on es troben els pisos, però això no resulta cap problema per unes entitats que tenen oficines escampades arreu del territori.

El secret consisteix a vendre l’assegurança i resar perquè no passi res, i per tant no haver de pagar. Va molt bé però que de tant en tant esdevingui alguna desgràcia, algun petit drama al que cal donar tota cobertura informativa i altaveu mediàtic, això incrementa els temors de la gent que, en conseqüència, per sentir-se més segurs, corren a contractar una assegurança. Un accident d’avió, una grip desconeguda i altament mortal, una explosió de gas en un edifici... Sempre suposen un augment d’ingressos per a les companyies asseguradores que en situacions com aquesta es freguen les mans. Tret que siguin de les companyies afectades i els toqui pagar. En aquests casos un exercit de pèrits i experts amb nòmina de la companyia s’esforcen a retallar la llista de danys mentre un altre equip de juristes s’escarrassen a trobar el buit legal, el revolt de la lletra petita que ha de permetre a l’asseguradora, reduir al màxim el nombre i l’import de les indemnitzacions.

Això és així en gairebé tots els casos. Quan el drama o la desgracia en qüestió fa trontollar un govern, les companyies no son tan primmirades a l’hora d’afluixar la mosca. Lògicament aquestes operacions deuen portar incloses una sèrie de compensacions del poder polític envers les companyies asseguradores, que no acostumen a transcendir.

Quan van mal dades les entitats bancàries també s’esbatussen de valent per aconseguir el major nombre de nòmines domiciliades en els seus comptes. M’ha fet una gràcia especial la publicitat d’una caixa d’estalvis que deu tenir la seva seu central a Vilafranca, però estic convençut que la resta d’entitats deuen fer ofertes i promeses molt similars. L’anunci en qüestió resa : “treu tot el suc a la teva nòmina” i es veu una ma que esprem una taronja sucosa, grossa, brillant, en una espremedora manual d’aquelles de mida “utilitari”. A qui és pensen que poden enredar? No tinc cap dubte que els que treuran el màxim profit de les nostres nòmines, seran les entitats on les tinguem domiciliades, a nosaltres com a molt ens tocaran quatre gotes de suc i alguns bocins de pell. El banc i/o la caixa corresponents en canvi emmagatzema en un gran tanc els molts rajos de suc que espremen aquí i allà, i a final d’any tanquen l’exercici amb un compte de beneficis multimilionari, com no podia ser d’una altra manera.

Posem per cas que treballo en una empresa diguem-ne X. Suposem que el departament de finances d’aquesta empresa fa l’ingrés de la meva nòmina el dia 25 de cada mes. Per quins set sous l’entitat bancària no fa efectiu aquest ingrés fins el dia 28 o 29? Molt senzill, perquè durant els tres o quatre dies que els diners no son al meu compte, son al compte del banc juntament amb tota la resta de nòmines que l’entitat tingui domiciliades, parlem d’un import de milers i fins i tot milions d’euros. Quants interessos pot cobrar aquesta entitat? Si tenim en compte els minsos interessos que ens paguen a nosaltres, i que llavors es cobren en taxes de manteniment, targetes de crèdit, etc, no son gaires diners, però es clar, quants diners podem tenir-hi nosaltres al compte a primer de mes? 1500, 2000€? Quan ens han passat el rebut del lloguer o de l’hipoteca, el de l’escala, el de la llum, l’aigua i el telèfon, i els interessos dels pagaments fets amb la visa el mes anterior, quants diners ens queden?

Els bancs i caixes en canvi tenen els nostres diners pocs dies, però en una quantitat molt nombrosa, insisteixo milers i fins i tot milions d’euros. Així que, molt probablement, els beneficis que tots aquests diners generen en interessos durant tres, quatre o cinc dies, son molt més que els beneficis que nosaltres, tots plegats, percebem al cap de l’any.

Diuen que els advocats poden guanyar els casos o perdre’ls, però que sempre els cobren. Amb les entitats bancàries passa una mica el mateix. Poden guanyar més o menys diners, però mai en perden. Per això ja ens tenen a nosaltres, oi?



