LA TRISTA EXISTÈNCIA DELS ENZES

No hi ha entesa possible. Cal tallar-los el subministrament de sang al cap.

2011-12-09T09:35:00.000-08:00

Sembla mentida, però la paraula entesa solament necessita el canvi d’una lletra per convertir-se en el nom d’una empresa de subministrament elèctric, amb la que resulta impossible arribar a entendre’s.

Avui he estat mitja hora penjat del telèfon (per cert un 902, car de la hòstia) per finalment no resoldre el problema i emprenyar-me de mala manera.

Soc, oficiosament, banquer de quilowats, en tinc un saldo de més de mil dos-cents. La culpa, unes lectures estimades molt a l’alça i una ineptitud manifesta. Pel camí, de més a més, negligència, mala educació i una cara dura majúscula. Ah! i també un cinisme flagrant! Resulta que la situació es avantatjosa per mi, aquest saldo de punts s’ha facturat i cobrat amb tarifa 2011, i molt probablement, a partir de gener de 2012 pugin els preus.....

Collons noi, quina xamba!! És com el pagament de les multes, et fan descompte per pronto-pago.... Doncs mira, no cola. Em cago en la mare que va parir fecsa-endesa, em cago en la mare que va parir els governs que els permeten exercir aquestes pràctiques abusives, nepotisme emmascarat que després, un cop han abandonat la funció pública per la qual “van renunciar a les seves carreres professionals”, els permet col·locar-se a cos de rei al consell d’administració de l’empresa. Em cago fins i tot en la mare que va parir el personal que aten aquest coi de linea pornogràfica (si, si, pornogràfica, perquè hi truques i et follen de viu en viu). La penúltima vegada que vaig trucar-hi, una noia que no debia tenir res millor a fer que jugar amb el bolígraf (un d’aquells gruixuts, de 16 colors) va penjar-me el telèfon quan li vaig dir la segona veritat, i al tornar-hi a trucar, una seva companya es feia el desentes (¿que le ha colgado? no puede ser, debe haber sido un fallo de la centralita), llavors va tenir-me quinze minuts més al telèfon i no va resoldre res, ni tan sols debia prendre nota de la incidència perquè avui, quan hi he tornat a trucar, ningú en tenia constància. Això si, el paio que hi havia a l’altra banda del telèfon m’ha mostrat tot el catàleg d’excuses, de solucions però, no n’hi quedava cap ni una.

Al final li he deixat anar. Que si, que m’ha explicat molt clarament les coses des de el punt de vista de l’empresa, que no cal que ho repeteixi, que és molt eficient, molt amable, i que te molta paciència... Però que jo no en tinc tanta, i tot entenent que ell és un treballador i fa el que li manen, segurament no necessita que jo li expliqui per a qui treballa, és més, estic plenament convençut que ja ho sap per a qui treballa, i que coneix les seves males pràctiques, i que per tant és complice de tota aquesta colla de fills de puta, i que jo me la doblo i me l’envaino, i em quedo amb el saldo de quilowats, tot i que no soc jo qui es guanya la vida amb el comerç d’electricitat, però que ell s’ha de sentir dir que son uns lladres i uns poca soltes, que abusen de la gent, que son expressament negligents i ineficaços, que ens escuren les butxaques fins i tot en el servei d’atenció al públic, i que ja pot estar content, que portem més de vint minuts al telèfon, i que si treballava a comissió aquesta tarda en treurà una bona picossada. Que del que ell anomena solucions que m’ofereix a mi no n’hi ha cap que m’interessii que trii ell mateix la que em suposi menys molèsties, la que em permeti no haver de tornar a trucar-hi, perquè en tinc més que suficient amb les pràctiques abusives de la seva empresa, no vull, a més a més, haver de patir la ineptitud i la inoperància dels seus treballadors.

-Doncs si no desitja res més senyor Didác, tramito aquest expedient, que passi una bona tarda.

Aneu a la puta merda.

Pescant a la sopa

2011-08-23T08:58:00.001-07:00

Agafa la cullera amb la ma dreta, el ganivet amb l’esquerra i comença a tallar la sopa. El brou s’enrretira de l’acer, però aconsegueix tallar pel mig un parell de galets.

- Què fas? Menja be!

Deixa la cullera, i agafa la forquilla. És cert, ara li resulta molt més fàcil tallar els escàpols galets.

- Però què has fet? T’has menjat la pasta i has deixat tot el brou?

- Està massa salat, porta’m el sucre o una mica de mel. O millor encara, porta’m el xerès.

Aboca el xerès a la cullera sopera, quan aquesta és plena la buida al plat del brou i remena, al cap d’un minut repeteix la operació, i tot seguit, hi torna per tercer cop.

-Ja has acabat amb el xerès? L’endreço ja?

-Si, te.- Diu mentre li allarga el plat amb el brou i el xerès alhora que, amb l’altra ma, agafa l’ampolla i comença a veure a morro.

-Que fas? T’emborratxaràs!

-Deixam estar, vull anar a pescar.

-La única cosa que pescaràs serà una bona trompa, dona’m aquesta ampolla- Crida mentre li arrenca de les mans.

Ell agafa el plat de brou, l’alça amb les dues mans, l’acosta a la boca i comença a xarrupar, li bessa per la comisura dels llavis tacant-li la camisa i els pantalons.

-Mira com t’has posat! Qui ho haurà de rentar això ara ? La feinada que tindré per fer-ho net ! Va, ves a canviar-te que ho posaré en remull quan abans millor.

-Ja ho faré net al riu, vaig a pescar.

-Amb la roba de diumenge? Ni parlar-ne, ves a canviar-te ara mateix!

Puja per l’escala, entra a la seva cambra, obre l’armari i n’agafa un jersei. Baixa l’escala i del penjador de darrera la porta n’agafa un barret. Surt de la casa i va cap al cobert. En recull la canya, l’esquer i els aparells de pesca i enfila cap a la riera mentre la sent cridar pel forat de l’escala.

-Encara no t’has canviat? Hauré de pujar jo a buscar la roba?

Arriba a la riera, prepara la canya, el fil, l’ham, es treu les sabates i s’hi comença a endinsar. En aquell racó hi ha una bona profunditat, camina per l’aigua fins que aquesta li arriba a la cintura. Tira enrrere la canya i llença l’ham ben lluny, al bell mig de la platja de sorra blanca que hi ha a la riba. Ara solament li cal esperar.

Al cap de poca estona hi arriba algú també amb intenció de pescar.

-Però que feu? No heu vist que no es a dins de l’aigua l’ham? Voleu dir que en sabeu res de l’art de pescar?

-Fillet, tot just fa deu minuts que he arribat, i guaita, ja hi ha el primer beneït que ha picat. Enhorabona, felicitats.

Els 3 passos cap a la llibertat.

2011-05-27T14:49:00.000-07:00

1. rebel·lió, 2. revolta, 3. revolució.

1. Objectius concrets, accions concretes, amb gran nombre d'efectius ben coordinats i organitzats. Desobediència civil no violenta. Boicot a multinacionals i grans corporacions. La mobilització, quant més nombrosa més poder ens dona.

2. Necessària donada la reacció covard i repressora del poder actualment establert. El sistema dificilment permetrà ser canviat des de dintre. De sempre la riquesa econòmica ha pretès posseir el poder pol·lític per, enlloc de posar la seva riquesa al servei de la majoria, posar la majoria al servei de la seva riquesa.

3. Violenta, com totes les revolucions, i justificada per la manca d'alternatives reals d'obtenir una verdadera justícia, de gaudir d'una verdadera democràcia.

Llavors per assegurar la durabilitat de l'herència de la revolució, cal establir els mecanismes necessaris per, d'una vegada per totes, evitar que el poder econòmic post revolucionari, s'apoderi també del poder polític, judicial i social.

L'IDEÒLEG CORPORATIU

2011-05-19T08:11:00.000-07:00

L’ideòleg corporatiu és un personatge força estrany, dins dels complexes límits del món del parasitisme, el seu és un cas gairebé excepcional. A diferència de la resta dels seus congèneres, l’ideòleg corporatiu no posseeix l’instint de reproduir-se, aquesta mutació evolutiva li permet estalviar-se de trobar la competència deslleial que ell mateix practica amb gran afany. Tant és així que la deslleialtat esdevé el factor clau per garantir l’èxit de l’ideòleg corporatiu en el seu medi, fins i tot convertint-lo en l’autèntic líder de la seva particular cadena tròfica, mantenint-lo al cim de la piràmide d’hipocresia que conforma el seu ecosistema.

L’ideòleg corporatiu no acostuma a llevar-se gaire aviat als matins, la major part dels dies cap al migdia, no li agrada matinar i, a pesar de no tenir hàbits nocturns, la seva condició natural l’empeny a desenvolupar molt poca activitat al llarg del dia. Al mig d’un entorn bulliciós i a voltes caòtic, les nul·les aptituds socials de l’ideòleg corporatiu l’obliguen a recloure’s al seu cau durant llargues estones, i a actuar sempre mig d’amagat i molt sigil·losament. Les seves escasses relacions son sempre parasitàries, i en aquests casos l’ideòleg corporatiu demostra ser l’esser més ben dotat de la naturalesa per interpretar el paper d’hoste amb la més absoluta perfecció.

“Feina fuig mandra no em deixis”, aquest ha de ser el principi vital de tot aspirant a ideòleg corporatiu amb unes mínimes possibilitats d’èxit. Ha d’estar inserit al seu codi genètic , ha de ser l’estela que il·lumini cadascun dels passos del seu camí. Cal gaudir d’una especial habilitat, gairebé innata per, no tan sols delegar tota la feina sinó, ademés alliberar-se de tota responsabilitat, desentendre’s de les obligacions i al damunt reivindicar els fruits d’una feina suposadament ben feta, és més, pretesament brillant. Molts pocs son els que son capaços de jeure tot el dia sense fer res alhora que esbufeguen de cansament, i es lamenten per la pesada càrrega que suporten mentre neden descaradament entre l’egolatria i l’autocomplaença. L’ideòleg corporatiu n’ha fet un art.

La verdadera ocupació de l’ideòleg corporatiu, la seva única preocupació, allò que fins i tot l’obsessiona fins a la extenuació, el sentit de la seva vida i del seu esdevenir, el seu pla vital, consisteix en aferrar-se a la poltrona i conservar la butaca de privilegis ben cosida al seu cul gros i acomodat. El desig de garantir el seu propi benestar, mou el pobre esperit d’acció de l’ideòleg corporatiu, i està disposat a fer-ho a qualsevol preu, el que sigui. Aquesta és la seva ineludible inclinació natural. Durant la seva etapa formativa l’ideòleg corporatiu ha hagut d’aprendre a reptar per damunt les qualitats alienes, eludir les responsabilitats derivades de les males accions pròpies i descarregar damunt d’algú altre les conseqüències que suposi la seva ineptitud.

No resulta difícil seguir el rastre d’un ideòleg corporatiu que porti instal·lat algun temps en un mateix territori, les seves marques, les seves petges i els seus excrements resulten clarament visibles fins i tot a ulls inexperts. I si be com dèiem, actua sol i amb sigil, sempre deixa evidències de la seva activitat, restes escampades arreu, i aquella fortor a mediocritat que ho embolcalla tot allà on van. Preferiblement l’ideòleg corporatiu procura colonitzar un territori on ja hi hagi instal·lades altres especies que li resulten afins tals com caps d’àrea d’ulls que no volen veure, força càrrecs intermedis als qui tot és igual, i uns pocs delegats sindicals còmplices. En aquest entorn tan favorable l’ideòleg corporatiu garanteix la seva supervivència i un bon desenvolupament de la seva carrera. En territoris amb característiques tan avantatjoses, l’ideòleg corporatiu és el millor exemple d’adaptació al medi, mantenint la supremacia del seu estrat mitjançant manipulacions malintencionades que li permetin viure una vida privilegiada a perpetuïtat.

Paraula de blog.

2011-03-08T09:18:00.000-08:00

Avui és el dia internacional de la dona, però jo del que tinc ganes és de parlar dels sindicats....

Com ho diuen els francesos? "Vualà"!!!

http://blog.enfemenino.com/blog/seeone_300872_8704895/UN-CARDO-ENTRE-LAS-FLORES/La-verguenza-sindical

TRANSCENDIR

2011-03-03T10:02:00.000-08:00

“La bellesa és efímera, la vellesa en canvi, també ho és”

Els humans en tant que espècie patim d’un mal que no te cura i que, malauradament ens fa ser com som. Un irrefrenable desig de transcendència, d’ultrapassar, de repercutir, en definitiva, d’anar més enllà de les nostres pròpies vides. Tots els essers vius pateixen del mateix instint si be, en el cas dels humans va molt més enllà d’una simple funció reproductiva, que també.

Òbviament cadascú de nosaltres és únic i diferent, posseïm unes virtuts i convivim amb uns defectes que son nostres i que perfilen la nostra manera de ser. Però amb això no en tenim prou, no ens conformem, per algun motiu que desconec els humans necessitem més.

Reconeixement, aplaudiment, admiració, respecte o fins i tot enveja. Anhelem superar el termini que assenyala el factor temps, pretenem que la nostra vida vagi més enllà dels anys que hem viscut.

El pitjor de tot és que sovint, prioritzem el “que” per damunt del “com” i el “quan”, perquè donem més importància a la destinació que al viatge. Valorem més el llegat que el treball, i opino que és aquesta l’arrel de la majoria dels nostres mals.

ELOGI DE POLÍTICS I CAPELLANS

2011-02-15T12:26:00.000-08:00

De la meitat de la teva veritat en creuré mitja, i preferiria no haver-ne de creure ni tan sols aquesta petita part. L'historial de les teves mentides el retallaré a tires, lamentant no poder-lo creure amb els ulls tancats.

Encens fogueres que solament desprenen fum, ni un bri d'escalfor, ni una mica de llum. I encara hi ha persones que creuen en tu que sembles net, però vas brut, que lligues la corda i estrenys el nus.

Venedor de remeis que no curen els mals que tu mateix has covat, adorador de reis havent promès estar al servei del poble honrat, gran mentider, pocavergonya... DESGRACIAT!!

I malgrat tot seguiré immers en el teu món d'engany, veient com menteixes sense cap treball, perquè res tret de tu mateix et sembla realment important. Perquè per tu el significat de la paraula dita és insignificant, solament cerques l'efecte que et faci semblar brillant.

Únicament espero que algun dia potser facis un pas en fals, i el teu castell de cartes s'ensorri de dalt a baix, i no et salvi ni el Déu fals, ni la fingida democràcia, ni la justícia arbitrària, ni tan sols la fe cega d'aquells molts, pobres enganyats.

La nina dels ulls tancats.

2011-02-11T09:03:00.000-08:00

La nina te els ulls tancats, li manca el tros d'una cama i dels braços destorçats li falten dits de les mans. La nina que no te mama des de fa una colla d'anys al racó d'una llucana envoltada de fantasmes que ningú ha volgut llançar. Si la gent no la vol veure ella, per què ha de mirar? Tanca els ulls per esmunyir-se de la imatge d'un mirall... trencat.

La nina te els ulls tancats, el vestit esgarrapat i pudent des que un mal dia un gat vell s'hi va pixar. Duu els cabells esvalotats d'un vermell mig apagat per la pols que, al llarg dels dies que van convertint-se en anys, va cobrint totes les golfes com volent-les amagar.

La nina te els ulls tancats, i recorda i fa memòria dels antics moments passats i una llágrima li llisca porcellana i galta avall.

La balada del pirata gros.

2011-01-25T09:06:00.000-08:00

Un sol cofre amb tres tresors

amaga el pirata gros,

i en guarda la clau, gelós,

encadenada al seu cor.

No son perles ni diamants,

no son bens d’or ni argentats,

son tres ànimes lluents

d’escalf, amistat i temps.

Hi ha una ànima d’energia

avocada als sentiments,

un esclat que cada dia

travessa els cels i els inferns.

Hi ha el poder d’una mirada

d’un silenci i d’un somrís,

de la muntanya pausada

que és volcà de pell endins.

Finalment hi ha la innocència

d’abrupta espontaneïtat,

pou infantil de sapiència

que a tothom te el cor robat.

Tres tresors en un sol cofre,

quan el pirata gros l’obre

sent el vent bufant de popa

que a port bo i segur l’apropa.

I fent un trago de rom

desapareix tota son,

i gaudeix de l’amistat

més maca de tot el món.

http://www.goear.com/listen/23681ce/yo-seria-pirata-raimundo-amador

per la familia Sc-Portell un autèntic tresor vivent.

