Un recital de piano

Recuperant un microrelat escrit ja fa tres anys. En aquella ocasió el repte era que no tingués una extensió de més de 365 paraules, ja que havia de publicar-se a http://365contes.blogspot.com.es/2010/03/276-un-recital-de-piano.html. La veritat es que hi he corregit/modificat ben poca cosa, entre d'altres perquè m'agrada la brevetat, convertir-lo en un text més llarg solament hauria suposat reomplir-lo de palla, una successió de paraules que no aportarien res de nou a la idea essencial del relat. Espero que us agradi.

Un recital de piano.

Abans de l’inici de cada assaig, el pianista porta a terme el mateix cerimonial, entra a l’escenari per l’esquerra, el cap cot, la mirada fixa a terra. Sota un braç i duu les partitures i amb l’altra mà, de seda, acarona la llarga cua del piano, n'enretira lleugerament l’escambell i s’hi asseu amb un gest de reverència. Quan, amb tota cura, a posat les partitures al faristol, manté les mans flotant uns pocs centímetres damunt del teclat, tanca els ulls, quatre respiracions profundes, comença l’apoteosi.

Tres hores després, amb la darrera nota suspesa encara a l’aire, de nou les mans levitant sobre el teclat, els ulls clucs, quatre respiracions profundes... obre els ulls, tira el cap i els cabells enrrere i s’aixeca mentre recull les partitures d'una revolada. Te la cara i el coll coberts de perles de suor i està desfet, esgotat, mentre s’allunya lentament del piano fins a desaparèixer de l’escena.

Llavors, d'entre la foscor de la platea, el soroll d'algú que es moca. És la senyora Elisa del personal de neteja. Com pot, s’alça mentre lluita contra el dolor d'esquena  s’agafa amb decisió als braços de la butaca, per poder fer la força que ja no tenen les seves cames, totes les articulacions li fan mal, i sent el pes de tantes hores de treballs i patiments al seu damunt, malgrat que no aconsegueixen esborrar el seu somriure. Llàgrimes d'emoció llisquen per les seves galtes mentre s’acosta cap al carret de la neteja; ara toquen els vidres.

El dia de l’estrena no hi ha un sol seient lliure a la sala, el pianista saluda a la platea i hi veu homes amb esmòquing, dones amb vestits llargs i el reflex de les joies i les pedres precioses. Fa una reverència mentre pensa en la feina de tants mesos, en tot el treball previ abans d'aquesta estrena. Enretira una mica l’escambell i s’hi asseu amb calma, tanca els ulls, les mans suspeses en l’aire, per sobre el teclat, una respiració profunda... La seva ment es concentra, imagina les notes dibuixant-se al pentagrama. Amb la segona respiració apaga els murmuris i els inoportuns atacs de tos provinents de la platea. Amb la tercera respiració profunda, finalment visualitza una sala completament buida i silenciosa, percep l’olor de fusta i de moqueta. Quarta respiració, i solament escolta el so esmorteït dels plors d'emoció de la senyora Elisa... Comença l’apoteosi.

No hi ha entesa possible. Cal tallar-los el subministrament de sang al cap.

Sembla mentida, però la paraula entesa solament necessita el canvi d’una lletra per convertir-se en el nom d’una empresa de subministrament elèctric, amb la que resulta impossible arribar a entendre’s.

Avui he estat mitja hora penjat del telèfon (per cert un 902, car de la hòstia) per finalment no resoldre el problema i emprenyar-me de mala manera.

Soc, oficiosament, banquer de quilowats, en tinc un saldo de més de mil dos-cents. La culpa, unes lectures estimades molt a l’alça i una ineptitud manifesta. Pel camí, de més a més, negligència, mala educació i una cara dura majúscula. Ah! i també un cinisme flagrant! Resulta que la situació es avantatjosa per mi, aquest saldo de punts s’ha facturat i cobrat amb tarifa 2011, i molt probablement, a partir de gener de 2012 pugin els preus.....

Collons noi, quina xamba!! És com el pagament de les multes, et fan descompte per pronto-pago.... Doncs mira, no cola. Em cago en la mare que va parir fecsa-endesa, em cago en la mare que va parir els governs que els permeten exercir aquestes pràctiques abusives, nepotisme emmascarat que després, un cop han abandonat la funció pública per la qual “van renunciar a les seves carreres professionals”, els permet col·locar-se a cos de rei al consell d’administració de l’empresa. Em cago fins i tot en la mare que va parir el personal que aten aquest coi de linea pornogràfica (si, si, pornogràfica, perquè hi truques i et follen de viu en viu). La penúltima vegada que vaig trucar-hi, una noia que no debia tenir res millor a fer que jugar amb el bolígraf (un d’aquells gruixuts, de 16 colors) va penjar-me el telèfon quan li vaig dir la segona veritat, i al tornar-hi a trucar, una seva companya es feia el desentes (¿que le ha colgado? no puede ser, debe haber sido un fallo de la centralita), llavors va tenir-me quinze minuts més al telèfon i no va resoldre res, ni tan sols debia prendre nota de la incidència perquè avui, quan hi he tornat a trucar, ningú en tenia constància.  Això si, el paio que hi havia a l’altra banda del telèfon m’ha mostrat tot el catàleg d’excuses, de solucions però, no n’hi quedava cap ni una.

