Fi de festa

Ja està!! Ja s'ha acabat l'edició 2009 de les festes del poble que volia ser ciutat i no passava de vila (regal borbó).
Han estat 10 dies d'activitats diverses en l'extranya dualitat festiva de la vila Fes-te jove / Festa Major. Deu dies de llums i boires al meu humil entendre. Hi ha coses que han estat bé, coses que han estat sorprenentment bé, i finalment coses que, com era previsible, han fet figa. Han sigut una mica merda.
Molt bé, i del tot sorprenent el visionat de capítols de bola de drac i un sensacional concurs de "kamehame's" una cosa fresca, senzilla, popular i molt divertida, tot un èxit. Enhorabona!!
Fabulosa també la festa del serpent, però es clar s'hi destina un pressupost que solament faltava que hagués estat una cutrada, oi? Desconec quin interes hi ha en fer passar una festa amb 4 anys d'història per una tradició bicentenària però em sembla evident que la partida pressupostària es de les amplies, i en aquest cas sembla ser que es fa el gasto.
El bingo, brutal també. La iniciativa va neixer triomfant l'any passat, i en la seva segona campanya l'acte es consolida com un dels mes exitosos.
Divertidíssims, malgrat la pluja i el final avançat, els campionats 3x3 de bàsquet i futbol. l'únic "però", no tenir un pla B en cas de pluja (hi ha 3 pavellons al poble que volia ser ciutat i no passava de vila regal borbó).
Malament que cap activitat d'oci nocturn s'acabi de matinada, vull dir de matinada al matí, quan es fa de dia i els mes agosarats i/o golfos i/o borratxos, ademés dels afamats i matiners podem empalmar la festa de nit amb la xocolatada o butifarrada o sardinada o vasolechecongalletas popular de dia. No cada nit, però potser si la nit del cantabars (no més aspersors disuasoris a les 4:30 a.m sius plau) o la nit del dissabte de festa major que ademés enguany esqueia en dia 15. Volem que per festa major un dia es fagi de dia estant de festa. A molts pobles orgullosos de ser pobles, de 4000 o menys habitants és d'allò més habitual per festes. Als de més de 10.000 deu ser gairebé obligatori.
Dels concerts i actuacions programades, m'estimo més no parlar-ne massa, tothom te els seus gustos i preferències, a mi molta profusió de gralles any rere any, m'atabala una mica, i la politització evident de la festa em toca el que no sona. Personalment crec que hi ha aspectes a millorar en aquest sentit.
I llavors solament resta tocar el tema delicat. Que passa amb els voluntaris i voluntàries que treballen perquè tot funcioni i la gent ho passi be. Doncs n'hi ha que se'n surten molt i molt be, fan la seva tasca exitosament, enhorabona i sobretot moltes gràcies. N'hi ha que no hi tenen tanta gràcia, però es evident que fan un esforç, tenen il·lusió, creuen en el que fan i saben perquè ho fan. També moltes gràcies, no defalliu i el vostre esforç donarà fruit. Per últim hi ha qui no val res. Qui no sap que hi va a fer perquè no li han explicat suposo. Qui es pensa que solament va a lluir palmito, passejar, donar el vol, i fer la conyeta amb els amics. Qui no te vocació de servei, no es efectiu, no treballa, entorpeix i al damunt es mal educat i desagradable amb la gent. Qui confon el gimnàs amb el magnesi com sol dir-se i es pensa que formar part de la "organització" li permet maltractar la gent. En aquests casos potser el millor seria deixar-ho còrrer, aprofitar els dies de festa major per marxar de vacances, com fan tants d'altres gràcies a ells. O no fer allò que sembla costar-los tants esforços a jutjar per les poques ganes amb que ho fan.

El balanç de 10 dies de festa deu ser per a tots els gustos, per alguns fabulós, per altres una merda, i per la majoria suposo que be, força be. Però amb força aspectes millorables, això si. Segur que la festa major molt més que cap altre esdeveniment de la vila, reflexa el que som, i també el que volem semblar. Malament si és molt gran la distància entre una cosa i una altra, eh?

Per mi, com apuntava a l'inici, les festes del poble que volia ser ciutat y solament era vila (regal borbó) tenen llums, potenciables, lluminoses, festives, alegres, i de colors, però també tenen boires (que a l'hivern son curioses, però a mig agost fa mandra) que convindria escampar

MANLLEU, model de cohabitació...

Hi ha qui apunta la fidelitat a les arrels, el respecte per les tradicions, mantenir viu el record d'on venim....