VIATGE DE PLAER

2010-11-18T09:35:00.000-08:00

Per algú poc viatger i gens viatjat, agafar la maleta i marxar a l’estranger no deixa de ser tota una aventura. Sortosament nosaltres no haurem de patir per conflictes de caràcter lingüístic, presumiblement la llengua no ha de suposar-nos cap frontera. Marxem a l’Alguer, per cortesia dels amics de Xauxa passarem quatre dies a l’illa de Sardenya visitant la ciutat italiana on es parla el català. Jo per part meva em proposo l’aventura de conèixer persones i llocs poc o molt llunyans, que d’entrada em sembla un repte prou interessant, hi aniré amb la il·lusió de gaudir de l’experiència i, sobretot amb moltes ganes de passar-ho bé i de tornar amb una bona colla de records i anècdotes sucoses.

La iaia Filomena, senyora entranyable afirma que: “El viatge no és plaent si el viatger és un poca traça, quin mal viatge que abraça qui a tot li està malament” I jo estic plenament disposat a seguir els seus consells, en qualsevol dels casos no crec que em puguin fer cap mal.

No se si ha estat la casualitat, la mala sort o la providència qui ha fet coincidir el nostre viatge amb les eleccions al parlament i el duel Barça-Madrid. Un cop esvaïts els dubtes al respecte del dia que es jugarà el clàssic, no cal patir per no poder veure el partit envoltats del caliu blaugrana. Dilluns al vespre, si tot va segons el que està previst, serem a Manlleu per vibrar amb el partit de l’any al costat de la nostra gent. Personalment aposto indubtablement a favor del Barça per un clar 3 a 1 (dos gols de Messi, un de Villa i el del Madrid.... de Sergio Ramos, hechale huevos)

Al respecte de la batalla electoral, sembla que tot estigui fet ja, encara no hem anat a votar i ja hi ha qui s’aventura a pronosticar quants escons perdran uns i quants en guanyaran els altres. Imagino que això és bo, així probablement hi haurà alguna sorpresa. En el que sembla haver-hi mutu acord és en que hi haurà un canvi de govern, que José Montilla no serà reelegit president, i que aquesta responsabilitat recaurà en Artur Mas. Deixant però de banda les especulacions i el politiqueig, poc o molt no és difícil imaginar-se com aniran les coses. Dia d’eleccions, tots els tertulians polítics espases en alt, recomptes, percentatges de participació i de vots, teòrics repartiments d’escons, els formatgets de tv3, i finalment resultats definitius i valoracions dels candidats de tots els partits, felicitant-se per els resultats obtinguts i la magnífica jornada electoral. Llavors a l’hora de la veritat, de representar-nos, de vetllar pels interessos generals des de les responsabilitats de govern o les opositores, les paraules que uns i altres han proferit durant la campanya, s’esvaeixen al bell mig d’un no res, i les coses tornen a ser com eren, com seran....

En definitiva el que vull dir és que, per passar un diumenge expectant i pendent d’una farsa mal interpretada per una colla de mals mentiders, molt més m’estimo anar-me’n a l’Alguer!!

Algunes frases populars de la iaia Filomena, i sentència de la tia Vicenta.

2010-10-22T10:32:00.000-07:00

"Malaguanyada la feina que no ha costat cap treball, qui molt guanya i gens no penca tot ho roba i res no val".

"No et mosseguessis les ungles si et fiques els dits al nas, no et mengessis mai les figues collides a un camp de naps”.

"Un novembre d'eleccions no portarà solucions si els polítics en campanya, més vots te qui més enganya".

“Dictadura o democràcia no hi ha res que em fagi gràcia, em xarboten els pebrots els manaires carallots”.

“Si tens calor de dia i fred a la nit, busca l'ombra al migdia i abriga't al llit”.

“Si al setembre arribats la calor perdura, anar a pujar cims nevats serà mala aventura”.

“Lluna plena d'agost prop de setembre, no pixaràs de fosc, que et veuràs el membre”.

"El segon dilluns d'agost, tanca els ulls i serà fosc"

"Qui atesora lo diner pa ficar-lo en cacerola, mori primer o el darrer, pobre quedarà en la tomba". (Sentència de la tia Vicenta, cosina de Castellò de la iaia Filomena)

La música i el gaudi.

2010-09-22T08:33:00.000-07:00

Fas cua a la guixeta, t’empenyen, t’estrenyen, et trepitgen, sents pudor a suat. Fas cua a la porta, t’aparten, t’empenyen i et passen al davant descaradament. Fas cua a la barra, t’apreten, t’empenyen, et mullen i et roben. Llavors busques un lloc des d’on veure l’escenari sense empentes, crits, allaus humanes ni cap melenut movent el cap mentre els seus cabells et fuetegen la cara. Quan el grup de rock surt a escena es produeix el terrabastall que imaginaves, crits, soroll de fans histèrics, empentes, trepitjades.....

Quan comença el concert ja ets fora, sol, fumant, tranquil, bebent, relaxat, escoltant aquell magnífic cd que va editar aquell grup collonut, comodament assegut al teu cotxe vell, brut i destartalat, però amb aquell auto radio que peta tan de puta mare......

VIVA LO PORNO

2010-09-18T12:05:00.000-07:00

Piensa en verde y es una fresca..... ¿Quién da más?

Mojadito: ron, soda, limón, asssssucar y menta!!!

vella bellesa de titella

2010-09-03T06:51:00.000-07:00

Jo no ho he dit..... però també ho penso.

2010-06-10T10:22:00.001-07:00

-Quan algú assumeix un càrrec públic, cal que es consideri a si mateix com una propietat pública. (Thomas Jefferson 1743-1826, polític nord-americà)

- La política és el paradís dels xerrameques. (G. Bernard Shaw 1856-1950, dramaturg i crític literari irlandès)

- Si un partit polític s'atribueix el mèrit de la pluja, no ha d'extranyar-se que els seus adversaris el culpin de la sequera. (Charlotte Morrow, escriptora nord-americana)

- La política és l'art de buscar problemes, trobar-los, fer un diagnòstic erroni i llavors aplicar les solucions incorrectes. (Groucho Marx 1890-1977, actor nord-americà)

-La política és, potser, la única professió per la que no cal preparació. (Robert Louis Stevenson 1850-1894, escriptor escocès)

- És molt difícil fer compatibles la política i la moral. (Francis Bacon 1561-1626, polític i filòsof anglès)

- La política és un acte d'equilibri entre la gent que vol entrar, i aquells que no en volen sortir. (Jacques Benigne Bousset 1627-1704, religiós, predicador i intel·lectual francès)

- La conseqüència de no pertanyer a cap partit polític, serà que els molestaré a tots. (Lord Byron 1788-1824, poeta anglès)

- La política no pot restringir-se a ordenar els interessos nacionals*, si no que està obligada a projectar una governabilitat global per atendre, equitativament, els interessos col·lectius. (Leonardo Boff 1938, teòleg, filòsof i escriptor brasiler)

- La política, com el bosc tropical, s'alimenta de les seves pròpies deixalles. (Paul Carvel 1964, escriptor belga)

-Ja sap vostè, una vegada i una altra en política les bones intencions es torcen. I les bones intencions es torcen perquè es gasten els diners d'altres. (Milton Friedman 1912-2006, economista nord-americà)

- Ben analitzada, la llibertat política és una faula imaginada pels governs per adormir als seus governats. (Napoleó Bonaparte 1769-1821, militar i polític francès)

- La política és de vegades com la gramàtica: una errada que tots cometen finalment és reconeguda com a norma. (André Malraux 1901-1976, escriptor i polític francès)

- La guerra és l'art de destruir els homes, la política és l'art d'enganyar-los. (Parmènides d'Elea nascut entre el 530 a.C i el 515 a.C, filòsof grec)

- La política és l'art d'aconseguir els diners dels rics i el vot dels pobres amb l'excusa de protegir als uns dels altres. (Anònim)

- La política és l'art de servir-se dels homes fent-los creure que se'ls serveix a ells. (Louis Dumur 1860-1933, poeta i dramaturg francès)

- Ningú pot adoptar la política com a professió i seguir sent honrat. (Louis McHenry How 1871-1936, polític nord-americà)

*Jo hi afegiria "i partidistes"

La mort del rei

2010-06-04T13:25:00.001-07:00

A palau avui pots escoltar-hi el silenci, no se sent ni el vol d’una mosca. Normalment el tràfec resulta eixordador i insuportable, bufons i trobadors anant d’una estança a l’altra, les dames de la reina corrent per tots els passadissos enriolades per les mirades lascives dels cavallers, el primer canceller escridassant els ministres amb la seva veu de tro i el bisbe intentant en va posar una mica d’ordre mentre amenaça a tothom que se li posa al davant d’estar condemnat als inferns per causa d’aquesta vida indecent i pecadora. Però avui el palau s’ha convertit en un paradís de quietud i de silenci. Ahir nit quan el rei va morir, si que va haver-hi corredisses, crits i plors. Emissaris sortint a cavall en direcció a tots els palaus dels nobles, patges desvetllant els cortesans per donar-los la fatal notícia i els crits dels gossos, que esverats davant la frenètica activitat a hores tan intempestives, s’han passat la nit bordant i udolant.

A les portes de palau hi ha quatre soldats fent la guàrdia, normalment son a la garita beguts i adormits, refiats que no esclatarà cap guerra ni revolució en un reialme governat amb ma de ferro pel monarca. Avui però porten els uniformes de gala i flanquegen la reixa subjectant fermes les llances, com unes estàtues. No juguen a daus ni diuen obscenitats a les camperoles que passen per davant el cos de guàrdia. El rei a mort, i a palau tot és silenci, incertesa i por.

A la ciutat avui tot es gresca i xerinola, la bona nova de la mort del rei no ha trigat massa a escampar-se per totes les places, carrers i tavernes de la vila, abans del migdia la notícia ja corria fora muralles arribant a cada poble, a cada mas i fins a la més insignificant cabana de pastor. A mort el tirà, a finat el dèspota a defallit el cabró. Totes les núvies desvirgades ho celebren, tots els comerciants esclafats sota els impostos es feliciten, tots els camperols avocats a la misèria per culpa dels tributs estan joiosos.

El rei a mort sense descendència, a hores d’ara ja deuen haver començat les lluites intestines entre l’alta noblesa per ocupar el seu lloc, i les gestions dels prelats de l’esglèsia per estar del costat del bàndol guanyador, sigui quin sigui. Fora dels palaus, la fi del monarca representa una pròrroga, un petit parèntesi. Fins que la successió no quedi resolta no caldrà sotmetre’s a una justícia arbitraria i injusta, a uns abusos indecents emparats en la diferència de classe, no hi haurà vexacions ni ultratges.

El rei a mort, llarga mort al rei i llarga vida al poble.

EL CUENCO MALAJE

2010-05-24T07:01:00.000-07:00

El alfarero hunde sus manos en el barro frío y húmedo mientras con el pie hace girar el torno y empieza a darle forma a la arcilla. Primero la base, debe ser sólida y estable. Después levanta las paredes del recipiente, lisas y con una leve forma de copa rematada en un borde suave, para darle a la pieza un aspecto armonizado y esbelto. Antes de hornearlo deberá hacerle unas incisiones en forma de gravado para que el conjuro surja efecto.

Elabora un cuenco mágico. Siguiendo una tradición ancestral que le ha llevado a recorrer algunos de los rincones mas inhóspitos del mundo para conseguir los materiales necesarios, el alfarero está dispuesto a reproducir, con sus propias manos, la pieza cerámica mas valiosa de la historia del hombre, “cuenco malaje” o “olla de sombras” se le llama, y los chamanes, hechiceros y monjes de muchas sociedades de la antigüedad los hacían para dotar de equilibrio a la vida social en sus respectivas comunidades.

Desde que el hombre es hombre y se organiza social y territorialmente, diversos males acechan y amenazan a su felicidad plena. La envidia, la ambición, la avaricia, la prepotencia, la ignorancia, la falta de respeto, la insolencia, y la ingratitud por poner solo unos ejemplos, son algunos de los sentimientos y actitudes humanos que no permiten una correcta comunión entre los seres de la especie. El “cuenco malaje” es el objeto mágico que un sabio de antaño inventó para extirpar de la humanidad las sombras que la amenazan. Debe fabricarse con una mezcla de arcillas muy especial, y gravarse con unos caracteres rúnicos que esconden un poderoso hechizo, además debe hornearse durante la luna nueva de abril, y no puede usarse hasta que no haya contenido durante siete días una mezcla de vino nuevo y orín de buey.

Una vez terminado todo el proceso debe ponerse en algún lugar transitado, donde las personas entren en contacto, una plaza o un mercado son los lugares mas habituales. El alfarero escoge la plaza del pueblo, donde además se celebra un popular mercado todas las semanas. Solo tiene que dejarlo allí, las propiedades mágicas del cuenco permitirán absorber y contener cada uno de los pensamientos negativos de las personas que pasen por delante, los liberará de sus peores sentimientos para que, estando mejor consigo mismos, puedan armonizar satisfactoriamente con las personas que los rodean. Así, liberando a algunas personas de sus “sombras” el poder del cuenco incide positivamente en el bienestar de la comunidad. Una vez ha escogido el mejor lugar donde ponerlo, el alfarero solo necesita asegurarse que cada veintiún días, ni uno más ni uno menos, alguien lave el cuenco a conciencia con agua y sal.

II.

A media tarde un anciano camina por la plaza con la ayuda de un bastón, la mano izquierda a la espalda, la cabeza baja y el semblante serio. Cuando le sobrecoge un ataque de tos se detiene para buscar el pañuelo. No está en los bolsillos de los pantalones, intentando encontrarlo en el bolsillo interior de la americana -los bolsillos laterales permanecen cosidos por orden de su esposa, que nunca le a permitido usarlos porqué, según ella, se deforma la chaqueta- el bastón le cae al suelo. La tos no cesa, y al agacharse a recogerlo, desde algún recóndito rincón de sus pulmones un esputo de mocos se apodera de su cavidad bucal. De pronto la ve en el suelo a su lado, una escupidera de barro con unas inscripciones que no consigue distinguir, -se ha dejado en casa sobre la mesa de la cocina, junto al periódico, las gafas de cerca- escupe los mocos con cuidado para no expulsar también la dentadura, se limpia con la manga de la americana y prosigue su trabajoso caminar mientras piensa que esa si ha sido una buena idea por parte del ayuntamiento, recuperar el uso de escupideras como antaño, a ver si de una vez el municipio entra en razón y meten en cintura a esos locos de las motos y detienen a esos hippies que fuman droga en el parque.

De madrugada un joven ebrio anda de lado a lado en dirección a su casa, una imborrable sonrisa boba decora su rostro, ha estado con los amigos, jugando al mus, bebiendo cerveza, se han fumado un par de canutos de hierba y además ha estado zanganeando con la chica de sus sueños. Lo invade un sentimiento de hilaridad, está ilusionado y contento, en ese momento es un joven inmensamente feliz. Si acaso solo tiene una preocupación, se esta haciendo pis. En una esquina ve una especie de orinal de barro que alguien ha dejado en el suelo y mientras orina aliviado y orgulloso se siente, ahora si, absolutamente feliz.

Por la mañana una mujer viene de hacer sus compras, después de dejar a sus nietos en el colegio a empezado su trajín a la búsqueda de las mejores ofertas, su esposo murió victima de un cáncer hace apenas dos años, su hija, divorciada de un tipo alcohólico y violento, trabaja doble turno en el restaurante de una área de servicio, su hijo, heroinómano desde hace mas de diez años está a la espera de un juicio por atraco a una farmacia, suele ir por su casa un par de veces por semana, se llena el estómago y le vacía el monedero, tiempo atrás cuando conseguía ahorrar unos pocos billetes debía esconderlos con sumo cuidado para evitar el expolio filial. Al pasar por la plaza la mujer duda entre dirigirse al ayuntamiento para intentar conseguir una ayuda de los fondos sociales que ya le han denegado tres veces, o a la oficina bancaria a suplicar de nuevo que aunque quede la cuenta al descubierto le paguen, por tercer mes, los recibos del alquiler, el agua y la luz. Finalmente opta por no ir a ninguno de ambos lados con las bolsas de la frutería y del supermercado en las manos. En cambio recoge una maceta con agua que ha visto en el suelo, la vacía y la mete en el capazo. Su vecina, la buena de la señora Antonia le ha dicho esta mañana en el rellano que se le ha puesto preciosa la planta del dinero, que le hará un esqueje y se lo dará para que de una vez por todas mejore su suerte.

COSES QUE PASSEN

2010-02-25T08:47:00.000-08:00

Una vegada en un bar, una colla de carallots van demanar-me a quina edat creia haver perdut la innocència. Vaig respondre que no l’havia perduda mai. Llavors l’espavilat de torn va preguntar-me si, a la meva edat, encara era o em creia ser innocent com un nen. Li vaig dir la veritat, que no havia perdut la innocència perquè no n’havia tinguda mai, i òbviament no es pot perdre allò que no es posseeix. No se perquè van pensar que feia broma, tots van posar-se a riure com si jo hagués dit quelcom d’allò més graciós. Llavors vaig matar-los, a tots. Jo vaig perdre un cafè a mitges i ells van perdre-hi la vida

Coses que passen.