Al final li he deixat anar. Que si, que m’ha explicat molt clarament les coses des de el punt de vista de l’empresa, que no cal que ho repeteixi, que és molt eficient, molt amable, i que te molta paciència... Però que jo no en tinc tanta, i tot entenent que ell és un treballador i fa el que li manen, segurament no necessita que jo li expliqui per a qui treballa, és més, estic plenament convençut que ja ho sap per a qui treballa, i que coneix les seves males pràctiques, i que per tant és complice de tota aquesta colla de fills de puta, i que jo me la doblo i me l’envaino, i em quedo amb el saldo de quilowats, tot i que no soc jo qui es guanya la vida amb el comerç d’electricitat, però que ell s’ha de sentir dir que son uns lladres i uns poca soltes, que abusen de la gent, que son expressament negligents i ineficaços, que ens escuren les butxaques fins i tot en el servei d’atenció al públic, i que ja pot estar content, que portem més de vint minuts al telèfon, i que si treballava a comissió aquesta tarda en treurà una bona picossada. Que del que ell anomena solucions que m’ofereix a mi no n’hi ha cap que m’interessii que trii ell mateix la que em suposi menys molèsties, la que em permeti no haver de tornar a trucar-hi, perquè en tinc més que suficient amb les pràctiques abusives de la seva empresa, no vull, a més a més, haver de patir la ineptitud i la inoperància dels seus treballadors.

-Doncs si no desitja res més senyor Didác, tramito aquest expedient, que passi una bona tarda.

Aneu a la puta merda.

Pescant a la sopa

Agafa la cullera amb la ma dreta, el ganivet amb l’esquerra i comença a tallar la sopa. El brou s’enrretira de l’acer, però aconsegueix tallar pel mig un parell de galets.

- Què fas? Menja be!

Deixa la cullera, i agafa la forquilla. És cert, ara li resulta molt més fàcil tallar els escàpols galets.

- Però què has fet? T’has menjat la pasta i has deixat tot el brou?

- Està massa salat, porta’m el sucre o una mica de mel. O millor encara, porta’m el xerès.

Aboca el xerès a la cullera sopera, quan aquesta és plena la buida al plat del brou i remena, al cap d’un minut repeteix la operació, i tot seguit, hi torna per tercer cop.

-Ja has acabat amb el xerès? L’endreço ja?

-Si, te.- Diu mentre li allarga el plat amb el brou i el xerès alhora que, amb l’altra ma, agafa l’ampolla i comença a veure a morro.

-Que fas? T’emborratxaràs!

-Deixam estar, vull anar a pescar.

-La única cosa que pescaràs serà una bona trompa, dona’m aquesta ampolla- Crida mentre li arrenca de les mans.

Ell agafa el plat de brou, l’alça amb les dues mans, l’acosta a la boca i comença a xarrupar, li bessa per la comisura dels llavis tacant-li la camisa i els pantalons.

-Mira com t’has posat! Qui ho haurà de rentar això ara ? La feinada que tindré per fer-ho net ! Va, ves a canviar-te que ho posaré en remull quan abans millor.

-Ja ho faré net al riu, vaig a pescar.

-Amb la roba de diumenge? Ni parlar-ne, ves a canviar-te ara mateix!

Puja per l’escala, entra a la seva cambra, obre l’armari i n’agafa un jersei. Baixa l’escala i del penjador de darrera la porta n’agafa un barret. Surt de la casa i va cap al cobert. En recull la canya, l’esquer i els aparells de pesca i enfila cap a la riera mentre la sent cridar pel forat de l’escala.

-Encara no t’has canviat? Hauré de pujar jo a buscar la roba?

Arriba a la riera, prepara la canya, el fil, l’ham, es treu les sabates i s’hi comença a endinsar. En aquell racó hi ha una bona profunditat, camina per l’aigua fins que aquesta li arriba a la cintura. Tira enrrere la canya i llença l’ham ben lluny, al bell mig de la platja de sorra blanca que hi ha a la riba. Ara solament li cal esperar.

Al cap de poca estona hi arriba algú també amb intenció de pescar.

-Però que feu? No heu vist que no es a dins de l’aigua l’ham? Voleu dir que en sabeu res de l’art de pescar?

-Fillet, tot just fa deu minuts que he arribat, i guaita, ja hi ha el primer beneït que ha picat. Enhorabona, felicitats.

Els 3 passos cap a la llibertat.

1. rebel·lió, 2. revolta, 3. revolució.

1. Objectius concrets, accions concretes, amb gran nombre d'efectius ben coordinats i organitzats. Desobediència civil no violenta. Boicot a multinacionals i grans corporacions. La mobilització, quant més nombrosa més poder ens dona.