Ofertes obertes

“La nostra especialitat: Assegurances a la carta” o bé “treu tot el suc de la teva nòmina”, i també el clàssic “parlem”. Llavors tot amanit amb els típics “dipòsit 4 rodes” o “llibreta vivenda” o collonades diverses d’allò més decoratives, suggerents i aparentment ventatjoses (sempre que no llegeixis la nombrosíssima i minúscula lletra petita, es clar). D’una manera o altra, la raó de ser de les entitats bancàries i financeres, la seva finalitat última es aconseguir beneficis propis amb els diners dels altres.

Fins fa un any i mig aproximadament, el paquet estrella era l’hipotecari, la totxana, les quatre humils parets sota sostre que ens permetien esdevenir propietaris. Oh!! Propietaris!!

Ara en canvi ha arribat el torn de les assegurances, que deu ser un negoci molt menys beneficiós per als bancs i caixes, però molt més segur, molt menys arriscat. Ara toca explotar al màxim el negoci de la por, la inseguretat, el “canguelo”. Si fins fa un parell d’anys totes les entitats bancàries competien per esdevenir líders en la venda d’hipoteques, si els bancs i caixes inundaven els seus aparadors i els anuncis a la premsa i la televisió d’ofertes immillorables perquè tothom pogués aconseguir un préstec i tingués accés a la compra d’un piset (a pagar en trenta, trenta-cinc i fins i tot quaranta anys), ara han encarat el negoci en una direcció completament diferent.

En els moments de crisi econòmica i financera que vivim, ja no hi ha diners disponibles per al préstec. Les entitats no poden deixar-nos cap caler, per elevats que siguin els interessos a cobrar. Per que? Entre altres coses perquè per a bancs i caixes, solament els interessos no han estat mai prou garantia quan parlem dels “seus” diners. Però a més a més de diners ara no n’hi ha, ningú inverteix els seus calers en paquets d’inversió fantasmes i deficitaris (com el coi aquest d’hipoteques subprime) ningú els arrisca alegrement. Ha estat precisament per això que el govern de l’estat ha injectat enormes quantitats de diners a la banca, perquè poguessin donar crèdit, fer circular els diners i paliar els efectes negatius de la crisi. Però es clar, la banca enlloc d’això ha fet servir aquests diners (que son de tots nosaltres) per eixugar els seus deutes. No es pot obviar que les entitats financeres viuen de cobrar interessos, no de pagar-los. Per pagar-los ja ens tenen a nosaltres.

Llavors és quan toca buscar un altre negoci, les assegurances. En èpoques de crisi tendim a sentir-nos insegurs, a patir pors, llavors assegurem els nostres bens. La vida, la salut, la casa, el cotxe, i fins i tot els bitllets d’avió i els paquets de vacances. Els bancs i les caixes no son aliens a aquestes pors i s’apressen a oferir-nos “les millors” assegurances. El negoci és rodó. Hom assegura molts pisos per exemple, coneixent d’avantmà que estadísticament és impossible que tots es vegin afectats per un incendi, un terratrèmol o una inundació. Per assegurar el tanto solament cal diversificar la situació geogràfica on es troben els pisos, però això no resulta cap problema per unes entitats que tenen oficines escampades arreu del territori.

El secret consisteix a vendre l’assegurança i resar perquè no passi res, i per tant no haver de pagar. Va molt bé però que de tant en tant esdevingui alguna desgràcia, algun petit drama al que cal donar tota cobertura informativa i altaveu mediàtic, això incrementa els temors de la gent que, en conseqüència, per sentir-se més segurs, corren a contractar una assegurança. Un accident d’avió, una grip desconeguda i altament mortal, una explosió de gas en un edifici... Sempre suposen un augment d’ingressos per a les companyies asseguradores que en situacions com aquesta es freguen les mans. Tret que siguin de les companyies afectades i els toqui pagar. En aquests casos un exercit de pèrits i experts amb nòmina de la companyia s’esforcen a retallar la llista de danys mentre un altre equip de juristes s’escarrassen a trobar el buit legal, el revolt de la lletra petita que ha de permetre a l’asseguradora, reduir al màxim el nombre i l’import de les indemnitzacions.

Això és així en gairebé tots els casos. Quan el drama o la desgracia en qüestió fa trontollar un govern, les companyies no son tan primmirades a l’hora d’afluixar la mosca. Lògicament aquestes operacions deuen portar incloses una sèrie de compensacions del poder polític envers les companyies asseguradores, que no acostumen a transcendir.