Una altra vegada en una discoteca, una dona beguda va demanar-me per ballar i li vaig dir que no. Llavors va demanar-me que la convidés a una copa i també li vaig dir que no, no contenta amb això va insistir dient-me que parléssim, que volia saber coses de mi, jo li vaig respondre que no n’havia de fer res de les meves coses, i que a mi tan se me’n fotia el que fos que ella em pogués explicar. Va dir-me que era un poca solta i que no sabia tractar una dama. Jo vaig pensar que si era una dama no tenia perquè anar completament borratxa buscant un paio que la grapegés i la convides a beure, però per no discutir i demostrar-li que a les dames com ella si que se com tractar-les, vaig forçar-la violant-la amb odi en un carreró proper. Jo vaig perdre mitja hora i ella va perdre-hi les calces i els botons de la brusa.

Coses que passen.

Recordo un dimecres d’estiu, tornant en tren de la platja, feia una calor terrible i el vagó anava ple a vessar de vells i de canalla. Avis i nets que anaven a passar el dia a la platja. Tot d’una una dona embarassada em demanà si podia cedir-li el seient al·legant que en el seu estat i amb la calor que fa, li feien molt de mal les cames. Vaig engegar-la a fer punyetes. Que coi hi feia a un tren ple de gent a mig estiu si el seu estat i les seves cames no li permetien? Que s’hagués quedat a casa, o hagués anat al centre comercial, és ple de bancs i hi ha aire condicionat. Aquella dona va començar a escridassar-me dient-me que era un mal educat, un desconsiderat i no se quines altres coses. Vaig aixecar-me i vaig clavar-li un bon cop de puny a la panxa. Ella va perdre la criatura i jo les ulleres de sol mentre fugia del tren a tot córrer.

Coses que passen.

Durant els deu anys que vaig viure en un poble em guanyava la vida dedicant-me a la usura. Jo deixava diners a un interès prou alt que em permetés guanyar verdaderes fortunes que després invertia en borsa per multiplicar per deu els meus beneficis. Un bon dia però les meves accions van començar a perdre tot el seu valor, fins al punt d’estar a punt d’arruïnar-me. Vaig exigir a l’alcalde que pagués els meus deutes i m’omplís la cartera de bitllets. Solament calia que em donés els diners recaptats mitjançant els impostos. Així que jo no hi vaig perdre res i la gent del poble va perdre-hi la vivenda i els estalvis.

Coses que passen?

El captaire

2010-02-24T09:36:00.000-08:00

Abaixa els ulls humiliat, demana diners, aixopluc, o un litre de vi. Els diners li servirien per mirar de ficar-se algun àpat calent a l’estómac, l’aixopluc li aniria molt be per mirar d’evitar els rigors d’aquest maleït hivern. Però el que més desitja en realitat es el litre de vi. Menjar o dormir calent no l’ajudarà a fugir de la crua realitat que l’envolta. Mentre mengi o dormi no podrà evitar pensar en l’estómac buit i la nit freda de l’endemà. Amb un litre de vi però podria perdre el mon de vista, oblidar-ho tot, deixar-se anar, amagat en un refugi etílic d’irrealitat. Si no pot ser vi, conyac o anís, li es igual, no li queda ni fetge ni paladar. Per fer el recompte de les seves possessions solament li cal obrir el carro. Un parell de mantes ronyoses, dues capses de cartró plegades i un parell de sabates velles. El gos, pollós, brut i vell, no és seu en realitat, solament es fan mútua companyia.

Gairebé tothom pensa que és un borratxo i un miserable. Però ell sap que abans de ser indigent no bevia, i durant força temps vivia al carrer i tampoc bevia. Procurava portar la roba neta, rentar-se i pentinar-se en alguna font, i tenir un aspecte agradable i presentable. Però la gent encara el mirava amb més mala cara. No entenien que un indigent pogués tenir dignitat. La gent vol que els pobres semblin pobres, captaires miserables. Que vagin bruts i pudents. Això reforça la seva autoestima i son més generosos a l’hora de tirar unes monedes a la gorra. Va descobrir-ho quan va deixar de tenir cura del seu aspecte, al cap del dia sempre arreplegava un parell o tres euros més.

Ja comença a fer-se fosc i baixa la temperatura, aviat ja no hi haurà ningú al carrer. De camí cap al pas de vianants subterrani on passarà la nit, remena als contenidors d’escombreries. Potser hi trobarà quelcom per fer un mos, o alguna cosa bescanviable per un parell de tragos. Ha d’afanyar-se, si arriba tard s’haurà d’estar al costat de l’escala, on hi fa més fred, i amb les nits glaçades que fa els darrers dies potser haurà de tornar a barallar-se per no haver de dormir al ras.

Mai entendrà com, posseint tan sols les quatre coses que porta dins el carro, i necessitant tan poc per viure el dia a dia, la batalla per la supervivència sigui tan dura, tan llarga i tan feixuga.

RETÒRICA PASTORAL

2010-02-15T08:45:00.000-08:00

-Penediu-vos pecadors perquè la fúria de Déu caurà sobre vosaltres en forma de terrible venjança, agenolleu-vos pregant clemència, afligiu-vos esperant perdó, o la força del Totpoderós és farà palesa en els patiments que us esperen als inferns!!

Mentre crida, la veu del mossèn es va tornant aguda, les ulleres li rellisquen nas avall i les seves galtes primes s’encenen d’un color vermell de foc.

-Heu gosat macular la casa del Senyor!! Com us atreviu a cometre aquests pecats dins d’aquestes parets sagrades!? Sou la vergonya de la comunicat, la desgracia de les vostres cases, la taca indeleble del bon nom de les vostres famílies, el càstig dels vostres pares serà horrible, però pitjor serà el càstig diví, pecadors imperdonables!!

Els quatre nois son allà al lavabo de la rectoria, drets, esporuguits, els pantalons a mitja cama, tapant-se els genitals amb les mans, un d’ells es tapa amb la revista que es miraven mentre esperaven l’hora de catequesi; s’hi veuen senyores que ensenyen els pits i la figa amb actitud descarada i desvergonyida. Amb gest ferm el capellà li arrenca la revista d’entre els dits.

-D’on l’heu treta aquest porqueria!? cada cop crida amb més indignació. –Qui us l’ha donada? Qui de tots quatre és responsable que aquesta brutícia, que aquesta infàmia hagi entrat a la casa del senyor!? Qui!!

Els nois es moren de vergonya, de por, miren a terra, un d’ells comença a plorar mentre imagina que li diran els pares i tem la reacció dels avis.

-Marxeu ara mateix! No sou dignes de romandre en aquesta sagrada casa, marxeu i no torneu fins que us hagueu deslliurat dels vostres pecats, aquesta nit pregueu, pregueu perquè en la seva divina gràcia nostre senyor us perdoni! Demà al matí parlaré amb els vostres pares, i a la tarda tots quatre a confessar, ho heu entès bé?

Tots quatre fan que si amb el cap mentre s’apugen els pantalons, es corden els cinturons, agafen els abrics i les carteres escolars i marxen sense atrevir-se a aixecar els ulls de terra.

Quan la canalla és fora, va cap al seu despatx i endreça la revista al capdavall de l’últim calaix de l’escriptori, on te amagades tota la resta.

LA BÒFIA I JO (129a part)

2010-01-27T09:46:00.001-08:00

Ha tornat a passar, com era de preveure. He tornat a patir un encontre amb el cos de recaptadors municipals, altrament coneguts com policia local. La coneguda com a policia autonòmica també es dedica en realitat, a recaptar diners, però aquest actuen arreu del pais, normalment a peu de carretera, sota un pont que els protegeixi de la pluja, o darrera d'un plafó que els amagui a ells i als seus radars de la vista dels conductors.

Els munipes del meu poble no s'ho "curren" tant, s'estan allà a plaça, a 10 metres de comissaria, per si de cop i volta els ve de gust un cafè o han de còrrer a fer pipí suposo. Per què s'han de complicar la vida si sense fer-ho ja assoleixen els mínims establerts? Imagino la seqüència, el caporal que ha rebut instruccions del regidor de torn, explicant, molt a poc a poc i amb exemples, perquè tots els agents ho puguin entendre, que en els propers tres mesos han de recaptar en concepte de sancions 10 mil, 20 mil, o TRES-CENTS MIL €. I llavors la part més divertida, planificar els controls. Els divendres de 2'00h a 4'00 a plaça, i de 4'30 a 6'00 a l'entrada pel pont. Això si no plou, es clar. Als polis els preocupa la seguretat viaria, però a pesar que hi ha més accidents amb les carreteres mullades, el dia que plou no els veig mai enlloc els munipes del poble.

El que si tinc clar, després de tantes trobades amb l'esmolat llàpis de les forces de seguretat, és que deuen dedicar més hores de formació a torejar el personal que els diu obertament el que pensa, que no pas a aprendre a preveure i eradicar la delinqüència. Així no aconsegueixen resoldre problemes com els robatoris constants a cotxes i locals, o l'evident tràfic de substàncies il·legals, però els dona molta menys feina i, el més important, moltíssims més diners.

Quin món zoo

2010-01-13T14:06:00.000-08:00

Ell es passeja altivament amunt i avall per aquell tros de carrer que il·lumina un fanal encès, camina suaument afermant be els peus a terra, l’abric negre i llarg estilitza encara més la seva figura d’atleta, el cap ben alt i la mirada penetrant de qui gaudeix d’una infinita confiança en si mateix. El bigoti perfectament delineat, sempre s’ocupa en extrem de la seva imatge, fins al darrer detall. Els qui l’admiren el tenen per un “dandy”, aquells que l’avorreixen l’acusen de “gigoló”. Ell es considera un conqueridor, algú que coneix les seves potencialitats i les esprem al màxim. Sempre a tingut èxit en les seves relacions, tot ell emana triomf, aquesta nit a sortit disposat a, si cal, menjar-se el món. No li importen ni els possibles rivals ni les previsibles dificultats, allò que desitgi serà necessàriament seu.

Ella l’observa atentament des de un punt ombrívol del balcó, amb uns ulls refulgents de malícia, els que son de la mena d’ell sempre li han fet molta gràcia, tan arrogants i prepotents, tan ben pagats d’ells mateixos que es mouen pel mon com si ho fessin dos o tres pams per damunt de la resta. La seva boca dibuixa un somriure quan pensa com alliçonar-lo. Porta una bata de color crema amb reflexos color “mokka”, els ulls perfectament pintats de negre, i quan s’ho proposa sap moure els malucs amb una cadència que indefectiblement els posa a tots als seus peus. Sinuosament surt de la penombra i espera que els seus ulls es trobin, en fer-ho inicien un diàleg de mirades, rumors i xiuxiuejos, s’avaluen l’un a l’altra intentant descobrir el flanc dèbil per tal de conquerir-se.

Ell creu que ella ha sucumbit als seus galantejos malgrat es mostri distant per semblar sofisticada, no deu voler que la prenguin per massa fàcil. S’hi ha trobat centenars de vegades, sap que és el pas previ a caure rendida als seus braços, i aquesta actitud l’excita sobremanera, les que son facilones li fan fàstic, hi copula per simple necessitat fisiològica o per poder afegir un nom més a la llarga llista, però mai hi repeteix. Perquè fer-ho amb qui no sap valorar-ho?

Ella ha endevinat el seu pensament, el pobre pateix d’un narcisisme enervant, no s’ha adonat que tota la seqüència de gestos i murmuris forma part d’un altre joc, el joc que li servirà el cap d’ell en safata de plata, el joc que li donarà una lliçó per recordar de per vida. Simulant timidesa i torbació ella el convida a pujar mentre amaga la mirada melindrosa, de reüll veu la seva cara de victòria, la infinita satisfacció en els seus ulls. Ha caigut al parany de quatre potes.

Quan es a dalt ell s’hi acosta amb suavitat mirant de distreure-la alhora que intenta acorralar-la per abraonar-s’hi. Ella segueix el joc amb simulada indecisió, i esgrimeix la virtut i la puresa per mirar de refrenar les seves ànsies. Quan ell ja comença a atipar-se d’aquest joc, quan la seva excitació no coneix límits, ella se li ofereix tot d’una. Ell està tan cec de desig que es llença damunt la carn oferta. Abans de poder enfilar-s’hi al damunt però, ella treu les urpes i li clava als ulls amb força, alhora li mossega una orella fins a arrencar-ne un tros, i es que.....

....quan el gat miola, la gata maula.

Del prat estant......

2009-12-21T09:37:00.000-08:00

Tot i que feia un dia esplèndid o potser precisament per això, a pesar de que el sol lluïa amunt al cel il·luminant els prats, boscos i muntanyes, i una brisa suau descendia per les valls carregada d'olor de primavera, malgrat cap núvol amenaçava la serenor del dia, aquella planta en aquell moment no tenia cap ganes de fer la fotosintesi.

No en tenia ni les ganes ni la més mínima intenció. Amb les seves fulles tendres d'un color verd preciós, les seves flors exuberants de colors vius, i aquella olor corprenedora, li semblava una pèrdua de temps inútil estar-se allà, palplantada a terra esperant que alguna abella s'hi aturés. N'estava farta, del paisatge de muntanya que s'obria al seu voltant, dels prats interminables, de la fredor de neu, de les vaques, dels xais i de la merda que deixaven al seu pas, tipa dels bolets i els boletaires, dels gossos dels pastors que ensumen i pixen pertot, ja en tenia prou de tot plegat. Llavors va començar a rumiar com s'ho faria per sortir d'allà.

Si hagués estat una pedra hauria intentat rodolar muntanya avall, fins al rierol. Sabia que llavors l'aigua l'ajudaria a fer la resta del viatge. Si hagués estat qualsevol mena de bèstia amb potes i/o ales encara hauria estat més fàcil, plantejar-se la fugida i dur-la a lloc hauria estat tot un.

Com a planta ho tenia més fotut. Dubtava entre desarrelar-se del tot per poder viatjar lleugera, o intentar carregar entre les arrels una mica de terra a manera de provisions per el viatge. Va adonar-se que caldria planificar-ho bè, evidentment no era un viatge que es pogués emprendre a la lleugera.

Mentre rumiava en tot plegat va sentir el so d'una esquella al seu darrera, i quan va girar-se va topar de morros amb unes narius amples i humides que ho ensumaven tot. No va tenir temps per res més. Una enorme boca va obrir-se i va dallar la planta gairebé arran de terra, va mastegar-la pacientment i va empassar-la.

Després de passar tres dies dins un inacabable sistema digestiu, quan ja havia fet el trajecte de la boca als diferents estómacs i a l'inrevés tres vegades, de cop i volta va trobar-se davallant per un camí del tot desconegut, una multitud de plantes en la seva mateixa situació l'empenyien en una mateixa direcció cada vegada a més velocitat, de cop i volta una intensa sensació de vertigen li va fer tancar els ulls.

Quan va tenir prou esma per obrir-los es va trobar, sobtadament, al seu prat de sempre, envoltada del paissatge familiar que coneixia tan i tan be. Això va alleujar-la enormement, i va ajudar-la a trobar-se una mica millor. Solament una mica però, no sabia exactament quin era el motiu, però es trobava una mica indisposada, aixafada, feta una merda......

OMMMMM

2009-11-27T05:56:00.000-08:00

Ombratge ombradiu, ominosa omega omnímode,

ombra omnipotent omòfaga, omple l'òmnibus omnipresent

la mort omnipotent que us amoïna

Bellesa a l'aparador.

2009-11-23T08:52:00.000-08:00

Quant va haver clavat la última agulla va enretirar-se uns passos per veure la imatge amb perspectiva. La sala era immensa, totes les parets cobertes de vitrines des del terra fins al sostre, una enorme quantitat de colors, dibuixos i mides, centenars de milers de papallones aplegades al llarg de moltissims anys i d'innombrables viatges. Clavades amb cura, ordenades meticulosament per procedència geogràfica, per alguns d'aquells exemplars havia arribat a pagar-ne vertaderes fortunes. El contrabandista Wyong de Malàisia, hauria pogut sostenir el seu fructífer negoci solament amb les compres que li havia fet ell durant els darrers 35 anys.

La seva passió per les papallones havia començat durant la seva malaltissa infància. Durant una estada als Alps suïssos per intentar millorar el seus problemes respiratoris va descobrir un prat ple de petites papallones que frisaven de flor en flor. Els seus pares van fer-li portar un caça papallones i un llibre il·lustrat amb les principals espècies europees. Allò va ser l'inici. Des d'aleshores les papallones s'havien convertit en la seva obsessió, en la seva vida.

