L'IDEÒLEG CORPORATIU

L’ideòleg corporatiu és un personatge força estrany, dins dels complexes límits del món del parasitisme, el seu és un cas gairebé excepcional. A diferència de la resta dels seus congèneres, l’ideòleg corporatiu no posseeix l’instint de reproduir-se, aquesta mutació evolutiva li permet estalviar-se de trobar la competència deslleial que ell mateix practica amb gran afany. Tant és així que la deslleialtat esdevé el factor clau per garantir l’èxit de l’ideòleg corporatiu en el seu medi, fins i tot convertint-lo en l’autèntic líder de la seva particular cadena tròfica, mantenint-lo al cim de la piràmide d’hipocresia que conforma el seu ecosistema.

L’ideòleg corporatiu no acostuma a llevar-se gaire aviat als matins, la major part dels dies cap al migdia, no li agrada matinar i, a pesar de no tenir hàbits nocturns, la seva condició natural l’empeny a desenvolupar molt poca activitat al llarg del dia. Al mig d’un entorn bulliciós i a voltes caòtic, les nul·les aptituds socials de l’ideòleg corporatiu l’obliguen a recloure’s al seu cau durant llargues estones, i a actuar sempre mig d’amagat i molt sigil·losament. Les seves escasses relacions son sempre parasitàries, i en aquests casos l’ideòleg corporatiu demostra ser l’esser més ben dotat de la naturalesa per interpretar el paper d’hoste amb la més absoluta perfecció.

“Feina fuig mandra no em deixis”, aquest ha de ser el principi vital de tot aspirant a ideòleg corporatiu amb unes mínimes possibilitats d’èxit. Ha d’estar inserit al seu codi genètic , ha de ser l’estela que il·lumini cadascun dels passos del seu camí. Cal gaudir d’una especial habilitat, gairebé innata per, no tan sols delegar tota la feina sinó, ademés alliberar-se de tota responsabilitat, desentendre’s de les obligacions i al damunt reivindicar els fruits d’una feina suposadament ben feta, és més, pretesament brillant. Molts pocs son els que son capaços de jeure tot el dia sense fer res alhora que esbufeguen de cansament, i es lamenten per la pesada càrrega que suporten mentre neden descaradament entre l’egolatria i l’autocomplaença. L’ideòleg corporatiu n’ha fet un art.

La verdadera ocupació de l’ideòleg corporatiu, la seva única preocupació, allò que fins i tot l’obsessiona fins a la extenuació, el sentit de la seva vida i del seu esdevenir, el seu pla vital, consisteix en aferrar-se a la poltrona i conservar la butaca de privilegis ben cosida al seu cul gros i acomodat. El desig de garantir el seu propi benestar, mou el pobre esperit d’acció de l’ideòleg corporatiu, i està disposat a fer-ho a qualsevol preu, el que sigui. Aquesta és la seva ineludible inclinació natural. Durant la seva etapa formativa l’ideòleg corporatiu ha hagut d’aprendre a reptar per damunt les qualitats alienes, eludir les responsabilitats derivades de les males accions pròpies i descarregar damunt d’algú altre les conseqüències que suposi la seva ineptitud.

No resulta difícil seguir el rastre d’un ideòleg corporatiu que porti instal·lat algun temps en un mateix territori, les seves marques, les seves petges i els seus excrements resulten clarament visibles fins i tot a ulls inexperts. I si be com dèiem, actua sol i amb sigil, sempre deixa evidències de la seva activitat, restes escampades arreu, i aquella fortor a mediocritat que ho embolcalla tot allà on van. Preferiblement l’ideòleg corporatiu procura colonitzar un territori on ja hi hagi instal·lades altres especies que li resulten afins tals com caps d’àrea d’ulls que no volen veure, força càrrecs intermedis als qui tot és igual, i uns pocs delegats sindicals còmplices. En aquest entorn tan favorable l’ideòleg corporatiu garanteix la seva supervivència i un bon desenvolupament de la seva carrera. En territoris amb característiques tan avantatjoses, l’ideòleg corporatiu és el millor exemple d’adaptació al medi, mantenint la supremacia del seu estrat mitjançant manipulacions malintencionades que li permetin viure una vida privilegiada a perpetuïtat.