Quan van mal dades les entitats bancàries també s’esbatussen de valent per aconseguir el major nombre de nòmines domiciliades en els seus comptes. M’ha fet una gràcia especial la publicitat d’una caixa d’estalvis que deu tenir la seva seu central a Vilafranca, però estic convençut que la resta d’entitats deuen fer ofertes i promeses molt similars. L’anunci en qüestió resa : “treu tot el suc a la teva nòmina” i es veu una ma que esprem una taronja sucosa, grossa, brillant, en una espremedora manual d’aquelles de mida “utilitari”. A qui és pensen que poden enredar? No tinc cap dubte que els que treuran el màxim profit de les nostres nòmines, seran les entitats on les tinguem domiciliades, a nosaltres com a molt ens tocaran quatre gotes de suc i alguns bocins de pell. El banc i/o la caixa corresponents en canvi emmagatzema en un gran tanc els molts rajos de suc que espremen aquí i allà, i a final d’any tanquen l’exercici amb un compte de beneficis multimilionari, com no podia ser d’una altra manera.

Posem per cas que treballo en una empresa diguem-ne X. Suposem que el departament de finances d’aquesta empresa fa l’ingrés de la meva nòmina el dia 25 de cada mes. Per quins set sous l’entitat bancària no fa efectiu aquest ingrés fins el dia 28 o 29? Molt senzill, perquè durant els tres o quatre dies que els diners no son al meu compte, son al compte del banc juntament amb tota la resta de nòmines que l’entitat tingui domiciliades, parlem d’un import de milers i fins i tot milions d’euros. Quants interessos pot cobrar aquesta entitat? Si tenim en compte els minsos interessos que ens paguen a nosaltres, i que llavors es cobren en taxes de manteniment, targetes de crèdit, etc, no son gaires diners, però es clar, quants diners podem tenir-hi nosaltres al compte a primer de mes? 1500, 2000€? Quan ens han passat el rebut del lloguer o de l’hipoteca, el de l’escala, el de la llum, l’aigua i el telèfon, i els interessos dels pagaments fets amb la visa el mes anterior, quants diners ens queden?

Els bancs i caixes en canvi tenen els nostres diners pocs dies, però en una quantitat molt nombrosa, insisteixo milers i fins i tot milions d’euros. Així que, molt probablement, els beneficis que tots aquests diners generen en interessos durant tres, quatre o cinc dies, son molt més que els beneficis que nosaltres, tots plegats, percebem al cap de l’any.

Diuen que els advocats poden guanyar els casos o perdre’ls, però que sempre els cobren. Amb les entitats bancàries passa una mica el mateix. Poden guanyar més o menys diners, però mai en perden. Per això ja ens tenen a nosaltres, oi?


divendres, 12 de juny del 2009

Bonhomia monzoniana


L'admirable Quim Monzó en la seva columna al diari La Vanguardia d'avui divendres dotze de juny, explica que divendres passat la policia va donar l'alto a un tal Jorge R.C, un conductor a qui a pesar de les reiterades retirades del permis de conduir no semblava importar-li conduir a 179 quilometres per hora en una zona limitada a 50, motiu pel qual van detenir-lo per pressumpte delicte contra la seguretat viària.
Monzó defensa, en aquest casos de reiteració flagrant, prendre la mesura que proposa la ministra d'interior francesa senyora Michèle Alliot-Marie, en cas de reincidència cal confiscar el cotxe de l'infractor per, o bé vendre'l o bé enviar-lo al desvallestament i convertir-lo en un munt de ferralla, en funció de l'estat del vehicle.
Segons l'escriptor català, una llei així és imprescindible per acabar amb la impunitat dels conductors delinqüents i reincidents com el tal Jorge R.C. Si aclareix Monzó que a ell personalment li agradaria que el cotxe fos directament portat al desguaç i el deixessin fet un nyap.

Fins aquí solament puc estar completament d'acord amb tot el que diu el senyor Monzó, ara bé en aquest pais, aquesta llei seria molt controvertida. A mi personalment solament em semblaria bé si tots els cotxes confiscats per l'estat, tots, independentment de si estan en bon o mal estat, pasessin per la premsa del desguaç.