Ara, en el declivi de la seva existència, arribada la vellesa avançada, podia presumir de posseir la col·lecció de papallones més fabulosa que ha existit mai, ni el Museu de les ciències Britànic, ni el d'Història Natural de Nova York podien competir-hi, i mai havien aconseguit que ell es volgués despendre d'aquell tresor, a pesar de les nombroses ofertes multimilionàries que havia rebut.Tots aquells que el criticaven, o que el prenien per boig, tots aquells que no entenien com s'havia gastat una immensa fortuna en aquell hobbie, tots aquells a qui ell havia anat apartant de la seva vida, ho entendrien ara si el poguessin veure. Al bell mig de la sala lànguid, pàl·lid, i prim, tan fràgil que s’aguanta dret amb prou feines tot i l'ajuda d'un bastó que s'equilibra entre les tremolors de les seves mans, una figura vella i minúscula envoltada d'un mon de colors i dibuixos clavats rere els vidres.

Al matí a parlat amb l'antiquari, un florentí amb bons contactes a la cúria. El paquet arribarà d'aquí a uns deu dies. La travessia que a de fer no es llarga, però es complexa. No es fàcil fer desaparèixer una peça dels dipòsits secrets dels museus vaticans i per descomptat no es barat. La peça en qüestió és un sarcòfag francès del segle XIII, fet amb fusta d'om i recobert de ferro, el seu interior està revestit de fines estaques d’acer. Originàriament es trobava a la cripta de l’església de Malicome sur Sarthe, al sud est de Laval. Sembla segur que s'hi va torturar i matar Marie Cannelle Bourboroais, acusada de bruixeria el 1221, i condemnada a mort en realitat per ser espia dels anglesos, arribant a infiltrar-se fins al mateix llit del delfí francès. Va ser popularment coneguda com madamme Paupillon Rouge.

Quant arribi, d'aquí a menys de dues setmanes, el vell podrà fer realitat el seu somni vital. Per primera i probablement última vegada a la història del mon, autor i obra esdevindran vertaderament un.

33+1, 35-1, 25+9, 50-16, 10+10+14, (3x11)+1....

2009-11-12T10:20:00.000-08:00

Avui he fet 34 anys......

Feliciteu els meus pares, que son els que han fet els verdaders esforços per que jo sigui aquí.

Del fet de ser com soc també en son força responsables, però hi ha quelcom que és collita pròpia...

Salut a tothom!!!

Temps era temps....

2009-11-03T12:20:00.000-08:00

...hi havia un senyor que buscava un rellotge. Volia que fos un rellotge especial, diferent, gairebé únic. Va decidir que havia de ser un rellotge de polsera, més portable que el de butxaca. Amb mecanisme automàtic, ni de corda ni a piles, sinó un d'aquells rellotges el mecanisme dels quals s'acciona amb el mateix moviment que es produeix al dur-lo. Volia que el disseny fos modern i intemporal a l'hora, un rellotge que sempre es veies actual, pràctic, còmode, funcional. Defugia dels cronògrafs, calendaris i la multitud d'esferes i agulles, buscava un rellotge que informés de l'hora, i prou.

Havia de ser d'un fabricant contrastat, es clar, una de les característiques més importants havia de ser la durabilitat, pretenia obtenir certes garanties al respecte. No desitjava que la maquinària, les agulles, la part exterior de l'esfera o la corretja patissin desperfectes ni envellissin precoçment amb el seu us. La seva sana pretensió era iniciar una nissaga a partir d'aquell rellotge. Amb els anys ell donaria aquell rellotge al seu fill, passades unes dècades aquest el donaria al seu net, quan ell ja fos mort el rellotge seria una valuosíssima possessió del seu besnét que atresoraria la peça com a record d'uns altres temps, d'un avantpassat que havia transcendit el seu temps en la figura d'aquell magnífic rellotge que acabaria esdevenint una preuada joia familiar.

Després de voltar centenars de rellotgeries, joieries, algun comerç de brocanter, i tots els basars del port buscant el rellotge apropiat, finalment va trobar-ne un que va semblar-li apropiat, fabricat a Suíssa, en un taller amb més de 150 anys de tradició en l'ofici, la maquinària era precisa, la peça robusta i lleugera, actual, de línies regulars, era un objecte que no passaria mai de moda, un llegat que rebrien, satisfets, els seus descendents.

Una amplia joia omplia el seu pit, i s'instal·lava a la seva anima, després de molt rumiar-ho, de perseguir-ho, de somniar-ho fins i tot, ja havia aconseguit l'objecte, finalment havia trobat el rellotge, el punt de partida del seu pla. Ara solament li caldria trobar més temps....

La política del futur? O el futur de la política?

2009-10-07T07:31:00.000-07:00

Doncs, segurament i lamentable ni una cosa ni l'altra, més aviat tot el contrari. Com diuen els pretesos periodistes de la suposada premsa "rosa", la imatge deu ser de la major "rabiosa actualidad".

Sincerament dubto que no hi hagi cap polític, cap ni un, que no estigui empastifat d'alguna mena de manera. Algú va preguntar-me una vegada: "qui i perquè és un polític"? Jo, il·lús de mena, deuria respondre que polític/a és aquella persona idealista, que defensa les seves conviccions i treballa pel benestar d'aquells a qui representa, els votants que han dipositat la seva confiança mitjançant el vot..... Quin acudit, oi?

Polític/a és aquella persona que desitja, per damunt de qualsevol altra cosa, viure de la política. I encara afegiria més, no solament es tracta de viure de la política, sino de viure-hi bé.

Suposo que és per això que els polítics/es s'aferren al poder enlloc de fer-ho als ideals, o a les promeses electorals, com el gos que havent tastat la sang fresca, sempre tindrà instint de matar.

Però es clar, tampoc passa mai res. Els ciutadans donen per suposat que els polítics son corruptes, que accepten suborns, que trafiquen amb influències, que malversen fons públics.... La diferència entre un bon i un mal polític es la seva habilitat per no deixar-se enxampar, o per aconseguir que l'empastifada de torn recaigui damunt d'algú altre

Crec que si en el cas del Palau s'ha fet caure el tal Millet (de 500€) deu ser que les ramificacions en totes direccions deuen ser innombrables, però per allò de no remenar la merda per evitar pudors, es carreguen un peix gros per acontentar la opinió pública, ja veurem si el senyor Millet (de 500€) acaba anant a la presó, ho dubto, i òbviament dels diners ningú en veurà un sol cèntim.

La corrupció es troba plenament instal·lada en el mon polític. A cada nou cas que apareix, ens intenten fer creure que son casos aïllats, que es depuraran totes les responsabilitats.... tot plegat, mentides. La corrupció sigui quina sigui la seva naturalesa, permet als polítics viure bé de la política, es a dir, viure a costa de l'esforç i els diners dels enganyats, o pitjor encara, dels resignats ciutadans als qui es fa creure que son els autentics beneficiaris de la democràcia.

LA MORT

2009-10-05T10:16:00.001-07:00

La mort està tan segura de guanyar, que ens dona tota la vida d'avantatge.

LA VIDA

2009-10-02T08:36:00.001-07:00

LA VIDA ÉS UNA MALALTIA DE TRANSMISSIÓ SEXUAL, AMB UNS INDEX DE MORTALITAT DEL 100%

Tornar a la feina

2009-09-23T10:22:00.001-07:00

Finalitzen les vacances i cal tornar a treballar, tot comença de nou una altra vegada.... Es el que hi ha, com podeu comprovar estic del tot apassionat, amb les piles a tope i la motivació màxima. I tot justa acabo de començar, d'aquí al juliol 2010 la cosa es farà llarga em temo.....

de vacances

2009-09-02T11:58:00.000-07:00

Fi de festa

2009-08-18T09:54:00.000-07:00

Ja està!! Ja s'ha acabat l'edició 2009 de les festes del poble que volia ser ciutat i no passava de vila (regal borbó).
Han estat 10 dies d'activitats diverses en l'extranya dualitat festiva de la vila Fes-te jove / Festa Major. Deu dies de llums i boires al meu humil entendre. Hi ha coses que han estat bé, coses que han estat sorprenentment bé, i finalment coses que, com era previsible, han fet figa. Han sigut una mica merda.
Molt bé, i del tot sorprenent el visionat de capítols de bola de drac i un sensacional concurs de "kamehame's" una cosa fresca, senzilla, popular i molt divertida, tot un èxit. Enhorabona!!
Fabulosa també la festa del serpent, però es clar s'hi destina un pressupost que solament faltava que hagués estat una cutrada, oi? Desconec quin interes hi ha en fer passar una festa amb 4 anys d'història per una tradició bicentenària però em sembla evident que la partida pressupostària es de les amplies, i en aquest cas sembla ser que es fa el gasto.
El bingo, brutal també. La iniciativa va neixer triomfant l'any passat, i en la seva segona campanya l'acte es consolida com un dels mes exitosos.
Divertidíssims, malgrat la pluja i el final avançat, els campionats 3x3 de bàsquet i futbol. l'únic "però", no tenir un pla B en cas de pluja (hi ha 3 pavellons al poble que volia ser ciutat i no passava de vila regal borbó).
Malament que cap activitat d'oci nocturn s'acabi de matinada, vull dir de matinada al matí, quan es fa de dia i els mes agosarats i/o golfos i/o borratxos, ademés dels afamats i matiners podem empalmar la festa de nit amb la xocolatada o butifarrada o sardinada o vasolechecongalletas popular de dia. No cada nit, però potser si la nit del cantabars (no més aspersors disuasoris a les 4:30 a.m sius plau) o la nit del dissabte de festa major que ademés enguany esqueia en dia 15. Volem que per festa major un dia es fagi de dia estant de festa. A molts pobles orgullosos de ser pobles, de 4000 o menys habitants és d'allò més habitual per festes. Als de més de 10.000 deu ser gairebé obligatori.
Dels concerts i actuacions programades, m'estimo més no parlar-ne massa, tothom te els seus gustos i preferències, a mi molta profusió de gralles any rere any, m'atabala una mica, i la politització evident de la festa em toca el que no sona. Personalment crec que hi ha aspectes a millorar en aquest sentit.
I llavors solament resta tocar el tema delicat. Que passa amb els voluntaris i voluntàries que treballen perquè tot funcioni i la gent ho passi be. Doncs n'hi ha que se'n surten molt i molt be, fan la seva tasca exitosament, enhorabona i sobretot moltes gràcies. N'hi ha que no hi tenen tanta gràcia, però es evident que fan un esforç, tenen il·lusió, creuen en el que fan i saben perquè ho fan. També moltes gràcies, no defalliu i el vostre esforç donarà fruit. Per últim hi ha qui no val res. Qui no sap que hi va a fer perquè no li han explicat suposo. Qui es pensa que solament va a lluir palmito, passejar, donar el vol, i fer la conyeta amb els amics. Qui no te vocació de servei, no es efectiu, no treballa, entorpeix i al damunt es mal educat i desagradable amb la gent. Qui confon el gimnàs amb el magnesi com sol dir-se i es pensa que formar part de la "organització" li permet maltractar la gent. En aquests casos potser el millor seria deixar-ho còrrer, aprofitar els dies de festa major per marxar de vacances, com fan tants d'altres gràcies a ells. O no fer allò que sembla costar-los tants esforços a jutjar per les poques ganes amb que ho fan.

El balanç de 10 dies de festa deu ser per a tots els gustos, per alguns fabulós, per altres una merda, i per la majoria suposo que be, força be. Però amb força aspectes millorables, això si. Segur que la festa major molt més que cap altre esdeveniment de la vila, reflexa el que som, i també el que volem semblar. Malament si és molt gran la distància entre una cosa i una altra, eh?

Per mi, com apuntava a l'inici, les festes del poble que volia ser ciutat y solament era vila (regal borbó) tenen llums, potenciables, lluminoses, festives, alegres, i de colors, però també tenen boires (que a l'hivern son curioses, però a mig agost fa mandra) que convindria escampar

MANLLEU, model de cohabitació...

2009-08-04T10:31:00.000-07:00

Hi ha qui apunta la fidelitat a les arrels, el respecte per les tradicions, mantenir viu el record d'on venim....

Manlleu era un poble agrícola que ve experimentar un gran creixement amb la revolució industrial a partir del segle XIX. L'aigua del riu, canalitzada a través d'una obra d'enginyeria maquillada recentment, era la força que movia la maquinària de la creixent industria textil de la vila. Aquest és el passat.

Avui en dia a Manlleu, de sector agrícola ja no n'hi ha gaire. Ni massa cultius, ni massa granges, i molts pocs pagesos. D'industria textil..... directament no n'hi ha. Un parell d'antigues fàbriques reconvertides en magatzems, una altra feta museu, i una olla d'experiments per a l'escola taller. Però aquí ja no es fila ni un metre de cotó. Així que podem afirmar, amb tots els respectes, que el teixit industrial de Manlleu s'ha esvait, allò que va fer creixer la vila fora muralles, forma part d'un passat que ha quedat enrera.

Això no vol dir que no hi hagi industria a Manlleu. Hi ha petits tallers i fàbriques, però no de la mena ni de la importància que doten d'identitat un poble. Suposo que ningú gosarà dir que Manlleu és una ciutat d'eminència industrial, oi? Tenim una fàbrica de filatures elèctriques englobada en una multinacional (es a dir, que qualsevol dia la traslladen a Marroc, Argelia, Nicaragua o l'Ecuador), i una industria metalurgica que fabrica a la Xina i distribueix des d'aquí.

Darrerament, Manlleu com tots els pobles i ciutats del pais, ha viscut de la totxana, experimentant el creixement urbanístic més gran dels últims trenta anys. Pero suposo que el sector majoritari es el dels serveis, com a la majoria de llocs. Em pregunto si els serveis entenen d'arrels i de tradicions, o si solament neixen i creixen en funció de les necessitats. La llei de la oferta i la demanda.

A Manlleu proliferen els establiments dirigits per immigrants i adreçats als immigrants. Segur que alguna cosa hi te a veure el fet de que, els manlleuencs no immigrants, no fan massa us dels serveis de Manlleu. S'estimen més anar a Vic, a Barcelona, a l'Ametlla, o a Granollers........ Però la culpa, alerta!! ës dels immigrants, que ens fan perdre les arrels i la identitat.

Integrar la immigració no vol dir transformar-la i modelar-la al nostre gust. És uan feina llarga i probablement feixuga que demana, sobretot, comprensió i temps. Es una feina que han de fer les persones que venen de fora amb la estreta col·laboració de la gent que els acull. Manlleu seguirà sent Manlleu si entre tots aconseguim que tothom que hi viu es senti manlleuenc.

D'aquí a cuatre dies comença la festa major. Dels vint mil habitants que te la ciutat potser dos o tres mil (si no més) son d'origen marroquí. Molts fa prop de vint anys que viuen a Manlleu ja. Mai he vist que es programés un concert de musica del magreb però. Mai. Es possible que un concert de Cheb Khaled omplís molt més la plaça que el concert de la Maravella. Segurament hi hauria moltes més persones que viuen a Manlleu. Seria un bon exemple de respecte, convivència i integració al meu entendre.

Però es clar, no tothom ho veu així, els marroquins de Manlleu (ni els d'enlloc) de moment no voten, i una iniciativa així tindria elevats costos electorals. De moment doncs no cal comptar-hi. Però si a Manlleu celebrem un festival de música flamenca que fa trenta anys era impensable, potser d'aquí a quinze o vint anys podrem gaudir d'un concert de raï. Llavors potser, nomes potser, podrem parlar d'integració (que es una cosa que corre en dues direccions). Ara com ara cohabitació i gràcies.

MANLLEU, ¿exemple de convivència, o model de cohabitació?

2009-07-29T10:26:00.000-07:00

De sempre he sentit a dir que Catalunya és terra d'acollida, un pais forjat amb la suor de la gent de la nostra terra, i també amb la de molta, moltíssima gent que han arribat d'altres terres llunyanes. Catalunya sempre ha estat un país d'immigrants que arriben buscant fortuna, i també d'emigrants que han marxat a trobar-la. Catalunya és una llengua, un territori, i els catalans. Avui hi ha a Catalunya, catalans (persones que viuen i treballen a Catalunya, i tenen la voluntat de ser catalans) els avis o besavis dels cuals no ho eren. També hi ha catalans els pares dels cuals no ho son. Em refereixo als fills nets i besnets de tots aquells immigrants principalment provinents d'Andalusia i Extremadura, però també de Murcia o de Galicia per posar alguns exemples, que van arribar al nostre país sobretot a partir de la década dels seixantes. Si aquells inmigrants es deien López, Ramírez, o Orihuela, ara és igual, els seus descendents, escolaritzats a catalunya, formats a Catalunya, que viuen, treballen, i tenen la família a Catalunya, son catalans. Tant com pugui ser-ho un Bellpuig, un Salarich, o un Batlle.

Aquesta és la experiència que jo en tinc almenys, soc un català net d'avis catalans per una banda, i andalusos de l'altra. Parlo i penso català, visc en català, em sento català... soc català.

Com que visc a Manlleu, i aquesta ciutat va experimentar amb agudesa l'arribada d'immigrants provinents de l'estat espanyol als seixanta, i la d'immigrants marroquins, subsaharians i llatino americans dels noranta i el que portem del dos mil, la ciutat pot presumir de ser un exemple de convivència, una ciutat d'acollida que sap gestionar l'arribada d'immigrants. O almenys així hauria de ser.