2. Necessària donada la reacció covard i repressora del poder actualment establert. El sistema dificilment permetrà ser canviat des de dintre. De sempre la riquesa econòmica ha pretès posseir el poder pol·lític per, enlloc de posar la seva riquesa al servei de la majoria, posar la majoria al servei de la seva riquesa.

3. Violenta, com totes les revolucions, i justificada per la manca d'alternatives reals d'obtenir una verdadera justícia, de gaudir d'una verdadera democràcia.

Llavors per assegurar la durabilitat de l'herència de la revolució, cal establir els mecanismes necessaris per, d'una vegada per totes, evitar que el poder econòmic post revolucionari, s'apoderi també del poder polític, judicial i social.

L'IDEÒLEG CORPORATIU

L’ideòleg corporatiu és un personatge força estrany, dins dels complexes límits del món del parasitisme, el seu és un cas gairebé excepcional. A diferència de la resta dels seus congèneres, l’ideòleg corporatiu no posseeix l’instint de reproduir-se, aquesta mutació evolutiva li permet estalviar-se de trobar la competència deslleial que ell mateix practica amb gran afany. Tant és així que la deslleialtat esdevé el factor clau per garantir l’èxit de l’ideòleg corporatiu en el seu medi, fins i tot convertint-lo en l’autèntic líder de la seva particular cadena tròfica, mantenint-lo al cim de la piràmide d’hipocresia que conforma el seu ecosistema.

L’ideòleg corporatiu no acostuma a llevar-se gaire aviat als matins, la major part dels dies cap al migdia, no li agrada matinar i, a pesar de no tenir hàbits nocturns, la seva condició natural l’empeny a desenvolupar molt poca activitat al llarg del dia. Al mig d’un entorn bulliciós i a voltes caòtic, les nul·les aptituds socials de l’ideòleg corporatiu l’obliguen a recloure’s al seu cau durant llargues estones, i a actuar sempre mig d’amagat i molt sigil·losament. Les seves escasses relacions son sempre parasitàries, i en aquests casos l’ideòleg corporatiu demostra ser l’esser més ben dotat de la naturalesa per interpretar el paper d’hoste amb la més absoluta perfecció.

“Feina fuig mandra no em deixis”, aquest ha de ser el principi vital de tot aspirant a ideòleg corporatiu amb unes mínimes possibilitats d’èxit. Ha d’estar inserit al seu codi genètic , ha de ser l’estela que il·lumini cadascun dels passos del seu camí. Cal gaudir d’una especial habilitat, gairebé innata per, no tan sols delegar tota la feina sinó, ademés alliberar-se de tota responsabilitat, desentendre’s de les obligacions i al damunt reivindicar els fruits d’una feina suposadament ben feta, és més, pretesament brillant. Molts pocs son els que son capaços de jeure tot el dia sense fer res alhora que esbufeguen de cansament, i es lamenten per la pesada càrrega que suporten mentre neden descaradament entre l’egolatria i l’autocomplaença. L’ideòleg corporatiu n’ha fet un art.

La verdadera ocupació de l’ideòleg corporatiu, la seva única preocupació, allò que fins i tot l’obsessiona fins a la extenuació, el sentit de la seva vida i del seu esdevenir, el seu pla vital, consisteix en aferrar-se a la poltrona i conservar la butaca de privilegis ben cosida al seu cul gros i acomodat. El desig de garantir el seu propi benestar, mou el pobre esperit d’acció de l’ideòleg corporatiu, i està disposat a fer-ho a qualsevol preu, el que sigui. Aquesta és la seva ineludible inclinació natural. Durant la seva etapa formativa l’ideòleg corporatiu ha hagut d’aprendre a reptar per damunt les qualitats alienes, eludir les responsabilitats derivades de les males accions pròpies i descarregar damunt d’algú altre les conseqüències que suposi la seva ineptitud.

No resulta difícil seguir el rastre d’un ideòleg corporatiu que porti instal·lat algun temps en un mateix territori, les seves marques, les seves petges i els seus excrements resulten clarament visibles fins i tot a ulls inexperts. I si be com dèiem, actua sol i amb sigil, sempre deixa evidències de la seva activitat, restes escampades arreu, i aquella fortor a mediocritat que ho embolcalla tot allà on van. Preferiblement l’ideòleg corporatiu procura colonitzar un territori on ja hi hagi instal·lades altres especies que li resulten afins tals com caps d’àrea d’ulls que no volen veure, força càrrecs intermedis als qui tot és igual, i uns pocs delegats sindicals còmplices. En aquest entorn tan favorable l’ideòleg corporatiu garanteix la seva supervivència i un bon desenvolupament de la seva carrera. En territoris amb característiques tan avantatjoses, l’ideòleg corporatiu és el millor exemple d’adaptació al medi, mantenint la supremacia del seu estrat mitjançant manipulacions malintencionades que li permetin viure una vida privilegiada a perpetuïtat.