En el pais d'acudit i de fortor de florit en el que vivim, una mesura així seria una font d'on continuament broollaria el "trapicheo". No hi haura cap transparència al respecte d'on anirien a parar els diners aconseguits per la venta d'aquests cotxes. La venta mateixa segurament seria arbitrària i per sota del preu de mercat (però no per tothom, eh?, solament per els amics dels polítics i funcionaris de torn, i solament per els cotxes de gama mitja, mitja alta en molt bon estat)

Fins i tot es probable, per no dir segur, que la confiscació del vehicle fos arbitrària, i algú que tingués un cotxe amb un valor d'aquells de "plan renove", 500€ aproximadament, i hagués reincidit en el delicte posem per cas 4 vegades, no lo confiscarien. En canvi a algú amb un cotxe de valor (posem per exemple a partir de 18.000€) li confisquessin el cotxe a les segones de canvi.

En aquest pais on la corrupció i la manca de transparència estan a l'ordre del dia, on les arbitrarietats, els abusos de poder i les injusticies per part de les administracions públiques han assolit la categoria de normals, una mesura com aquesta serviria, sobretot, perquè qui ostenta el poder o hi te fil i contacte directe, s'aprofités del cutadà de peu. I em penso que tal i com estem ara ja abusen prou de nosaltres, ara com ara em sembla que ja n'hi ha més que suficient.

dijous, 11 de juny del 2009

MANLLEU, NI EM POSA NI EM TREU.


De molt trist, penos, indignant...
I podria seguir en aquesta línia, però acabaria dient moltes coses, i cap de bona. M'explico (i m'explaio amb el vostre permis).
Dissabte dia 6 de juny, es van inagurar unes noves carpes d'estiu a Vic. Aquestes s'autoanomenen alternatives. Alternatives per què? Perquè no fan pagar entrada i no hi ha consumició mínima obligatòria. Es a dir, que d'ara endavant, no ser un lladre és ser alternatiu,no? Comencem bé!! Perquè jo no hi veig res més d'alternatiu. Son al costat de les carpes VicEstiu aquestes que no son alternatives perquè cobren entrada. Hi ha cambreres guapes i copes a la fresca, com a tota la resta de carpes del mon que no son alternatives, música comercial, etc etc etc...

Imagino que fins aquí tot bé. Però......

Però resulta que els promotors d'aquestes carpes, son els propietaris de 4 bars de Manlleu. A Manlleu no hi ha més de mitja dotzena de bars que tinguin alguna oferta, de la mena que sigui, d'oci nocturn. Doncs be, quatre d'aquests bars s'han associat a un altre bar de Sant Hipòlit per engegar les carpes "alternatives", insisteixo un cop més, a Vic.

Sembla ser que a Manlleu no es possible crear una oferta d'oci nocturn estival. Sembla ser que l'ajuntament s'hi posa de cul, que no hi ha espais disponibles (?) i que els que hi ha estan vetats(!?) o son molt cars (!!??).

En definitiva, quatre bars de Manlleu obren unes carpes d'estiu a Vic, mentre a Manlleu, la oferta d'oci nocturn, sobretot estival, fa fàstic.

Llavors hi ha qui troba sorprenent que el jovent de Manlleu no trobi cap alicient a quedar-se al poble, i que a l'emancipació hi vagi unida l'emigració cap a altres poblacions. Quan els propis manlleuencs no aposten per Manlleu, que esperaveu?

Si l'ajuntament no dona facilitats perquè una ciutat (provinciana, però ciutat) de vint mil (20.000) habitants tingui una oferta d'oci nocturn decent, alguna cosa no funciona.

Si quatre dels escassos sis bars d'oci nocturn que hi ha a la vila, no poden exercir pressió perquè l'ajuntament afluixi una mica, alguna cosa no funciona.

Si els propietaris dels bars de Manlleu decideixen anar a Vic, perquè si no ho fan ells ho faran uns altres i aquesta competència els suposarà pèrdues, o reduccions de benefici, alguna cosa no funciona.

Si la gent de Manlleu, polítics, empresaris i ciutadans, no creu en el seu poble, alguna cosa no funciona.