Però temo que la cosa no funciona exactament així. A Manlleu de convivència no n'hi he vist mai gaire, si de cas cohabitació i prou. La gent, de la procedència que sigui, viu a Manlleu sense massa conflictivitat, comparteixen els serveis i els espais (alguns) de la ciutat. Però convivència? Interrelació? Consideració? Respecte? de tot això tots plegats hi anem força mancats....

to be continued...

L'HOME QUE MIRA

2009-07-17T07:47:00.000-07:00

Fa una bona colla d’anys vaig comprar alguns volums, no gaires, d’una col·lecció de clàssics de la literatura universal traduïts al català. Eren unes edicions barates, impreses en un paper força gruixut amb una tinta pudenta i amb una lletra molt i molt petita. A la desena o dotzena entrega ho vaig deixar córrer, vaig pensar que era una pèrdua de diners inútil, amb aquella lletra tan minúscula resultaven pràcticament il·legibles.

Hi ha dos dels volums però que recordo especialment. Un porta per títol “El vell i el mar”, és la última novel·la escrita per Ernest Hemingway, és tan breu que el cos de la lletra era del tot acceptable, i és una obra que és llegeix molt ràpid, i penso que està tan ben escrita, que devia devorar-la en mitja tarda. Em va encantar.

L’altre volum, tampoc tenia moltes més pàgines, però la novel·la devia ser força més extensa perquè la lletra era menuda com el cap d’una agulla. Duu per títol “L’home que mira” i la va escriure un autor italià, Alberto Moravia si no ho recordo malament. Vaig començar a llegir-la i en poques pàgines vaig aparcar-la. No em va agradar. Potser perquè no és el meu estil, potser no era el millor moment, o simplement no m’agradava, no ho se, encara no li he donat una segona oportunitat. Però el títol de la novel·la si que m’agrada, m’agrada molt, és més, el trobo del tot prometedor, si es que pot es jutjar una obra literària solament pel títol que porta.

Ara no recordo exactament l’argument del llibre, ja us dic que fa una colla d’anys que vaig comprar-lo, així que no puc dir-vos si em sento identificat amb el protagonista. El que si puc afirmar és que el temps, el camí cap a l’edat adulta i la maduresa m’ha convertit en un home que mira. Soc un observador nat, un d’aquells “mirons” d’ulls que incomoden, m’ho guaito tot. Amb minuciositat, amb professionalitat d’observador avesat, amb ull crític.

La practica d’aquest vici m’ha portat a estar convençut que no cal parlar amb les persones per fer-se una idea, força aproximada, de com son. És més, quan un parla pot fer-ho esforçant-se per semblar el que no és, qualsevol persona pot dir qualsevol cosa amb la única intenció final de donar-nos gat per llebre. Però els gestos ens delaten, una mirada, un somriure, un gest d’allò més ínfim fins i tot, diuen molt més de la persona que els efectua que qualsevol de les coses que pugui dir.

Per això tot sovint faig despesa del meu temps mirant, observant, i traient conclusions (no concloents) del que veig. Opino que és un exercici molt sa per la meva intuïció, m’ajuda a afinar el meu instint i que carai, tot sovint m’ho passo d’allò més bé.

Mentiria si digues que de vegades els meus ulls no topen amb coses que no son, certament, agradables de mirar, però no per això aparto la vista, no. També aquestes coses desagradables formen part de l’aprenentatge del bon observador i se que si m’ho proposo, en espais reduïts on no hi hagi massa gent, no se m’escapa gairebé res.

No se si tot plegat te alguna aplicació pràctica a curt, mitjà o llarg termini, però se del cert que aquest és un vici al que no penso renunciar de cap manera, tant me fa si la gent m’assenyala pel carrer i diu: “mira, per allà va l’home que mira”.

Els quatre genets de l'apocalipsi.

2009-07-16T07:58:00.000-07:00

Ningú sap quina cara fan, ni quin aspecte tenen, solament coneixem el seu nom: Victòria, Guerra, Fam i Mort. Però observant la fotografia podeu veure els seus vestits també.

Caravaggio

2009-07-14T12:28:00.001-07:00

Caravaggio (1571-1610) Pintor milanés de l'escola del naturalisme. Encara que veient quadres com aquest, podria considerar-se l'autèntic precursor de l'hiperrealisme, veritat? Sembla ben bé una fotografia, oi? doncs no ho és. Es un quadre pintat a finals s. XVI.

Havaneres

2009-07-14T08:46:00.000-07:00

Ademés de ser unes cançonetes que canten a totes les platjes a l'estiu, amb rom cremat i castells de focs i totes aquestes coses. (Qui no ha entonat alguna vegada la famosa "El meu avi" o "La bella Lola") Les havaneres, també son les senyores de l'Havana. En el cas de les havaneres de la foto, son també "jineteras" que és com a Cuba anomenen les dones de moral discreta, les marcolfes i barjaules, les senyores que fumen i et parlen de tu que deien els avis.

Como el agua del río

2009-07-07T12:18:00.000-07:00

Al principio se desboca descontrolado entre peñascos, sus aguas se arrojan con pasión por cascadas y barrancos, embistiendo con fuerza los surcos en las rocas, arroyando a su paso a cualquier obstáculo. La fuerza de las aguas del deshielo liberadas de su fría prisión iniciando un largo viaje al sur.

Después, el reposo de meandros de la tierra media, una corriente de continuo movimiento en pausa, la calma, el sedimento. Un viaje apacible que parece no tener fin, amplios horizontes, riberas verdeantes, un fuerte olor a vida y primavera.

Finalmente el sur, donde el río se despoja de identidad, liberando los resquicios de su vida en un ancho curso de aguas sucias. Volcando los últimos suspiros de su aliento mortecino en la inmensidad del mar. Sus aguas se pierden, se confunden, se diluyen, mueren.

Es el fin de un viaje que se inició lejos al norte, con la fuerza y la ilusión del agua nueva, que se empezó a perder en las llanuras del tránsito, entre recovecos curvos y riberas de una falso verde esperanza, un viaje que termina en estas tristes tierras del sur, aguas estancadas, corrompidas, condenadas a entregarse a la inmensidad sórdida y salada de la mar. Esas aguas liberadas de una prisión blanca y fría cuyo trágico destino tras tan largo viaje, evocan el llanto, lágrimas, agua salada, condenada a perderse también entre la muchedumbre. Un viaje que termina en este sur triste y despojado.

Lejos, muy al norte, cualquier otro frío invierno encierra entre sus carámbanos de hielo, el agua nueva de cualquier otra primavera.

Crónica del viajero trasnochado

2009-07-07T12:01:00.000-07:00

La intuición, esa maldita intuición apoyada en la fuerza de los hechos transcurridos. La predisposición, esa predisposición envenenada de silencios y gestos. La certeza certera que surge entre ambas invitando al viajero a detenerse.

Y a pesar de todo, el viaje. Un viaje que transcurre de noche, entre calor, humedad, bochorno y alguna tenue esperanza helada.

El viajero que encuentra el camino del fin buscando un todavía. Juegos de cartas, barajas marcadas, palabras hirientes, y el caminante esquivando las trampas.

No es un adiós, tampoco un hasta pronto. El viajero reemprende su viaje una mañana que no es alegre y soleada. Intuición certera, mas no arrepentimiento. Conoce que ese no es su destino, mete en su mochila soledad y tristeza pero se niega a cargar los reproches a su espalda, los arroja en la cuneta de la no deseada senda mientras, lentamente, se da la vuelta. Así, solo y despacio, inicia el lento regreso a ninguna parte.

No existe el camino a lo desconocido, solo le queda errar de nuevo entre bosques de silencio, desiertos de soledad y océanos de esperanza. Un viaje que parece eterno divagar, un transcurrir de pasos en busca de un destino que se intuye entre tinieblas.

Crónica de viajero trasnochado, historia de caminante esperanzado, realidad de trotamundos decepcionado…

Ofertes obertes

2009-06-18T17:00:00.000-07:00

“La nostra especialitat: Assegurances a la carta” o bé “treu tot el suc de la teva nòmina”, i també el clàssic “parlem”. Llavors tot amanit amb els típics “dipòsit 4 rodes” o “llibreta vivenda” o collonades diverses d’allò més decoratives, suggerents i aparentment ventatjoses (sempre que no llegeixis la nombrosíssima i minúscula lletra petita, es clar). D’una manera o altra, la raó de ser de les entitats bancàries i financeres, la seva finalitat última es aconseguir beneficis propis amb els diners dels altres.

Fins fa un any i mig aproximadament, el paquet estrella era l’hipotecari, la totxana, les quatre humils parets sota sostre que ens permetien esdevenir propietaris. Oh!! Propietaris!!

Ara en canvi ha arribat el torn de les assegurances, que deu ser un negoci molt menys beneficiós per als bancs i caixes, però molt més segur, molt menys arriscat. Ara toca explotar al màxim el negoci de la por, la inseguretat, el “canguelo”. Si fins fa un parell d’anys totes les entitats bancàries competien per esdevenir líders en la venda d’hipoteques, si els bancs i caixes inundaven els seus aparadors i els anuncis a la premsa i la televisió d’ofertes immillorables perquè tothom pogués aconseguir un préstec i tingués accés a la compra d’un piset (a pagar en trenta, trenta-cinc i fins i tot quaranta anys), ara han encarat el negoci en una direcció completament diferent.

En els moments de crisi econòmica i financera que vivim, ja no hi ha diners disponibles per al préstec. Les entitats no poden deixar-nos cap caler, per elevats que siguin els interessos a cobrar. Per que? Entre altres coses perquè per a bancs i caixes, solament els interessos no han estat mai prou garantia quan parlem dels “seus” diners. Però a més a més de diners ara no n’hi ha, ningú inverteix els seus calers en paquets d’inversió fantasmes i deficitaris (com el coi aquest d’hipoteques subprime) ningú els arrisca alegrement. Ha estat precisament per això que el govern de l’estat ha injectat enormes quantitats de diners a la banca, perquè poguessin donar crèdit, fer circular els diners i paliar els efectes negatius de la crisi. Però es clar, la banca enlloc d’això ha fet servir aquests diners (que son de tots nosaltres) per eixugar els seus deutes. No es pot obviar que les entitats financeres viuen de cobrar interessos, no de pagar-los. Per pagar-los ja ens tenen a nosaltres.

Llavors és quan toca buscar un altre negoci, les assegurances. En èpoques de crisi tendim a sentir-nos insegurs, a patir pors, llavors assegurem els nostres bens. La vida, la salut, la casa, el cotxe, i fins i tot els bitllets d’avió i els paquets de vacances. Els bancs i les caixes no son aliens a aquestes pors i s’apressen a oferir-nos “les millors” assegurances. El negoci és rodó. Hom assegura molts pisos per exemple, coneixent d’avantmà que estadísticament és impossible que tots es vegin afectats per un incendi, un terratrèmol o una inundació. Per assegurar el tanto solament cal diversificar la situació geogràfica on es troben els pisos, però això no resulta cap problema per unes entitats que tenen oficines escampades arreu del territori.

El secret consisteix a vendre l’assegurança i resar perquè no passi res, i per tant no haver de pagar. Va molt bé però que de tant en tant esdevingui alguna desgràcia, algun petit drama al que cal donar tota cobertura informativa i altaveu mediàtic, això incrementa els temors de la gent que, en conseqüència, per sentir-se més segurs, corren a contractar una assegurança. Un accident d’avió, una grip desconeguda i altament mortal, una explosió de gas en un edifici... Sempre suposen un augment d’ingressos per a les companyies asseguradores que en situacions com aquesta es freguen les mans. Tret que siguin de les companyies afectades i els toqui pagar. En aquests casos un exercit de pèrits i experts amb nòmina de la companyia s’esforcen a retallar la llista de danys mentre un altre equip de juristes s’escarrassen a trobar el buit legal, el revolt de la lletra petita que ha de permetre a l’asseguradora, reduir al màxim el nombre i l’import de les indemnitzacions.

Això és així en gairebé tots els casos. Quan el drama o la desgracia en qüestió fa trontollar un govern, les companyies no son tan primmirades a l’hora d’afluixar la mosca. Lògicament aquestes operacions deuen portar incloses una sèrie de compensacions del poder polític envers les companyies asseguradores, que no acostumen a transcendir.

Quan van mal dades les entitats bancàries també s’esbatussen de valent per aconseguir el major nombre de nòmines domiciliades en els seus comptes. M’ha fet una gràcia especial la publicitat d’una caixa d’estalvis que deu tenir la seva seu central a Vilafranca, però estic convençut que la resta d’entitats deuen fer ofertes i promeses molt similars. L’anunci en qüestió resa : “treu tot el suc a la teva nòmina” i es veu una ma que esprem una taronja sucosa, grossa, brillant, en una espremedora manual d’aquelles de mida “utilitari”. A qui és pensen que poden enredar? No tinc cap dubte que els que treuran el màxim profit de les nostres nòmines, seran les entitats on les tinguem domiciliades, a nosaltres com a molt ens tocaran quatre gotes de suc i alguns bocins de pell. El banc i/o la caixa corresponents en canvi emmagatzema en un gran tanc els molts rajos de suc que espremen aquí i allà, i a final d’any tanquen l’exercici amb un compte de beneficis multimilionari, com no podia ser d’una altra manera.

Posem per cas que treballo en una empresa diguem-ne X. Suposem que el departament de finances d’aquesta empresa fa l’ingrés de la meva nòmina el dia 25 de cada mes. Per quins set sous l’entitat bancària no fa efectiu aquest ingrés fins el dia 28 o 29? Molt senzill, perquè durant els tres o quatre dies que els diners no son al meu compte, son al compte del banc juntament amb tota la resta de nòmines que l’entitat tingui domiciliades, parlem d’un import de milers i fins i tot milions d’euros. Quants interessos pot cobrar aquesta entitat? Si tenim en compte els minsos interessos que ens paguen a nosaltres, i que llavors es cobren en taxes de manteniment, targetes de crèdit, etc, no son gaires diners, però es clar, quants diners podem tenir-hi nosaltres al compte a primer de mes? 1500, 2000€? Quan ens han passat el rebut del lloguer o de l’hipoteca, el de l’escala, el de la llum, l’aigua i el telèfon, i els interessos dels pagaments fets amb la visa el mes anterior, quants diners ens queden?

Els bancs i caixes en canvi tenen els nostres diners pocs dies, però en una quantitat molt nombrosa, insisteixo milers i fins i tot milions d’euros. Així que, molt probablement, els beneficis que tots aquests diners generen en interessos durant tres, quatre o cinc dies, son molt més que els beneficis que nosaltres, tots plegats, percebem al cap de l’any.

Diuen que els advocats poden guanyar els casos o perdre’ls, però que sempre els cobren. Amb les entitats bancàries passa una mica el mateix. Poden guanyar més o menys diners, però mai en perden. Per això ja ens tenen a nosaltres, oi?

Ofertes obertes

2009-06-18T07:59:00.000-07:00

Fins fa un any i mig aproximadament, el paquet estrella era l’hipotecari, la totxana, les quatre humils parets sota sostre que ens permetien esdevenir propietaris. Oh!! Propietaris!!

Bonhomia monzoniana

2009-06-12T12:59:00.001-07:00

L'admirable Quim Monzó en la seva columna al diari La Vanguardia d'avui divendres dotze de juny, explica que divendres passat la policia va donar l'alto a un tal Jorge R.C, un conductor a qui a pesar de les reiterades retirades del permis de conduir no semblava importar-li conduir a 179 quilometres per hora en una zona limitada a 50, motiu pel qual van detenir-lo per pressumpte delicte contra la seguretat viària.

Monzó defensa, en aquest casos de reiteració flagrant, prendre la mesura que proposa la ministra d'interior francesa senyora Michèle Alliot-Marie, en cas de reincidència cal confiscar el cotxe de l'infractor per, o bé vendre'l o bé enviar-lo al desvallestament i convertir-lo en un munt de ferralla, en funció de l'estat del vehicle.

Segons l'escriptor català, una llei així és imprescindible per acabar amb la impunitat dels conductors delinqüents i reincidents com el tal Jorge R.C. Si aclareix Monzó que a ell personalment li agradaria que el cotxe fos directament portat al desguaç i el deixessin fet un nyap.

Fins aquí solament puc estar completament d'acord amb tot el que diu el senyor Monzó, ara bé en aquest pais, aquesta llei seria molt controvertida. A mi personalment solament em semblaria bé si tots els cotxes confiscats per l'estat, tots, independentment de si estan en bon o mal estat, pasessin per la premsa del desguaç.

