MANLLEU, ¿exemple de convivència, o model de cohabitació?

De sempre he sentit a dir que Catalunya és terra d'acollida, un pais forjat amb la suor de la gent de la nostra terra, i també amb la de molta, moltíssima gent que han arribat d'altres terres llunyanes. Catalunya sempre ha estat un país d'immigrants que arriben buscant fortuna, i també d'emigrants que han marxat a trobar-la. Catalunya és una llengua, un territori, i els catalans. Avui hi ha a Catalunya, catalans (persones que viuen i treballen a Catalunya, i tenen la voluntat de ser catalans) els avis o besavis dels cuals no ho eren. També hi ha catalans els pares dels cuals no ho son. Em refereixo als fills nets i besnets de tots aquells immigrants principalment provinents d'Andalusia i Extremadura, però també de Murcia o de Galicia per posar alguns exemples, que van arribar al nostre país sobretot a partir de la década dels seixantes. Si aquells inmigrants es deien López, Ramírez, o Orihuela, ara és igual, els seus descendents, escolaritzats a catalunya, formats a Catalunya, que viuen, treballen, i tenen la família a Catalunya, son catalans. Tant com pugui ser-ho un Bellpuig, un Salarich, o un Batlle.

Aquesta és la experiència que jo en tinc almenys, soc un català net d'avis catalans per una banda, i andalusos de l'altra. Parlo i penso català, visc en català, em sento català... soc català.

Com que visc a Manlleu, i aquesta ciutat va experimentar amb agudesa l'arribada d'immigrants provinents de l'estat espanyol als seixanta, i la d'immigrants marroquins, subsaharians i llatino americans dels noranta i el que portem del dos mil, la ciutat pot presumir de ser un exemple de convivència, una ciutat d'acollida que sap gestionar l'arribada d'immigrants. O almenys així hauria de ser.

Però temo que la cosa no funciona exactament així. A Manlleu de convivència no n'hi he vist mai gaire, si de cas cohabitació i prou. La gent, de la procedència que sigui, viu a Manlleu sense massa conflictivitat, comparteixen els serveis i els espais (alguns) de la ciutat. Però convivència? Interrelació? Consideració? Respecte? de tot això tots plegats hi anem força mancats....

to be continued...

L'HOME QUE MIRA

Fa una bona colla d’anys vaig comprar alguns volums, no gaires, d’una col·lecció de clàssics de la literatura universal traduïts al català. Eren unes edicions barates, impreses en un paper força gruixut amb una tinta pudenta i amb una lletra molt i molt petita. A la desena o dotzena entrega ho vaig deixar córrer, vaig pensar que era una pèrdua de diners inútil, amb aquella lletra tan minúscula resultaven pràcticament il·legibles.

Hi ha dos dels volums però que recordo especialment. Un porta per títol “El vell i el mar”, és la última novel·la escrita per Ernest Hemingway, és tan breu que el cos de la lletra era del tot acceptable, i és una obra que és llegeix molt ràpid, i penso que està tan ben escrita, que devia devorar-la en mitja tarda. Em va encantar.

L’altre volum, tampoc tenia moltes més pàgines, però la novel·la devia ser força més extensa perquè la lletra era menuda com el cap d’una agulla. Duu per títol “L’home que mira” i la va escriure un autor italià, Alberto Moravia si no ho recordo malament. Vaig començar a llegir-la i en poques pàgines vaig aparcar-la. No em va agradar. Potser perquè no és el meu estil, potser no era el millor moment, o simplement no m’agradava, no ho se, encara no li he donat una segona oportunitat. Però el títol de la novel·la si que m’agrada, m’agrada molt, és més, el trobo del tot prometedor, si es que pot es jutjar una obra literària solament pel títol que porta.

Ara no recordo exactament l’argument del llibre, ja us dic que fa una colla d’anys que vaig comprar-lo, així que no puc dir-vos si em sento identificat amb el protagonista. El que si puc afirmar és que el temps, el camí cap a l’edat adulta i la maduresa m’ha convertit en un home que mira. Soc un observador nat, un d’aquells “mirons” d’ulls que incomoden, m’ho guaito tot. Amb minuciositat, amb professionalitat d’observador avesat, amb ull crític.

La practica d’aquest vici m’ha portat a estar convençut que no cal parlar amb les persones per fer-se una idea, força aproximada, de com son. És més, quan un parla pot fer-ho esforçant-se per semblar el que no és, qualsevol persona pot dir qualsevol cosa amb la única intenció final de donar-nos gat per llebre. Però els gestos ens delaten, una mirada, un somriure, un gest d’allò més ínfim fins i tot, diuen molt més de la persona que els efectua que qualsevol de les coses que pugui dir.