Totes les comparacions son odioses, però en dies com aquest envejo els veïns de Torelló. Hi ha una oferta d'oci majúscula durant tot l'any, i la gent està compromesa amb el seu poble, hi creuen i els funciona. Així que potser el que hem de fer tots plegats es mirar en direcció a Torelló enlloc de fer-ho en direcció a Vic.

Aprendre de Torelló ens farà grans, dependre de Vic ens farà petits. Que volem triar per el nostre poble?

Els que es deuen estar fregant les mans de contents son els mossos d'esquadra, i les policies locals de Manlleu i Vic. Quant més moviment de cotxes hi ha el cap de setmana a les nits, més satisfets es troben els seus afanys recaptatoris.

A qui li correspongui, enhorabona.

Y el que se pica, ajos come

dimarts, 5 de maig del 2009

Páginas en blanco.


Páginas en blanco.

Más pánico que ante una hoja en blanco siento al enfrentarme a mi mente en blanco, cuando nada fluye y no hay sucesión de ideas que transcribir. Entonces a menudo solo cabe esperar y esperar. Empezar un par de frases ingeniosas para sostener la falta de ideas realmente buenas, escribir cualquier cosa por el hecho de no tener nada interesante que escribir. Releer, borrar y empezar de nuevo. Buscar el cabo de otro hilo y tirar de el intentando crear una nueva madeja, elaborar un texto formalmente aceptable aunque sea.

Añoranza de una sensación. Cuando las palabras que expresan mis ideas se agolpan en mi cabeza empujándose, peleando por ser las primeras en llegar a la punta de mis dedos, por ser tecleadas antes que las demás. Cuando mis manos se desplazan a toda velocidad sobre el teclado, como el mejor pianista ante la partitura mas compleja, una música incesante, un tecleo ininterrumpido, sucesión de negro sobre blanco en la pantalla. 

Uno encuentra el cauce de sus ideas para dejar que las palabras fluyan, transiten, discurran, dejando un surco cada vez mas profundo a medida que se avanzan páginas. Cuando las letras ganan la batalla contra el vacío, avanzando terreno a cada línea, conquistando parágrafos hasta adueñarse de un montón de folios, recipiente donde uno vuelca parte de si mismo con la fuerza y la permanencia de la palabra escrita. Así se da forma al texto, palabras que cobran sentido al encadenarse, una voz interior muda expresándose, una melodía sorda sobre el papel.

Primero una palabra, luego otra, después otra más, y así sucesivamente… 

Aunque casi nunca resulta tan sencillo. Solo en ocasiones el fluir es rítmico y constante, la mayor parte de las veces la batalla contra el papel en blanco es larga, laboriosa y agotadora. Aunque la sensación de satisfacción bien vale el esfuerzo. La lectura y relectura de un texto bien elaborado siempre me ha parecido un interesante ejercicio.

Aunque sin duda, muchas veces hay que dejar reposar los textos. Guardarlos en un rincón durante un tiempo, y ver que efecto nos produce su lectura al cabo de ese periodo de “enfriamiento”. También hay otra batalla remarcable al concluir un texto. Primero la de tomar la decisión de concluirlo, pero con la práctica esa decisión cada vez va volviéndose mas nítida. La siguiente batalla es contra la continua corrección, contra la revisión y la rectificación perpetuas. Llega un momento en que debemos decir “basta, asta aquí, ya no corrijo ni una coma”. A mi personalmente es de las cosas que mas me cuesta hacer, así que cuando termino de escribir estoy desecho, fundido. Primero ganar la batalla del negro sobre blanco, y después disponer las piezas de manera que me resulten satisfactorios el contenido y el continente, el fondo y la forma, el mensaje y el texto.....

Este, de momento, lo dejaré aquí.


divendres, 24 d’abril del 2009

PARTÍCULES ELEMENTALS


PARTICULAS ELEMENTALES

Los físicos han identificado 12 partículas elementales y 4 interacciones como los elementos básicos a partir de los cuales se puede construir todo el universo, incluyendo sistemas tan complejos como los seres vivos. 
Las partículas elementales son los objetos más simples que se pueden concebir. En general no tienen partes ni se pueden dividir en componentes más sencillas.