En el pais d'acudit i de fortor de florit en el que vivim, una mesura així seria una font d'on continuament broollaria el "trapicheo". No hi haura cap transparència al respecte d'on anirien a parar els diners aconseguits per la venta d'aquests cotxes. La venta mateixa segurament seria arbitrària i per sota del preu de mercat (però no per tothom, eh?, solament per els amics dels polítics i funcionaris de torn, i solament per els cotxes de gama mitja, mitja alta en molt bon estat)

Fins i tot es probable, per no dir segur, que la confiscació del vehicle fos arbitrària, i algú que tingués un cotxe amb un valor d'aquells de "plan renove", 500€ aproximadament, i hagués reincidit en el delicte posem per cas 4 vegades, no lo confiscarien. En canvi a algú amb un cotxe de valor (posem per exemple a partir de 18.000€) li confisquessin el cotxe a les segones de canvi.

En aquest pais on la corrupció i la manca de transparència estan a l'ordre del dia, on les arbitrarietats, els abusos de poder i les injusticies per part de les administracions públiques han assolit la categoria de normals, una mesura com aquesta serviria, sobretot, perquè qui ostenta el poder o hi te fil i contacte directe, s'aprofités del cutadà de peu. I em penso que tal i com estem ara ja abusen prou de nosaltres, ara com ara em sembla que ja n'hi ha més que suficient.

MANLLEU, NI EM POSA NI EM TREU.

2009-06-11T11:11:00.000-07:00

De molt trist, penos, indignant...

I podria seguir en aquesta línia, però acabaria dient moltes coses, i cap de bona. M'explico (i m'explaio amb el vostre permis).

Dissabte dia 6 de juny, es van inagurar unes noves carpes d'estiu a Vic. Aquestes s'autoanomenen alternatives. Alternatives per què? Perquè no fan pagar entrada i no hi ha consumició mínima obligatòria. Es a dir, que d'ara endavant, no ser un lladre és ser alternatiu,no? Comencem bé!! Perquè jo no hi veig res més d'alternatiu. Son al costat de les carpes VicEstiu aquestes que no son alternatives perquè cobren entrada. Hi ha cambreres guapes i copes a la fresca, com a tota la resta de carpes del mon que no son alternatives, música comercial, etc etc etc...

Imagino que fins aquí tot bé. Però......

Però resulta que els promotors d'aquestes carpes, son els propietaris de 4 bars de Manlleu. A Manlleu no hi ha més de mitja dotzena de bars que tinguin alguna oferta, de la mena que sigui, d'oci nocturn. Doncs be, quatre d'aquests bars s'han associat a un altre bar de Sant Hipòlit per engegar les carpes "alternatives", insisteixo un cop més, a Vic.

Sembla ser que a Manlleu no es possible crear una oferta d'oci nocturn estival. Sembla ser que l'ajuntament s'hi posa de cul, que no hi ha espais disponibles (?) i que els que hi ha estan vetats(!?) o son molt cars (!!??).

En definitiva, quatre bars de Manlleu obren unes carpes d'estiu a Vic, mentre a Manlleu, la oferta d'oci nocturn, sobretot estival, fa fàstic.

Llavors hi ha qui troba sorprenent que el jovent de Manlleu no trobi cap alicient a quedar-se al poble, i que a l'emancipació hi vagi unida l'emigració cap a altres poblacions. Quan els propis manlleuencs no aposten per Manlleu, que esperaveu?

Si l'ajuntament no dona facilitats perquè una ciutat (provinciana, però ciutat) de vint mil (20.000) habitants tingui una oferta d'oci nocturn decent, alguna cosa no funciona.

Si quatre dels escassos sis bars d'oci nocturn que hi ha a la vila, no poden exercir pressió perquè l'ajuntament afluixi una mica, alguna cosa no funciona.

Si els propietaris dels bars de Manlleu decideixen anar a Vic, perquè si no ho fan ells ho faran uns altres i aquesta competència els suposarà pèrdues, o reduccions de benefici, alguna cosa no funciona.

Si la gent de Manlleu, polítics, empresaris i ciutadans, no creu en el seu poble, alguna cosa no funciona.

Totes les comparacions son odioses, però en dies com aquest envejo els veïns de Torelló. Hi ha una oferta d'oci majúscula durant tot l'any, i la gent està compromesa amb el seu poble, hi creuen i els funciona. Així que potser el que hem de fer tots plegats es mirar en direcció a Torelló enlloc de fer-ho en direcció a Vic.

Aprendre de Torelló ens farà grans, dependre de Vic ens farà petits. Que volem triar per el nostre poble?

Els que es deuen estar fregant les mans de contents son els mossos d'esquadra, i les policies locals de Manlleu i Vic. Quant més moviment de cotxes hi ha el cap de setmana a les nits, més satisfets es troben els seus afanys recaptatoris.

A qui li correspongui, enhorabona.

Y el que se pica, ajos come

Páginas en blanco.

2009-05-05T08:46:00.001-07:00

Páginas en blanco.

Más pánico que ante una hoja en blanco siento al enfrentarme a mi mente en blanco, cuando nada fluye y no hay sucesión de ideas que transcribir. Entonces a menudo solo cabe esperar y esperar. Empezar un par de frases ingeniosas para sostener la falta de ideas realmente buenas, escribir cualquier cosa por el hecho de no tener nada interesante que escribir. Releer, borrar y empezar de nuevo. Buscar el cabo de otro hilo y tirar de el intentando crear una nueva madeja, elaborar un texto formalmente aceptable aunque sea.

Añoranza de una sensación. Cuando las palabras que expresan mis ideas se agolpan en mi cabeza empujándose, peleando por ser las primeras en llegar a la punta de mis dedos, por ser tecleadas antes que las demás. Cuando mis manos se desplazan a toda velocidad sobre el teclado, como el mejor pianista ante la partitura mas compleja, una música incesante, un tecleo ininterrumpido, sucesión de negro sobre blanco en la pantalla.

Uno encuentra el cauce de sus ideas para dejar que las palabras fluyan, transiten, discurran, dejando un surco cada vez mas profundo a medida que se avanzan páginas. Cuando las letras ganan la batalla contra el vacío, avanzando terreno a cada línea, conquistando parágrafos hasta adueñarse de un montón de folios, recipiente donde uno vuelca parte de si mismo con la fuerza y la permanencia de la palabra escrita. Así se da forma al texto, palabras que cobran sentido al encadenarse, una voz interior muda expresándose, una melodía sorda sobre el papel.

Primero una palabra, luego otra, después otra más, y así sucesivamente…

Aunque casi nunca resulta tan sencillo. Solo en ocasiones el fluir es rítmico y constante, la mayor parte de las veces la batalla contra el papel en blanco es larga, laboriosa y agotadora. Aunque la sensación de satisfacción bien vale el esfuerzo. La lectura y relectura de un texto bien elaborado siempre me ha parecido un interesante ejercicio.

Aunque sin duda, muchas veces hay que dejar reposar los textos. Guardarlos en un rincón durante un tiempo, y ver que efecto nos produce su lectura al cabo de ese periodo de “enfriamiento”. También hay otra batalla remarcable al concluir un texto. Primero la de tomar la decisión de concluirlo, pero con la práctica esa decisión cada vez va volviéndose mas nítida. La siguiente batalla es contra la continua corrección, contra la revisión y la rectificación perpetuas. Llega un momento en que debemos decir “basta, asta aquí, ya no corrijo ni una coma”. A mi personalmente es de las cosas que mas me cuesta hacer, así que cuando termino de escribir estoy desecho, fundido. Primero ganar la batalla del negro sobre blanco, y después disponer las piezas de manera que me resulten satisfactorios el contenido y el continente, el fondo y la forma, el mensaje y el texto.....

Este, de momento, lo dejaré aquí.

PARTÍCULES ELEMENTALS

2009-04-24T10:25:00.000-07:00

PARTICULAS ELEMENTALES

Los físicos han identificado 12 partículas elementales y 4 interacciones como los elementos básicos a partir de los cuales se puede construir todo el universo, incluyendo sistemas tan complejos como los seres vivos.
Las partículas elementales son los objetos más simples que se pueden concebir. En general no tienen partes ni se pueden dividir en componentes más sencillas.

Fet i fotut el que ve a dir és que totes i cadascuna de les coses que podem veure i tocar, esta formada per infinitud de partícules indivisibles de dotze menes que interactuen de quatre maneres diferents per formar cadascuna de les coses i essers que existeixen. Es a dir que som la suma de molts elements que, disgregats, separats, trillats, o com en vulgueu dir, esdevenen pràcticament el no res, unes partícules ínfimes, més petites que una puça, però que son en realitat elementals.

Som prou conscients doncs, del potencial que amaguen les partícules elementals? I del exemple que suposa la seva forma d’operar? Tenim la capacitat d’adonar-nos, que les partícules elementals ho son tot? Que nosaltres som la suma de milers, o de milers de milions de partícules elementals, i que qualsevol dels nostres anhels materials també ho és? O potser ens costa menys d’imaginar, i ens agrada molt més pensar, no cal dir-ho, que les nostres possessions son, en la majoria dels casos, la suma dels diners que disposem, o millor dit dels diners que tenim i dels quals podem / volem / necessitem despendre’ns.

Molt més lluny de la física, i de qüestions relacionades amb la sabia manera d’operar que ens ofereix la naturalesa senzilla de les coses; referit al món del materialisme, les possessions i els diners de que parlàvem, jo em pregunto.

Sempre que intercanviem diners per bens tangibles, realment podem?
Sempre que gastem diners comprant bens tangibles, realment volem?
Sempre que paguem a canvi de bens tangibles, ho necessitem?

Tan si la resposta és afirmativa com si no, en qualsevol de les tres preguntes, cal acompanyar-la d’un: “Si? (o No?), perquè?

I en el per què amics, s’hi amaguen les respostes.

I la resposta és NO, NO NO i NO!!

No sempre que gastem diners podem fer-ho, i moltes vegades ni tan sols ho volem fer per què som conscients que no ho necessitem, i doncs.....PER QUÈ!!??

Doncs perquè nosaltres la espècie humana, en general, tot i esser fills de La Naturalesa i a pesar de ser una enorme suma brillantment combinada de partícules elementals, no som tan senzills i eficients com la naturalesa mateixa. Al contrari, som d’una psicologia extremadament complexa, però molt simples en realitat. L’home és un animal social i d’hàbits generalment bastant gregaris. I quan més gran és la comunitat en la que viu l’home, i més segur i assentat s’hi troba, més senzill resulta manipular-lo.

Persones que alimenten la fam de la gent per poder saciar la seva pròpia fam, una gana infinita que ho assola tot brollant de la font d’ambició dels consells d’administració de les grans empreses. Petrolíferes, financeres, de comunicació....

Ens inunden massivament d’anuncis, de campanyes, d’imatges, de paraules, de llums, de músiques, de notícies, de pel·lícules..... i a tot arreu s’hi amaga la mateixa consigna: COMPREU

Quines polítiques de foment del consumisme s’hi amaguen darrere de la prostitució de les tradicions dels nostres temps, Nadal, Reis, Sant Joan, Sant Jordi, Sant Valentí que no es ni tradició aquí, però vol començar a ser-ho.

Llavors ens hi ha la farsa dels mitjans de comunicació i els serveis d’informació. Tot sovint ens expliquen coses que no interessen a ningú, però enlloc expliquen coses que segur que a tots ens interessaria saber. Però nosaltres no triem el que cal saber i el que cal ocultar. Això ho decideixen uns altres, els que donen llibertat de premsa per publicar allò que ells mateixos pensen que ens cal saber.

Ara estem en temps de crisi, però crisi de debò, com feia anys que no es patien. Hi ha qui diu que la darrera crisi d’aquesta magnitud va ocórrer ara fa vuitanta anys, el famós crash del vint-i-nou. Suposadament tot aquest augment de l’atur, la baixa natalitat, la crisi creditícia i la conseqüent pèrdua de capacitat financera a les empreses, solament es el principi. Diu que el sot de debó el trobarem l’any que bé, el dos mil deu. Sembla ser que serà un pou fondo del que n’acabarem sortint. Però res més tornarà a ser el mateix a partir de llavors.

Ha passat abans, passa ara, i passarà de nou altra vegada en un futur. La història de la humanitat es una successió de fets que es repeteixen a major escala global a mesura que passen els anys. És allò tan típic però alhora tan cert de “La història és repeteix” o “L’home és l’únic animal que ensopega dues vegades (i més) amb la mateixa pefra”.

D’aquí a uns anys veurem quin nou ordre de les coses sorgeix de tota aquesta part d’història que ens està tocant viure, ara només sabem que el final d’aquest capítol no serà gaire maco em penso.

Paraules Encadenades

2009-04-23T14:50:00.000-07:00

Del diccionari de sinònims i antònims, autor S. Pey, Editorial Teide edició 2005.

Intuïció Clarividència, sagacitat, agudesa, comprensió, penetració, perspicàcia, visió, coneixement, percepció. ß> Reflexió, meditació, incomprensió.

Comprensió Penetració, clarividència, enteniment, intel·ligència, capacitat, agudesa,perspicàcia, talent, juí, capissola, claredat, evidència, senzillesa. ß> Totxesa, incomprensió, obscuritat, imprecisió, dificultat. // Noció, significació.

Senzillesa Simplicitat. ß> Complexitat. // Claredat, facilitat, normalitat, comprensió, clarividència. ß> Dificultat, complicació. // Afabilitat, bondat, cordialitat, bonhomia, franquesa. ß> Orgull, agressivitat.

I així podríem seguir fins a omplir les vuit-centes pàgines del diccionari. Paraules encadenades, sinònimes de moltes altres paraules de manera que, és fàcil crear una cadena de mots on hi ha moltes paraules sinònimes que es van repetint però, atenció, sempre en sorgeixen de noves, algunes paraules sinònimes que en l’anterior definició no hi eren. Només fent servir tres esglaons trobem paraules amb sinònims iguals però tant diferents entre elles com intuïció i senzillesa per exemple, o agudesa i bonhomia, i fins i tot intel·ligència i cordialitat. Les persones intuïtives acostumen a ser més complexes que les que no ho son, oi? I quan dic complexes em refereixo a un efecte de multiplicitat, com un cristall tallat per més cares. No hi ha dubte que les persones agudes, sovint son molt intel·ligents, però malauradament això no sempre vol dir que siguin persones cordials, de vegades ni tan sols bones persones.

Paraules encadenades, penso que en realitat les paraules necessiten encadenar-se per esdevenir-ne precisament això, paraules. Si no solament son mots. És quan cosim aquests mots, que cadascun d’ells es converteix en paraula, s’omple de significat i cobra sentit, li donem vida. Un sentit que guanya especificitat, matisos, en funció de la seqüència de paraules elaborada. Els mots precedents i posteriors a una paraula afinen allò que significa, li ajusten el vestit.

Potser per això escric. La paraula escrita m’ofereix temps, temps per la reflexió i la conseqüent capacitat d’elecció, temps per trobar aquells mots que expressin de manera més fidel tot allò que vull dir. Temps per la relectura, temps per la correcció....

Quan encadenem paraules oralment el nostre cervellet ha de treballar de pressa, i de vegades no som capaços de trobar la paraula justa, així que acompanyem els nostres mots de gestos i mirades que en reforcin el significat que volem donar-li. Per això quan un parla per telèfon, és quan més s’exposa a que hi hagi mals entesos, ja que no es poden sostenir les paraules amb els gestos. Precisament per això, és tan recomanable parlar pausadament, i reflexionar al respecte del que es vol dir i de quina manera vol dir-se.

En castellà diuen “Uno es dueño de sus silencios, y esclavo de sus palabras”. I mai millor dit. Això no vol dir que el més recomanable sigui mantenir-se sempre en silenci, encara que com deia Groucho Marx “Val mes estar callat i semblar estúpid, que parlar i confirmar tota sospita”. Però si que de vegades hauríem de pensar una mica més les coses abans de dir-les. Enlloc d’alliberar-les per la boca tan bon punt apareixen al nostre caparronet, hauríem de fer-les donar un parell de voltes, fer un tria i remena de retalls per saber quina sèrie de paraules encadenades volem cosir per fer un vestit cenyit i ajustat a tot allò que volem dir.

Potser ens serviria per estalviar-nos mals entesos, i aquella desagradable sensació de penedir-se d’una cosa que s’ha dit just després del moment de dir-la. Per que quan parlem també podem corregir les nostres paraules, però no és tan fàcil, i te unes repercussions que quan escrivim, quan solament hem d’esborrar un mot o dos, o tota una frase, i substituir-la per una altra, no hem d’afrontar.

El Temple, resum....

2009-04-21T08:12:00.000-07:00

- Es clar fill, no hi has d’anar ara, no et serviria de res, al contrari. Trobo que es un molt bon senyal que no hi vulguis anar ara. Però d’aquí uns anys, jo ja no podré ser el teu mestre, i llavors tu demanaràs d’anar al temple.- Aleshores, si la conversa havia tingut lloc durant un alto en el camí, el mestre s’aixecava, es carregava el seu sarró a l’esquena, i reprenia el seu camí. Quan el noi, apressat, havia recollit les quatre coses que havien escampat, i les havia endreçat a la seva bossa, corria darrere el mestre fins a posar-se al seu costat acompasant els seus passos en silenci.