Manlleu era un poble agrícola que ve experimentar un gran creixement amb la revolució industrial a partir del segle XIX. L'aigua del riu, canalitzada a través d'una obra d'enginyeria maquillada recentment, era la força que movia la maquinària de la creixent industria textil de la vila. Aquest és el passat.

Avui en dia a Manlleu, de sector agrícola ja no n'hi ha gaire. Ni massa cultius, ni massa granges, i molts pocs pagesos. D'industria textil..... directament no n'hi ha. Un parell d'antigues fàbriques reconvertides en magatzems, una altra feta museu, i una olla d'experiments per a l'escola taller. Però aquí ja no es fila ni un metre de cotó. Així que podem afirmar, amb tots els respectes, que el teixit industrial de Manlleu s'ha esvait, allò que va fer creixer la vila fora muralles, forma part d'un passat que ha quedat enrera.

Això no vol dir que no hi hagi industria a Manlleu. Hi ha petits tallers i fàbriques, però no de la mena ni de la importància que doten d'identitat un poble. Suposo que ningú gosarà dir que Manlleu és una ciutat d'eminència industrial, oi? Tenim una fàbrica de filatures elèctriques englobada en una multinacional (es a dir, que qualsevol dia la traslladen a Marroc, Argelia, Nicaragua o l'Ecuador), i una industria metalurgica que fabrica a la Xina i distribueix des d'aquí.

Darrerament, Manlleu com tots els pobles i ciutats del pais, ha viscut de la totxana, experimentant el creixement urbanístic més gran dels últims trenta anys. Pero suposo que el sector majoritari es el dels serveis, com a la majoria de llocs. Em pregunto si els serveis entenen d'arrels i de tradicions, o si solament neixen i creixen en funció de les necessitats. La llei de la oferta i la demanda.

A Manlleu proliferen els establiments dirigits per immigrants i adreçats als immigrants. Segur que alguna cosa hi te a veure el fet de que, els manlleuencs no immigrants, no fan massa us dels serveis de Manlleu. S'estimen més anar a Vic, a Barcelona, a l'Ametlla, o a Granollers........ Però la culpa, alerta!! ës dels immigrants, que ens fan perdre les arrels i la identitat.

Integrar la immigració no vol dir transformar-la i modelar-la al nostre gust. És uan feina llarga i probablement feixuga que demana, sobretot, comprensió i temps. Es una feina que han de fer les persones que venen de fora amb la estreta col·laboració de la gent que els acull. Manlleu seguirà sent Manlleu si entre tots aconseguim que tothom que hi viu es senti manlleuenc.

D'aquí a cuatre dies comença la festa major. Dels vint mil habitants que te la ciutat potser dos o tres mil (si no més) son d'origen marroquí. Molts fa prop de vint anys que viuen a Manlleu ja. Mai he vist que es programés un concert de musica del magreb però. Mai. Es possible que un concert de Cheb Khaled omplís molt més la plaça que el concert de la Maravella. Segurament hi hauria moltes més persones que viuen a Manlleu. Seria un bon exemple de respecte, convivència i integració al meu entendre.

Però es clar, no tothom ho veu així, els marroquins de Manlleu (ni els d'enlloc) de moment no voten, i una iniciativa així tindria elevats costos electorals. De moment doncs no cal comptar-hi. Però si a Manlleu celebrem un festival de música flamenca que fa trenta anys era impensable, potser d'aquí a quinze o vint anys podrem gaudir d'un concert de raï. Llavors potser, nomes potser, podrem parlar d'integració (que es una cosa que corre en dues direccions). Ara com ara cohabitació i gràcies.

MANLLEU, ¿exemple de convivència, o model de cohabitació?

De sempre he sentit a dir que Catalunya és terra d'acollida, un pais forjat amb la suor de la gent de la nostra terra, i també amb la de molta, moltíssima gent que han arribat d'altres terres llunyanes. Catalunya sempre ha estat un país d'immigrants que arriben buscant fortuna, i també d'emigrants que han marxat a trobar-la. Catalunya és una llengua, un territori, i els catalans. Avui hi ha a Catalunya, catalans (persones que viuen i treballen a Catalunya, i tenen la voluntat de ser catalans) els avis o besavis dels cuals no ho eren. També hi ha catalans els pares dels cuals no ho son. Em refereixo als fills nets i besnets de tots aquells immigrants principalment provinents d'Andalusia i Extremadura, però també de Murcia o de Galicia per posar alguns exemples, que van arribar al nostre país sobretot a partir de la década dels seixantes. Si aquells inmigrants es deien López, Ramírez, o Orihuela, ara és igual, els seus descendents, escolaritzats a catalunya, formats a Catalunya, que viuen, treballen, i tenen la família a Catalunya, son catalans. Tant com pugui ser-ho un Bellpuig, un Salarich, o un Batlle.