Fet i fotut el que ve a dir és que totes i cadascuna de les coses que podem veure i tocar, esta formada per infinitud de partícules indivisibles de dotze menes que interactuen de quatre maneres diferents per formar cadascuna de les coses i essers que existeixen. Es a dir que som la suma de molts elements que, disgregats, separats, trillats, o com en vulgueu dir, esdevenen pràcticament el no res, unes partícules ínfimes, més petites que una puça, però que son en realitat elementals. 

Som prou conscients doncs, del potencial que amaguen les partícules elementals? I del exemple que suposa la seva forma d’operar? Tenim la capacitat d’adonar-nos, que les partícules elementals ho son tot? Que nosaltres som la suma de milers, o de milers de milions de partícules elementals, i que qualsevol dels nostres anhels materials també ho és? O potser ens costa menys d’imaginar, i ens agrada molt més pensar, no cal dir-ho, que les nostres possessions son, en la majoria dels casos, la suma dels diners que disposem, o millor dit dels diners que tenim i dels quals podem / volem / necessitem despendre’ns.

Molt més lluny de la física, i de qüestions relacionades amb la sabia manera d’operar que ens ofereix la naturalesa senzilla de les coses; referit al món del materialisme, les possessions i els diners de que parlàvem, jo em pregunto.

Sempre que intercanviem diners per bens tangibles, realment podem?
Sempre que gastem diners comprant bens tangibles, realment volem?
Sempre que paguem a canvi de bens tangibles, ho necessitem?

Tan si la resposta és afirmativa com si no, en qualsevol de les tres preguntes, cal acompanyar-la d’un: “Si? (o No?), perquè?

I en el per què amics, s’hi amaguen les respostes. 

I la resposta és NO, NO NO i NO!!

No sempre que gastem diners podem fer-ho, i moltes vegades ni tan sols ho volem fer per què som conscients que no ho necessitem, i doncs.....PER QUÈ!!??

Doncs perquè nosaltres la espècie humana, en general, tot i esser fills de La Naturalesa i a pesar de ser una enorme suma brillantment combinada de partícules elementals, no som tan senzills i eficients com la naturalesa mateixa. Al contrari, som d’una psicologia extremadament complexa, però molt simples en realitat. L’home és un animal social i d’hàbits generalment bastant gregaris. I quan més gran és la comunitat en la que viu l’home, i més segur i assentat s’hi troba, més senzill resulta manipular-lo.

Persones que alimenten la fam de la gent per poder saciar la seva pròpia fam, una gana infinita que ho assola tot brollant de la font d’ambició dels consells d’administració de les grans empreses. Petrolíferes, financeres, de comunicació....

Ens inunden massivament d’anuncis, de campanyes, d’imatges, de paraules, de llums, de músiques, de notícies, de pel·lícules..... i a tot arreu s’hi amaga la mateixa consigna: COMPREU

Quines polítiques de foment del consumisme s’hi amaguen darrere de la prostitució de les tradicions dels nostres temps, Nadal, Reis, Sant Joan, Sant Jordi, Sant Valentí que no es ni tradició aquí, però vol començar a ser-ho.

Llavors ens hi ha la farsa dels mitjans de comunicació i els serveis d’informació. Tot sovint ens expliquen coses que no interessen a ningú, però enlloc expliquen coses que segur que a tots ens interessaria saber. Però nosaltres no triem el que cal saber i el que cal ocultar. Això ho decideixen uns altres, els que donen llibertat de premsa per publicar allò que ells mateixos pensen que ens cal saber.

Ara estem en temps de crisi, però crisi de debò, com feia anys que no es patien. Hi ha qui diu que la darrera crisi d’aquesta magnitud va ocórrer ara fa vuitanta anys, el famós crash del vint-i-nou. Suposadament tot aquest augment de l’atur, la baixa natalitat, la crisi creditícia i la conseqüent pèrdua de capacitat financera a les empreses, solament es el principi. Diu que el sot de debó el trobarem l’any que bé, el dos mil deu. Sembla ser que serà un pou fondo del que n’acabarem sortint. Però res més tornarà a ser el mateix a partir de llavors.

Ha passat abans, passa ara, i passarà de nou altra vegada en un futur. La història de la humanitat es una successió de fets que es repeteixen a major escala global a mesura que passen els anys. És allò tan típic però alhora tan cert de “La història és repeteix” o “L’home és l’únic animal que ensopega dues vegades (i més) amb la mateixa pefra”.