Per això tot sovint faig despesa del meu temps mirant, observant, i traient conclusions (no concloents) del que veig. Opino que és un exercici molt sa per la meva intuïció, m’ajuda a afinar el meu instint i que carai, tot sovint m’ho passo d’allò més bé.

Mentiria si digues que de vegades els meus ulls no topen amb coses que no son, certament, agradables de mirar, però no per això aparto la vista, no. També aquestes coses desagradables formen part de l’aprenentatge del bon observador i se que si m’ho proposo, en espais reduïts on no hi hagi massa gent, no se m’escapa gairebé res.

No se si tot plegat te alguna aplicació pràctica a curt, mitjà o llarg termini, però se del cert que aquest és un vici al que no penso renunciar de cap manera, tant me fa si la gent m’assenyala pel carrer i diu: “mira, per allà va l’home que mira”.

Els quatre genets de l'apocalipsi.

Ningú sap quina cara fan, ni quin aspecte tenen, solament coneixem el seu nom: Victòria, Guerra, Fam i Mort. Però observant la fotografia podeu veure els seus vestits també.

Caravaggio

Caravaggio (1571-1610) Pintor milanés de l'escola del naturalisme. Encara que veient quadres com aquest, podria considerar-se l'autèntic precursor de l'hiperrealisme, veritat? Sembla ben bé una fotografia, oi? doncs no ho és. Es un quadre pintat a finals s. XVI.

Havaneres

Ademés de ser unes cançonetes que canten a totes les platjes a l'estiu, amb rom cremat i castells de focs i totes aquestes coses. (Qui no ha entonat alguna vegada la famosa "El meu avi" o "La bella Lola") Les havaneres, també son les senyores de l'Havana. En el cas de les havaneres de la foto, son també "jineteras" que és com a Cuba anomenen les dones de moral discreta, les marcolfes i barjaules, les senyores que fumen i et parlen de tu que deien els avis.

Como el agua del río

Al principio se desboca descontrolado entre peñascos, sus aguas se arrojan con pasión por cascadas y barrancos, embistiendo con fuerza los surcos en las rocas, arroyando a su paso a cualquier obstáculo. La fuerza de las aguas del deshielo liberadas de su fría prisión iniciando un largo viaje al sur.

Después, el reposo de meandros de la tierra media, una corriente de continuo movimiento en pausa, la calma, el sedimento. Un viaje apacible que parece no tener fin, amplios horizontes, riberas verdeantes, un fuerte olor a vida y primavera.

Finalmente el sur, donde el río se despoja de identidad, liberando los resquicios de su vida en un ancho curso de aguas sucias. Volcando los últimos suspiros de su aliento mortecino en la inmensidad del mar. Sus aguas se pierden, se confunden, se diluyen, mueren.

Es el fin de un viaje que se inició lejos al norte, con la fuerza y la ilusión del agua nueva, que se empezó a perder en las llanuras del tránsito, entre recovecos curvos y riberas de una falso verde esperanza, un viaje que termina en estas tristes tierras del sur, aguas estancadas, corrompidas, condenadas a entregarse a la inmensidad sórdida y salada de la mar. Esas aguas liberadas de una prisión blanca y fría cuyo trágico destino tras tan largo viaje, evocan el llanto, lágrimas, agua salada, condenada a perderse también entre la muchedumbre. Un viaje que termina en este sur triste y despojado.

Lejos, muy al norte, cualquier otro frío invierno encierra entre sus carámbanos de hielo, el agua nueva de cualquier otra primavera.

Crónica del viajero trasnochado

La intuición, esa maldita intuición apoyada en la fuerza de los hechos transcurridos. La predisposición, esa predisposición envenenada de silencios y gestos. La certeza certera que surge entre ambas invitando al viajero a detenerse.

Y a pesar de todo, el viaje. Un viaje que transcurre de noche, entre calor, humedad, bochorno y alguna tenue esperanza helada.

El viajero que encuentra el camino del fin buscando un todavía. Juegos de cartas, barajas marcadas, palabras hirientes, y el caminante esquivando las trampas.

No es un adiós, tampoco un hasta pronto. El viajero reemprende su viaje una mañana que no es alegre y soleada. Intuición certera, mas no arrepentimiento. Conoce que ese no es su destino, mete en su mochila soledad y tristeza pero se niega a cargar los reproches a su espalda, los arroja en la cuneta de la no deseada senda mientras, lentamente, se da la vuelta. Así, solo y despacio, inicia el lento regreso a ninguna parte.

No existe el camino a lo desconocido, solo le queda errar de nuevo entre bosques de silencio, desiertos de soledad y océanos de esperanza. Un viaje que parece eterno divagar, un transcurrir de pasos en busca de un destino que se intuye entre tinieblas.

Crónica de viajero trasnochado, historia de caminante esperanzado, realidad de trotamundos decepcionado…