- Em penso que no cal considerar-ho una falta tan greu tenint en compte les circumstàncies.- Amb aquestes paraules, el vell Mestre proveïdor va treure el noi de l’ensonyació produïda pels records. El jove va desvetllar-se de pressa. Al seu voltant alguns Mestres del Consell l’observaven a ell, el Venerable Mestre Director hi tenia fixada una mirada molt desperta per algú de tanta edat. Altres prestaven atenció a les paraules del vell Proveïdor que continuava fent causa a favor del xicot. Tant de bo el temps l’hi donés la oportunitat d’agrair-li com cal. La resta es miraven amb suspicàcia al Mestre Preceptor, que semblava disposat a utilitzar l’error que havia comès el noi per poder-lo acompanyar més enllà de la porta.

Abans de que pogués dir una sola paraula però, el Vell Mestre Director va fer us de la paraula.

-Be germans, considero que cal seguir parlant amb el noi sense passar per alt aquesta ignorància al respecte del protocol, però sense oblidar que és precisament la manca de coneixements i de formació el que l’ha portat al temple segons les seves pròpies paraules, i estic convençut que aquesta és una lliçó que ja no oblidarà mai. M’equivoco jove?

Venerable Director, puc assegurar-vos que no la tornaré a oblidar mai més, i espero que la providència m’ofereixi la ocasió d’agrair-vos la generositat del vostre gest. Mâburak fröste

En els cinc primers capítols d'aquesta història, hem assistit a l'arribada del protagonista davant els murs imponents del temple. Una de les primeres persones que ha conegut es el vell Mestre Proveidor, un ancià entranyable de personalitat fascinant que de seguida s'adona que el noi, te possibilitats. Però no tothom aprecia igual l'arribada del nouvingut. El Mestre Preceptor, una de les màximes autoritats del temple, està obertament en contra de la incorporació del jove a la disciplina monàstica, i davant del consell ha exposat tota una colla d'objeccions que finalment han estat temporalment desestimades.

En aquest fet hi ha tingut molt a veure el Gran Mestre Director, un home molt ancià de figura eixuta i esquifida, una personalitat aparentment absent que amaga una veu de tro, una mirada viva, i una saviesa inabastable. El nostre protagonista ha assolit doncs, el primer objectiu del seu breu viatge vital. Per algú que com ell ha passat la major part de la infància i tota l'adolescència recorrent els camins menys transitats, esquivant els passos per les grans ciutats i seguint rutes esquitxades de llogarrets, masos i petites viles. Per algú que com ell no ha conegut més companyia que la del seu Mestre Mentor, i que no romangué mes que un parell o tres de dies en un mateix lloc, per algú que està acostumat d'avaluar les persones depressa, ja que no tindrà oportunitat de tornar-les a veure, per algú com el nostre protagonista, la vida al temple durant un període de temps indefinit, i l'establiment de relacions perdurables en el temps, suposa tot un nou repte. L'anar i venir constant de persones, peregrins, devots, comerciants, monjos, obre davant del noi unes noves prespectives no imaginables.

Ara te la seguretat de trobar-se davant d'un moment nou. Intueix que hi haurà en el futur un abans i un després de la seva arribada al temple, i això li genera no pocs dubtes, i també algunes pors. Sap que res mai tornarà a ser com abans, pero no sap com serà tot allò que intueix que l'espera......

REFRANYER DEL TRAGINER

2008-12-02T08:19:00.000-08:00

PRIMERA PART.

Quan bufa el vent de ponent, el núvol es va esqueixant. Però si bufa de llevant, s’acosten aigua i fort vent.

Quan la truja de senglar, el blat de moro verd menja, segur que les metes penja i està donant de mamar.
Arrenca l’escarola on hi trobis un grill, o al vespre serà el sopar d’un conill.
Si el bolet no te el barret, però conserva la canya, en el proper prat més verd, hi haurà cargols traient banya.
Si la becada piula fent el saltiró, crida el gos i obre el paraigua el bon pastor.
Si a les femtes de la mula hi ha mosques, les nits seran fosques. Si no n’hi ha ni una, a les nits hi haurà lluna.
Quan vegis volar l’alosa cap a ponent, agafa’t el barret que bufarà el vent.
Si l’ase brama al migdia de cara al nord, el llimac picapinyes amenaça el teu hort.
Si la virolada te la cua roja, i la merla blanca no canta a la tarda, lliga la vaca amb corda de cànem o es tornarà boja.

HORITZONS

2008-11-26T08:37:00.000-08:00

Es veu que tots n'hem de tenir. Tothom ha de tenir plans, idees sobre el seu futur, tothom necessita un projecte, un creença, una esperanza....un horitzó.

Però em penso que cada cop és més i més difícil poder observar un horitzó defint, amb uns límits clars. La calitxa de la modernitat cobreix tot l'espectacle de la nostra vista, i ens permet gaudir d'horitzons més aviat pobres.

Puc definir el meu horitzó si desconec cap a on apuntar la mirada? Puc definir el meu camí, la meva ruta, en un mon que sempre està aixecat per obres? Puc satisfer els meus dessitjos coneixent que hi ha qui no pot satisfer les seves necessitats?

Quins temps ens esperen? Que sabem del que a de venir? De que serveix mirar enllà quan son altres qui determinen fins a on pot arribar la teva vista?

Contemplo els horitzons i solament conec una cosa. Més enllà d'on es pon el sol, només hi ha la fosca.

Gallines, galls, pollets i pollastres....

2008-11-19T08:16:00.000-08:00

...i així anar fent. Un bon dia un trenca la closca i s'aventura a la vida sota la protecció i l'atenta mirada dels seus grans. Amb el pas del temps arriba un dia que un abandona el niu, i vola en solitari, o agrupat, i busca el lloc idoni per construir el seu propi niu.

I llavors s'hi estableix, s'hi troba bé, i sent la crida del cicle, dels passos da la vida que hom a d'anar fent. I decideix pondre un ou, on d'algun dia algun petit pollet en trencarà la closca, i s'aventurarà a viure sota la mirada protectora de la mare, el pare, i els seus grans....

Encara queda mooooooolt de temps per poder llegir el blog on l'Alexandra expliqui les dèries i manies de velleta entranyable de la seva mare. S'intueixen unes interessantíssimes pàgines al respecte, però.

Felicitats Anna. Per molts anys!!!

Records, petons, abraçades per tothom. Ens veiem dissabte!!

BÀSIC BOSC

2008-11-13T09:17:00.001-08:00

Un núvol, un lliri i un botó....

Un conill, un cartutx, un paquet de mocadors...

Una llauna de cervesa, burilles de cigarreta,

paper d’albal, pells de taronja, i un parrac de samarreta.....

Un tros de cordill, una estaca, un filferro vell,

una bossa del super dansant al ritme del vent.

I al mig d’una clariana, un opulent cirerer,

Enlloc de cireres, entre fulles i branques

giravolten i brillen espantaocells CD’s.

Al bosc solament s’hi haurien de poder trobar els rastres de la natura.

Caçadors, boletaires, i “domingeros” en crisi, quan aneu a bosc gaudireu d’una bona estona de lleure a la natura, podreu veure i sentir la vida que us envolta.

Aquesta meravellosa sensació serà vostra, i us la podreu endur. Però si us plau....

Endueu-vos també la vostra merda.

El bosc és un pulmó, no un abocador.

El Temple (V)

2008-10-27T11:27:00.000-07:00

Capítol 5

Per primer cop, el vell Mestre Director observava el noi amb atenció, el jove tenia una actitud cautelosa i una mirada resolta. El bany l’havia alliberat de la imatge feréstega, però encara duia llargs els cabells i la barba. Després de passejar la mirada per tots els Mestres asseguts rere les cadires va abaixar el cap i va romandre immòbil i tranquil.

- Vegem fill, va preguntar el Gran Mestre. Com has arribat fins als nostres murs, que t’ha dut davant les nostres portes.

El jove va aixecar el cap. –El meu camí Gran Mestre, el meu transitar m’ha portat fins a les vostres portes.

- Quin és el destí del teu viatge?.
- No persegueixo arribar a un destí, he de complir una missió.

Està bé, i digues noi, quina es exactament la teva missió?
No ho se Gran Mestre per això he vingut al temple, estic buscant respostes.

I creus que les respostes a les teves preguntes son entre les parets del temple.

Tothom diu, fins i tot a la regió llunyana d’on provinc, que aquest temple conté aplegats els coneixements per podar arribar a la màxima saviesa, Per acomplir qualsevol missió necessito tenir certs coneixements, el temple pot oferir-me respostes, i jo puc formar-me de coneixements. Trobaré les respostes que busco? No ho se, potser només el temps ho sap.

El Mestre Preceptor va moure’s nerviosament a la seva cadira quan el Mestre dels Sagrats Textos remugava paraules inintel·ligibles tot aixecant les celles i fent sonar el seu manat de closques.

El Mestre-Guardià de les escriptures dels antics, així com del gran nombre de textos que generava la intensa activitat acadèmica i d’investigació del Temple, no intervenia mai en les reunions del Consell. Tret que algú digues alguna cosa referent als Textos aplegats al Gran Llibre de les Sagrades Escriptures, el llegat dels antics.

- Coneixeu la Llengua?- Va preguntar amb un fil de veu aguda com urpa de gat cadell.
- Si Mestre, la conec. – El noi responia amb franquesa. La sala s’omplia de murmuris d’aprovació.
- De qui l’heu apresa?- S’afanyà a preguntar el Mestre Preceptor.
- Me la va ensenyar el meu primer mestre, un home molt savi d’una terra molt llunyana, al sud..- Al jove no se li escapava l’actitud obertament hostil del Mestre Preceptor, sense obviar que era una de les figures mes significatives de tota la comunitat del temple. Un dels homes mes poderosos del fabulós aparell d’aquell temple, que mantenia diversos vincles, de diferent naturalesa, amb totes les viles, pobles i ciutats d’una basta regió.
- Veniu del Sud aleshores?- L’ancià proveïdor intervenia amb un to d’absoluta conciliació, malgrat que la seva mirada va encendre’s amb un llamp d’intel·ligència. No germà, com bé sabeu he arribat al temple venint pel camí del nord, per això us he pogut trobar al carreró de la porta oest.- Certament al vell proveïdor no li havia passat per alt que el jove era a l’esquerra de la plaça nord del temple quan va trobar-lo, lleuger d’equipatge, amb la barba i el cabell llargs, l’aspecte saludable de qui fa jornades que camina, i brut i afamat com qui acabat d’arribar a la ciutat, encara no ha pogut trobar on poder menjar alguna cosa calenta, i prendre un bon bany. Ara el vell somreia satisfet.
- Jove, acosteu-vos un moment si sou tan amable. Qui parlava era el Gran Mestre Director, que de sobte semblava despertar d’un estat profund de meditació. El noi va fer dues passes endavant fins situar-se just davant la taula del Gran Mestre. Enfilada damunt la tarima, al noi li quedava el sobre de la taula a l’alçada de les espatlles.
- Vejam noi, quan el Venerable Proveïdor us ha preguntat per la vostra procedència, de quina manera us hi heu adreçat per respondre? – La mirada del vell estava clavada als ulls del jove mentre esperava una resposta. El jove va abaixar el cap conscient de l’error que acabava de cometre.
- Disculpeu-me Gran Mestre, em penso que m’hi he adreçat com a Germà. Ho va dir abaixant el cap, arronsant les paraules i repenjant la mandíbula al pit.
- Efectivament jove, us hi heu adreçat com a Germà, i penso que teniu molt poca edat per a tenir els coneixements i la experiència que us permetria d’adreçar-vos-hi.
- No tinc els coneixements, ni gaudeixo de la experiència a la que el Gran Mestre es refereix. Prego al Venerable Ancià que perdoni la meva ignorància, el camí de superar-la m’ha portat a les portes del Temple. - El noi semblava sincer i mentre parlava mantenia la mirada franca.
No podia adreçar-se a un Mestre del temple com a germà, a no ser que ell fos també membre d’aquell mateix temple o de qualsevol altre. I solament quant estigués en el mateix nivell de càrrec, el mateix “status”, quan compartís rang amb un Mestre, s’hi podria adreçar com a Germà. En un obrir i tancar d’ulls el noi havia menystingut el protocol i les normes cíviques i de respecte als ancians, imperants dins els murs de totes les Llars Divínes. El llarg camí, tots els sacrificis, els anys d’aprenentatge, tot el que l’havia dut fins a les portes del temple, podia veure’s anul·lat, depreciat, no tingut en compte per culpa d’un error infantil. Deixat endur per la seva pròpia seguretat, empès per la confiança que tenia en la divinitat de la seva missió, hipnotitzat pel magnetisme i la proximitat del vell Mestre Proveïdor, havia comès una errada de la que segurament hauria de penedir-se la resta dels seus dies.

El seu primer mestre hi havia insistit tant, li havia repetit tantes vegades, que el noi no recordava quantes.
- Be noi, ara repassem una lliçó que no has d’oblidar mai- Li deia mentre seien a refrescar-se a la vora d’una font, o sota un frondós roure solitari al punt del migdia, o tot atiant el foc a la nit, poc abans d’anar a dormir. – Algun dia hauràs de visitar un Temple, t’hi hauràs d’adreçar per tenir accés a uns coneixements als que mai podries accedir d’una altra manera. Hauràs de conèixer la comunitat, i convertir-te en un dels seus membres, conèixer les seves lleis, i determinar quin sentit tenen, qui és cadascú i quina responsabilitat desenvolupa, hauràs d’observar com la resta de la comunitat es relaciona amb cada membre, i deduir quin càrrec ocupa.
- Mestre, jo no hi vull anar al Temple, m’estimo més aprendre les ensenyances al vostre costat, i viatjar amb vos per tants llocs i parlant amb tanta gent com ho fem. Vull esdevenir el vostre deixeble, i seguir el vostre camí. De jovenet, al noi l’angoixava la idea d’anar a un Temple, sempre havia viscut en indrets a l’aire lliure, lluny de les grans concentracions de gent, gaudint de la natura en estat pur i de la conversa i la companyia de petites comunitats de persones que vivien apartades del soroll i la intensa activitat humana, pròpia de les mes grans i importants ciutats mercantils i militars.
- Es clar fill, no hi has d’anar ara, no et serviria de res, al contrari. Trobo que es un molt bon senyal que no hi vulguis anar ara. Però d’aquí uns anys, jo ja no podré ser el teu mestre, i llavors tu demanaràs d’anar al temple.

El Temple (IV)

2008-10-24T08:10:00.000-07:00

Capítol 4

- Venerable Mestre Preceptor, faci el favor de seure i respectar els torns, la seva actitud es intolerable ocupant vostè la posició que ocupa en aquesta sala, i més encara si tenim en compte quines son les seves atribucions al temple. Hem veig obligat a amonestar-lo davant dels Venerables Mestres del Consell per aquesta actitud mes pròpia d’un novici de segon grau, que no pas del Preceptor del Temple. Li prego que es moderi i respecti els torns de paraula dels Venerables Germans.-

La veu havia sonat atronadora, fent-se sentir per sobre dels darrers crits del Mestre Preceptor i els comentaris que aquests provocaven. El jove, quiet, espectador de la disputa entre els dos mestres, havia hagut de mirar totes les taules dues vegades per adonar-se que aquella veu, aquell tro imponent que havia fet silenciar per complet tota la sala, provenia de la taula central.

La figura eixuta, arrugada i decadent del Gran Mestre Director, s’alçava rere la gran taula, la seva mirada crispada es passejava per entre les altres, com si busques algun Membre del Consell disposat a desafiar-lo. Dret, al costat del faristol pobrament il·luminat, el jove es preguntava com un home tan aparentment feble, amb un aspecte tant malaltís, podia proferir aquell autèntic tro de veu quan s’enutjava. El Mestre Preceptor va semblar encongir-se rera la seva taula mentre l’ancià Mestre Proveïdor esperava, apaciblement, que acabes tot el rebombori per finalitzar el seu parlament.

- Podeu prosseguir Mestre Proveïdor, estic convençut que ningú més gosarà interrompre un membre del Consell quan aquest estigui en possessió de la paraula.- Dit això el Gran Mestre Director va recuperar la seva majestat decrèpita, va asseure’s envoltat dels coixins que cobrien la gran butaca, i com qui diu, va tornar a desaparèixer d’escena.

-Gràcies Venerable Germà Director, solament vull afegir que si he fet entrar el jove, i he convocat el consell per evaluar-lo es per que personalment la seva pietat m’ha semblat autèntica, empesa per una fe verdadera. Per això no crec que sigui necessari sotmetre’l a la prova de les portes al SolAlt.

Aquesta vegada, el Mestre Preceptor va esperar que l’ancià fes dringar les conquilles per donar per finalitzat el seu torn. Immediatament va posar-se dret tot fent dringar les seves, i apropiant-se dels següent torn.