Aquesta és la experiència que jo en tinc almenys, soc un català net d'avis catalans per una banda, i andalusos de l'altra. Parlo i penso català, visc en català, em sento català... soc català.

Com que visc a Manlleu, i aquesta ciutat va experimentar amb agudesa l'arribada d'immigrants provinents de l'estat espanyol als seixanta, i la d'immigrants marroquins, subsaharians i llatino americans dels noranta i el que portem del dos mil, la ciutat pot presumir de ser un exemple de convivència, una ciutat d'acollida que sap gestionar l'arribada d'immigrants. O almenys així hauria de ser.

Però temo que la cosa no funciona exactament així. A Manlleu de convivència no n'hi he vist mai gaire, si de cas cohabitació i prou. La gent, de la procedència que sigui, viu a Manlleu sense massa conflictivitat, comparteixen els serveis i els espais (alguns) de la ciutat. Però convivència? Interrelació? Consideració? Respecte? de tot això tots plegats hi anem força mancats....

to be continued...

L'HOME QUE MIRA

Fa una bona colla d’anys vaig comprar alguns volums, no gaires, d’una col·lecció de clàssics de la literatura universal traduïts al català. Eren unes edicions barates, impreses en un paper força gruixut amb una tinta pudenta i amb una lletra molt i molt petita. A la desena o dotzena entrega ho vaig deixar córrer, vaig pensar que era una pèrdua de diners inútil, amb aquella lletra tan minúscula resultaven pràcticament il·legibles.

Hi ha dos dels volums però que recordo especialment. Un porta per títol “El vell i el mar”, és la última novel·la escrita per Ernest Hemingway, és tan breu que el cos de la lletra era del tot acceptable, i és una obra que és llegeix molt ràpid, i penso que està tan ben escrita, que devia devorar-la en mitja tarda. Em va encantar.

L’altre volum, tampoc tenia moltes més pàgines, però la novel·la devia ser força més extensa perquè la lletra era menuda com el cap d’una agulla. Duu per títol “L’home que mira” i la va escriure un autor italià, Alberto Moravia si no ho recordo malament. Vaig començar a llegir-la i en poques pàgines vaig aparcar-la. No em va agradar. Potser perquè no és el meu estil, potser no era el millor moment, o simplement no m’agradava, no ho se, encara no li he donat una segona oportunitat. Però el títol de la novel·la si que m’agrada, m’agrada molt, és més, el trobo del tot prometedor, si es que pot es jutjar una obra literària solament pel títol que porta.

Ara no recordo exactament l’argument del llibre, ja us dic que fa una colla d’anys que vaig comprar-lo, així que no puc dir-vos si em sento identificat amb el protagonista. El que si puc afirmar és que el temps, el camí cap a l’edat adulta i la maduresa m’ha convertit en un home que mira. Soc un observador nat, un d’aquells “mirons” d’ulls que incomoden, m’ho guaito tot. Amb minuciositat, amb professionalitat d’observador avesat, amb ull crític.

La practica d’aquest vici m’ha portat a estar convençut que no cal parlar amb les persones per fer-se una idea, força aproximada, de com son. És més, quan un parla pot fer-ho esforçant-se per semblar el que no és, qualsevol persona pot dir qualsevol cosa amb la única intenció final de donar-nos gat per llebre. Però els gestos ens delaten, una mirada, un somriure, un gest d’allò més ínfim fins i tot, diuen molt més de la persona que els efectua que qualsevol de les coses que pugui dir.

Per això tot sovint faig despesa del meu temps mirant, observant, i traient conclusions (no concloents) del que veig. Opino que és un exercici molt sa per la meva intuïció, m’ajuda a afinar el meu instint i que carai, tot sovint m’ho passo d’allò més bé.

Mentiria si digues que de vegades els meus ulls no topen amb coses que no son, certament, agradables de mirar, però no per això aparto la vista, no. També aquestes coses desagradables formen part de l’aprenentatge del bon observador i se que si m’ho proposo, en espais reduïts on no hi hagi massa gent, no se m’escapa gairebé res.

No se si tot plegat te alguna aplicació pràctica a curt, mitjà o llarg termini, però se del cert que aquest és un vici al que no penso renunciar de cap manera, tant me fa si la gent m’assenyala pel carrer i diu: “mira, per allà va l’home que mira”.

Els quatre genets de l'apocalipsi.

Ningú sap quina cara fan, ni quin aspecte tenen, solament coneixem el seu nom: Victòria, Guerra, Fam i Mort. Però observant la fotografia podeu veure els seus vestits també.