L'HOME QUE MIRA

Fa una bona colla d’anys vaig comprar alguns volums, no gaires, d’una col·lecció de clàssics de la literatura universal traduïts al català. Eren unes edicions barates, impreses en un paper força gruixut amb una tinta pudenta i amb una lletra molt i molt petita. A la desena o dotzena entrega ho vaig deixar córrer, vaig pensar que era una pèrdua de diners inútil, amb aquella lletra tan minúscula resultaven pràcticament il·legibles.

Hi ha dos dels volums però que recordo especialment. Un porta per títol “El vell i el mar”, és la última novel·la escrita per Ernest Hemingway, és tan breu que el cos de la lletra era del tot acceptable, i és una obra que és llegeix molt ràpid, i penso que està tan ben escrita, que devia devorar-la en mitja tarda. Em va encantar.

L’altre volum, tampoc tenia moltes més pàgines, però la novel·la devia ser força més extensa perquè la lletra era menuda com el cap d’una agulla. Duu per títol “L’home que mira” i la va escriure un autor italià, Alberto Moravia si no ho recordo malament. Vaig començar a llegir-la i en poques pàgines vaig aparcar-la. No em va agradar. Potser perquè no és el meu estil, potser no era el millor moment, o simplement no m’agradava, no ho se, encara no li he donat una segona oportunitat. Però el títol de la novel·la si que m’agrada, m’agrada molt, és més, el trobo del tot prometedor, si es que pot es jutjar una obra literària solament pel títol que porta.

Ara no recordo exactament l’argument del llibre, ja us dic que fa una colla d’anys que vaig comprar-lo, així que no puc dir-vos si em sento identificat amb el protagonista. El que si puc afirmar és que el temps, el camí cap a l’edat adulta i la maduresa m’ha convertit en un home que mira. Soc un observador nat, un d’aquells “mirons” d’ulls que incomoden, m’ho guaito tot. Amb minuciositat, amb professionalitat d’observador avesat, amb ull crític.

La practica d’aquest vici m’ha portat a estar convençut que no cal parlar amb les persones per fer-se una idea, força aproximada, de com son. És més, quan un parla pot fer-ho esforçant-se per semblar el que no és, qualsevol persona pot dir qualsevol cosa amb la única intenció final de donar-nos gat per llebre. Però els gestos ens delaten, una mirada, un somriure, un gest d’allò més ínfim fins i tot, diuen molt més de la persona que els efectua que qualsevol de les coses que pugui dir.

Per això tot sovint faig despesa del meu temps mirant, observant, i traient conclusions (no concloents) del que veig. Opino que és un exercici molt sa per la meva intuïció, m’ajuda a afinar el meu instint i que carai, tot sovint m’ho passo d’allò més bé.

Mentiria si digues que de vegades els meus ulls no topen amb coses que no son, certament, agradables de mirar, però no per això aparto la vista, no. També aquestes coses desagradables formen part de l’aprenentatge del bon observador i se que si m’ho proposo, en espais reduïts on no hi hagi massa gent, no se m’escapa gairebé res.

No se si tot plegat te alguna aplicació pràctica a curt, mitjà o llarg termini, però se del cert que aquest és un vici al que no penso renunciar de cap manera, tant me fa si la gent m’assenyala pel carrer i diu: “mira, per allà va l’home que mira”.