- Voleu dir, venerable proveïdor, que considereu mes efectiu el vostre criteri, més infal·lible el vostre raonament, que la Voluntat Divina expressada a través de l’elecció del SoltAlt? Esteu afirmant, Mestre del Temple, que el ritus sagrat pel qual la Divina Providencia nomena els seus servidors no és en temps de dificultats, un mètode vàlid d’elecció dels escollits? Germà Proveïdor, que potser esteu insinuant que dubteu del dogma de la providència?

Una murmuració va recórrer la sala en sentir aquestes paraules, però el Preceptor del temple no semblava encara satisfet.

-Per algú de la vostra posició i el vostre llinatge, tenint en compte el càrrec que ocupeu, això us podria costar una acusació d’heretgia!!

Tots els mestres del Consell van alçar-se aixecant les seves veus mentre el Preceptor feia dringar les conquilles al finalitzar el seu discurs.

Aquesta vegada el so estrepitós d’un gong acompanyava la veu de tro del Gran Mestre Director del Temple.

- Silenci!! Venerables Mestres seguin als seus llocs!! Germans, prego que la reunió discorri amb la tranquil·litat, el diàleg i l’entesa que la Llei determina.- Va dir mentre tornava a seure a la seva majestuosa butaca, si bé aquesta vegada no es deixava absorbir pels coixins.

- Eminent Procurador, no estem aquí per discutir al respecte del dogma de la providencia, ni per fer acusacions d’heretgia contra un dels principals d’entre els habitants prioritaris del temple. Us prego que modereu les vostres suspicàcies.- Dit això va aixecar-se per prosseguir. –La missió del Consell ara és avaluar la voluntat de servei d’aquest jove, comprovem si com diu, pot esdevenir un dels escollits.

- Vegem noi, acostat cap aquí, a on et puguem veure millor. El jove va acostar-se a la taula principal, on un ampli cercle de llum l’il·luminava de ple, a pocs metres de la tarima circular on hi havia els membres del Consell.

El Temple (III)

2008-10-22T07:40:00.001-07:00

Capítol 3

Després d’un estrany recorregut al llarg de galeries poc il·luminades, i de travessar dues sales funestes repletes de talles policromades, i tapissos de colors difuminats pel fum de les torxes, va trobar-se davant d’una amplia porta de doble fulla, d’una fusta rematada amb amplies cabotes de ferro coronada per un ampit de pedra on podia llegir-s’hi, escrita en caràcters de l’antiguitat la llegenda: “el temps ho sap”.

La porta va obrir-se just quan feia una passa endavant per trucar-hi.

Era una sala circular, al mig hi havia un faristol pobrament il·luminat per la feble flama d’una espelma moribunda. Al voltant, una amplia tarima aixecava unes taules robustes darrere de les quals, el jove va poder veure les cares dels membres del tribunal, davant seu, escrutant-lo minuciosament, hi havia El Consell. Un glop d’amargor va pujar-li a la gola quant, a la tercera taula va veure-hi la cara desagradable de rictus forçat, del mestre preceptor, en canvi un somriure va omplir-li els llavis quan, dos llocs a la dreta de la taula principal de la tarima, va reconèixer la mirada intel·ligent del vell mestre proveïdor.

El Consell, o germandat de venerables , estava format pels grans mestres mes savis i ancians del temple. Hi havien de portar un mínim de cinc-centes llunes al seu servei per poder ser proposats com a membres de dret de l’organisme que regia els destins dels fidels. Presidia el Consell el Gran Mestre director, un home encongit, de molts anys, una figura eixuta, minúscula i decadent, la presencia de la qual no s’advertia en mig de la solemnitat i el tamany del mobiliari de la sala.

El gran Mestre director, posseïdor d’una saviesa gairebé infinita, i guardià del tresor del coneixement de la Llei Divina, havia posat tots els seus sentits i el seu talent al servei de la divinitat i del Temple, al qual havia donat una fama que explicava el creixent nombre de devots i peregrinacions.

Després de no pocs comentaris en veu baixa, i d’algunes confidències a cau d’orella, els membres del Consell van fer silenci quan el vell mestre procurador va prendre la paraula.

-Venerables Germans, ens trobem reunits per valorar la candidatura d’aquest jove per servir La Divinitat. El noi afirma sentir-se elegit, i a fet un llanguíssim viatge per arribar fins a nosaltres superant així una important prova de fe.- Dit això va fer dringar les closques d’uns petits moluscs blavosos que donaven per finalitzat el seu parlament.

Immediatament el Mestre preceptor va reclamar torn de paraula, va fitar fixament els membres de la germandat i llavors adreçant-se al jove i aixecant el seu dit llarg, prim i acusador va dir

–Sospito que és un impostor. Si vertaderament a rebut la crida de la Creació, si és autèntic mereixedor d’una missió en favor de la divinitat, s’hauria d’haver esperat a la porta, i deixar que la Voluntat Suprema l’escollís al punt del migdia -. Mentre amb les mans feia gestos per apagar les murmuracions en favor de les seves paraules, va prosseguir el seu discurs.

- En els temps difícils en que s’han convertit els nostres dies, quan els senzills es veuen envoltats per les privacions, quan esperen amb temor els sacrificis que tots sabem que han de venir, sovint senten despertar dintre seu una falsa fe, una devoció enganyosa que els fa sentir-se cridats al servei de La Divinitat. En aquests moments més que mai, cal confiar en la Divina Providencia, i esperar que aquesta manifesti la seva voluntat de comptar amb un nou servidor. Per tant, proposo acompanyar aquest jove a la porta del temple, i que sigui la Llum Suprema qui il·lumini el camí de la seva servitud.

Entre els membres del Consell, aquestes paraules van provocar les mes diverses reaccions, des de aplaudiments i paraules d’alè a favor de la tesi del Mestre Preceptor, fins a punts de vista mes moderats que defensaven que calia profunditzar en molts aspectes abans de prendre qualsevol decisió.

Pesadament, el vell mestre proveïdor pa posar-se en peu a l’hora que feia dringar les closques reclamant el torn de paraula i l’atenció dels membres del consell que mantenien enceses discussions amb els mestres de les taules veïnes.

-Venerables germans, es cert que en èpoques de dificultat, quan l’escassetat es fa palesa, quan la misèria s’apodera de les viles i les cases dels senzills, una falsa onada de devoció omple les portes del nostre temple d’il·luminats que creuen haver rebut una missió de la Divinitat Creadora, i es cert també que es una devoció il·lusòria la que experimenten, i que darrera d’aquesta falsa fe, no s’hi amaga una autèntica pietat, si no un simple instint de supervivència- Un rumor d’aprovació va recórrer la sala.

- En els temps difícils que vivim,- va prosseguir el vell - molts senzills arriben al nostre temple creient que una renovada espiritualitat els demana respostes, i en realitat és la necessitat que els demana un refugi on dormir, i dos àpats calents a taula.- En aquest punt, el Mestre Preceptor va interrompre el vell mestre proveïdor.
-Per això mateix afirmo que cal que el noi vagi a la porta i esperi la crida!! El Consell dels Mestres te coses molt més importants a fer que avaluar la pietat d’aquest desconegut....

El Temple (II)

2008-10-21T11:14:00.000-07:00

Capitol 2

Un home de mitjana edat, alt i corpulent com un ós, cobria l’entrada al temple per una petita porta del carreró lateral, va obrir la pesada porteta i va apartar-se per deixar passar l’ancià i el jove monjo, alleueujerit amb la idea d’alliberar-se finalment del pes dels dos sacs. Amb una mirada ràpida del vell, el gegant va entendre que calia deixar passar el jove que caminava d’arrere d’ells, i va tancar la porta quan ja l’havien travessat els tres.

Un cop a dins va costar-los uns moments acostumar la vista a la nova llum. Es trobaven en un racó fosc d’un pati i hi havia dos monjos més. Mentre un dells acompanyava el jove ajudant-lo amb els sacs, l’altre intercanviava alguns xiuxiuejos amb l’ancià.

-Be, sembla que haurem d’esperar aquí l’arribada del mestre preceptor-, va dir el vell monjo. –Amb el pas dels anys, i l’augment del nombre de devocions i peregrinacions al temple- , va prosseguir -la hospitalitat s’ha tornat un valor en desús en aquesta santa casa, i opino que hauria de ser just al contrari, no trobeu?, -va afegir tot dirigint-se al monjo de la porta mentre picava l’ullet, maliciós, al jove visitant.

Quan intentava balbucejar una excusa, el monjo va assenyalar cap al final de la galeria, indicant l’arribada del mestre preceptor. Amb unes poques passes llargues un l’home alt i prim era al seu costat i mirava interrogatòriament i alternativa al monjo de la porta i al vell.

-Vaja vaja mestre proveidor, sembla que avui ens heu portat quelcom més que un parell de sacs de queviures de la vostra passejada del matí.

-Si-, va respondre l’ancià. –La providència a volgut creuar els meus passos amb els d’aquest jove, que afirma estar cridat al servei de la Virtud de la Creació, i per la defensa de la Llei Divina.

-Sabeu, mestre proveidor, que vivim en uns temps combulsos, i que en aquesta hora de sacrifici i capteniment, d’eucaristia obligada, es multipliquen els casos de falses devocions, i son nombroses les preteses crides fervoroses envers la Divinitat, que son desestimades per la manca d’una autèntica pietat.- Mentre deia això, el mestre preceptor anava alçant la veu, encenia les seves galtes, i aixecava un dit index prim, llarg i amenaçador cap al jove desconegut.

-També se, mestre preceptor, que el jove te el mateix dret que tenim tots de demostrar la seva verdadera pietat, i se que no som nosaltres qui hem de jutjar la veritable força de la seva fe, ni tampoc som nosaltres els qui hem de decidir la importància de la seva missió, seran la Certesa i la Veritat qui determinaran l’abast del servei que el jove a de fer a La Divinitat.

El vell mestre proveidor, no s’havia deixat impressionar pels gestos exagerats del preceptor, i per altra banda considerava que era un home massa estricte, amb una molesta tendència a desestimar les mostres de santedat alienes alhora que enaltia les pròpies sense cap pudor.

-Està bé- va tallar-lo el mestre preceptor. -Examinem-lo- va afegir. -Després del SolAlt que visiti El Consell.

Van acompanyar-lo cap als banys, allà van donar-li una túnica interior de cotó, i una sobretúnica de llana gruixuda una mica gastades per l’us, però netes i amb un agradable tacte i una fresca olor de net. Va capbusar-se llargament a una bassa d’aigües termals mentre refregava el seu cos amb l’herba sabonera. Era el seu primer bany de debó en moltes setmanes. Darrerament, degut al llarg viatge, solament havia pogut rentar-se en els rierols d’aigües gèlides i en els pous d’aigües fosques que havia anat ensopegant pel camí. Quan va acabar el bany es sentia com un home nou. Llavors el vell mestre procurador va acompanyar-lo fins al pati central del temple per assistir al ritual de la oració del migdia. Molts dels servents del temple s’hi trobaven aplegats, i de totes les finestres, portes i balcons encarades cap a la gran plaça, s’hi podien veure els caps dels nombrosos devots disposats a seguir els ritus.

De sobte van sonar uns grans corns metal·lics repartits per les sis torres majors del temple. Tothom va fer silenci, es va descobrir el cap, i es va tapar el rostre amb les mans en senyal de pregària. D’algun lloc a la dreta de la plaça, uns càntics s’elevaben y retrunyien en les parets del mur del temple, i l’atmosfera es carregava de l’olor dels cremadors d’essencies i encens repartits per les innumerables capelles d’oració disseminades al llarg de tot el complexe. En el moment en que els cantics semblaven ja més poderosos que les fermes parets, un altre toc dels corns seguit d’un terrible tro, va silenciar el temple per complert. Llavors tothom va repetir una oració, la oració del SoltAlt, que cantava la grandesa de La Divinitat en el punt del migdia.

A poc a poc, les portes i finestres es van anar tancant, i la gent abandonava el centre de la monumental plaça i es dirigien a seguir desenvolupant les seves diverses activitats.

-Be noi- va dir el vell monjo tot incorporant-se. –Ha arribat l’hora de mesurar la força de la teva fe, cal que visitis El Consell.

El Temple

2008-10-21T09:42:00.000-07:00

1a PART.

Capitol 1.

El jove va arribar a la porta principal del temple i es sentí repentinament abrumat davant la desfilada de personatges que tenia al davant. Dones velles i desarrapades pidolant, vells desdentats, bruts i plens de nafres, una corrua d’infants cridanera i tenaç, aprenents en la pràctica del petit furt i el carterisme. També hi havia pretesos devots, que aclamaven el nom de la figura creadora, exagerant els seus càntics d’oració, i interpretant els gestos més dramàtics dels ritus.

Finalment la plaça s’omplia, majoritàriament, d’un nodrit grup de creients humils, treballadors incansables, persones compromeses amb les seves comunitats a la recerca d’una oportunitat que els mantenia vives la fe i l’esperança. Tots esperaven la seva oportunitat davant les portes del temple, aquestes s’obririen al punt del migdia i la sort, la bonaventura i la divina voluntat de l’ésser suprem designarien dues persones per entrar a formar part dels habitants del temple. Un podia esdevenir personal de servei, personal administratiu, personal de neteja, o fins i tot esdevenir membre prioritari de la comunitat, tot depenia de les seves pròpies habilitats, desitjos, interessos, i fins i tot de la pròpia ambició.

Però la vida dins els murs del temple, significava, en tots els casos, l’assoliment d’unes quotes de coneixement molt poc abundants portes enfora. Dins el Temple, hom experimentava la sensació d’estar envoltat de respostes, i tothom des de la seva responsabilitat treballava en direcció a un sol objectiu unitari. L’estudi, el coneixement profund, la pràctica i la estricta observació de les linies de conducta, la defensa dels valors i el desenvolupament de les idees que la Divina Creació va establir com a dogma. Per altra banda ademés, la vida al temple assegurava dos plats calents de brou amb carn i pa de civada cada dia, i un llit confortable i calent a on no es patien de manera tan abrupta els rigors de l’hivern.

Impressionat per aquest espectacle, el jove va acostar-se a un monjo ancià que s’apressava creuant la plaça cap a un carreró lateral per on, sen’s dubte pretenia entrar al Temple. A uns set metres darrera d’ell, el seguia un monjo jove carregat amb dos sacs que penjaven d’un pal travessat damunt les seves espatlles. A pesar del fred, suava tot esquivant el nodrit grup de vianants, mentre s’esforçava en seguir de prop els passos del seu esmunyedís mestre.

-Perdoni! Va cridar en acostar-s’hi mirant de cridar la seva atenció.

L’ancià, no va sentir-lo, o no va immutar-se, perquè continuava caminant.
Va fer dues passes llargues endavant fins a plantar-se just davant del vell.

-Disculpi Venerable ancià-, va dir tot fent una reverència. -Serieu tan amable de dedicar-me uns moments?

El monjo, va semblar contrariat al principi, quan sobtadament va detenir el seu avanç a causa d’aquell jove alt i ben plantat, amb la barba i els cabells llargs, que s’havia interposat en la seva trajectòria. Va aixecar la ma, amb la intenció de fer un signe de benedicció al jove, i continuar caminant, però en buscar la seva mirada va veure una profunditat als seus ulls que va fer que capgirant el gest, agafes el jove pel braç i s’hi acostés tot dient-li,
- Digues fill meu, en que pot aquest vell i humil servidor de la divinitat, ajudar-te?
- Veureu Pare, vinc des de molt lluny, a molts dies de viatge, per què he estat cridat a Servir la Creació. Vinc a incorporar-me a la disciplina del Temple.

El vell va fitar-lo amb atenció.
-Bé fill meu, si vols entrar al servei del temple solament cal que esperis davant les portes al punt del migdia. Si vertaderament has estat cridat a servir la Creació, trobaràs un lloc per tu dintre dels murs.

Va reemprendre el seu camí abans que el jove novici no es relaxés massa en el transport de la càrrega, però el jove desconegut va seguir-lo.

-No pare, no he parlat amb la suficient claredat, no hem referia a això.. No he estat cridat a servir al temple, he estat escollit per revelar la naturalesa de la Força Creadora, per estrenyer el llaços entre els homes i la Divinitat. La vida al temple solament és un pas entremig necessari per l’acompliment amb èxit de la meva missió.

En sentir-lo el vell es va aturar en sec. Va fitar-lo pausadament, estudiant cadascun dels moviments del jove.
-Impulsiu i descarat-, va pensar. -Massa segur d’ell mateix per ser tant jove.

El jove, clavat al seu davant li aguantava la mirada, i aquesta no era altiva ni carregada d’orgull, si no que sorprenentment amagava una profunditat, que feia reflectir els seus ulls amb una llum que va commoure el vell monjo.

-D’acord noi, sembla ser prou autèntica la teva pietat, i solament la vertadera fe pot fer aflorar tan nobles sentiments. Acompanya’m, veure’m si ets un dels escollits per servir a la Màxima Autoritat.