D’aquí a uns anys veurem quin nou ordre de les coses sorgeix de tota aquesta part d’història que ens està tocant viure, ara només sabem que el final d’aquest capítol no serà gaire maco em penso.


dijous, 23 d’abril del 2009

Paraules Encadenades

Del diccionari de sinònims i antònims, autor S. Pey, Editorial Teide edició 2005.

Intuïció Clarividència, sagacitat, agudesa, comprensió, penetració, perspicàcia, visió, coneixement, percepció. ß> Reflexió, meditació, incomprensió.

Comprensió Penetració, clarividència, enteniment, intel·ligència, capacitat, agudesa,perspicàcia, talent, juí, capissola, claredat, evidència, senzillesa. ß> Totxesa, incomprensió, obscuritat, imprecisió, dificultat. // Noció, significació.

Senzillesa Simplicitat. ß> Complexitat. // Claredat, facilitat, normalitat, comprensió, clarividència. ß> Dificultat, complicació. // Afabilitat, bondat, cordialitat, bonhomia, franquesa. ß> Orgull, agressivitat.


I així podríem seguir fins a omplir les vuit-centes pàgines del diccionari. Paraules encadenades, sinònimes de moltes altres paraules de manera que, és fàcil crear una cadena de mots on hi ha moltes paraules sinònimes que es van repetint però, atenció, sempre en sorgeixen de noves, algunes paraules sinònimes que en l’anterior definició no hi eren. Només fent servir tres esglaons trobem paraules amb sinònims iguals però tant diferents entre elles com intuïció i senzillesa per exemple, o agudesa i bonhomia, i fins i tot intel·ligència i cordialitat. Les persones intuïtives acostumen a ser més complexes que les que no ho son, oi? I quan dic complexes em refereixo a un efecte de multiplicitat, com un cristall tallat per més cares. No hi ha dubte que les persones agudes, sovint son molt intel·ligents, però malauradament això no sempre vol dir que siguin persones cordials, de vegades ni tan sols bones persones.

Paraules encadenades, penso que en realitat les paraules necessiten encadenar-se per esdevenir-ne precisament això, paraules. Si no solament son mots. És quan cosim aquests mots, que cadascun d’ells es converteix en paraula, s’omple de significat i cobra sentit, li donem vida. Un sentit que guanya especificitat, matisos, en funció de la seqüència de paraules elaborada. Els mots precedents i posteriors a una paraula afinen allò que significa, li ajusten el vestit.

Potser per això escric. La paraula escrita m’ofereix temps, temps per la reflexió i la conseqüent capacitat d’elecció, temps per trobar aquells mots que expressin de manera més fidel tot allò que vull dir. Temps per la relectura, temps per la correcció....

Quan encadenem paraules oralment el nostre cervellet ha de treballar de pressa, i de vegades no som capaços de trobar la paraula justa, així que acompanyem els nostres mots de gestos i mirades que en reforcin el significat que volem donar-li. Per això quan un parla per telèfon, és quan més s’exposa a que hi hagi mals entesos, ja que no es poden sostenir les paraules amb els gestos. Precisament per això, és tan recomanable parlar pausadament, i reflexionar al respecte del que es vol dir i de quina manera vol dir-se.

En castellà diuen “Uno es dueño de sus silencios, y esclavo de sus palabras”. I mai millor dit. Això no vol dir que el més recomanable sigui mantenir-se sempre en silenci, encara que com deia Groucho Marx “Val mes estar callat i semblar estúpid, que parlar i confirmar tota sospita”. Però si que de vegades hauríem de pensar una mica més les coses abans de dir-les. Enlloc d’alliberar-les per la boca tan bon punt apareixen al nostre caparronet, hauríem de fer-les donar un parell de voltes, fer un tria i remena de retalls per saber quina sèrie de paraules encadenades volem cosir per fer un vestit cenyit i ajustat a tot allò que volem dir.

Potser ens serviria per estalviar-nos mals entesos, i aquella desagradable sensació de penedir-se d’una cosa que s’ha dit just després del moment de dir-la. Per que quan parlem també podem corregir les nostres paraules, però no és tan fàcil, i te unes repercussions que quan escrivim, quan solament hem d’esborrar un mot o dos, o tota una frase, i substituir-la per una altra, no hem d’afrontar.