dilluns, 15 de febrer de 2010

RETÒRICA PASTORAL

-Penediu-vos pecadors perquè la fúria de Déu caurà sobre vosaltres en forma de terrible venjança, agenolleu-vos pregant clemència, afligiu-vos esperant perdó, o la força del Totpoderós és farà palesa en els patiments que us esperen als inferns!!

Mentre crida, la veu del mossèn es va tornant aguda, les ulleres li rellisquen nas avall i les seves galtes primes s’encenen d’un color vermell de foc.

-Heu gosat macular la casa del Senyor!! Com us atreviu a cometre aquests pecats dins d’aquestes parets sagrades!? Sou la vergonya de la comunicat, la desgracia de les vostres cases, la taca indeleble del bon nom de les vostres famílies, el càstig dels vostres pares serà horrible, però pitjor serà el càstig diví, pecadors imperdonables!!

Els quatre nois son allà al lavabo de la rectoria, drets, esporuguits, els pantalons a mitja cama, tapant-se els genitals amb les mans, un d’ells es tapa amb la revista que es miraven mentre esperaven l’hora de catequesi; s’hi veuen senyores que ensenyen els pits i la figa amb actitud descarada i desvergonyida. Amb gest ferm el capellà li arrenca la revista d’entre els dits.

-D’on l’heu treta aquest porqueria!? cada cop crida amb més indignació. –Qui us l’ha donada? Qui de tots quatre és responsable que aquesta brutícia, que aquesta infàmia hagi entrat a la casa del senyor!? Qui!!

Els nois es moren de vergonya, de por, miren a terra, un d’ells comença a plorar mentre imagina que li diran els pares i tem la reacció dels avis.

-Marxeu ara mateix! No sou dignes de romandre en aquesta sagrada casa, marxeu i no torneu fins que us hagueu deslliurat dels vostres pecats, aquesta nit pregueu, pregueu perquè en la seva divina gràcia nostre senyor us perdoni! Demà al matí parlaré amb els vostres pares, i a la tarda tots quatre a confessar, ho heu entès bé?

Tots quatre fan que si amb el cap mentre s’apugen els pantalons, es corden els cinturons, agafen els abrics i les carteres escolars i marxen sense atrevir-se a aixecar els ulls de terra.

Quan la canalla és fora, va cap al seu despatx i endreça la revista al capdavall de l’últim calaix de l’escriptori, on te amagades tota la resta.

3 comentaris:

Mortadel.la ha dit...

Quin senyor més mono, eh? Que descarat... Jo d'ells el penjo!

Arisdot ha dit...

El senyor en questió és de molt mal penjar. Treballa per una multinacional molt poderosa que, curiosament, ha fonamentat el seu creixement en un senyor que van penjar fa gairebé 2000 anys....

Tràgiques ironies de la vida.....

Mortadel.la ha dit...

Jajajajaja! Tens raó, no hi havia caigut! Que fort.
(...)ha fonamentat el seu creixement en un senyor que van penjar fa gairebé 2000 anys....