COSES QUE PASSEN

Una vegada en un bar, una colla de carallots van demanar-me a quina edat creia haver perdut la innocència. Vaig respondre que no l’havia perduda mai. Llavors l’espavilat de torn va preguntar-me si, a la meva edat, encara era o em creia ser innocent com un nen. Li vaig dir la veritat, que no havia perdut la innocència perquè no n’havia tinguda mai, i òbviament no es pot perdre allò que no es posseeix. No se perquè van pensar que feia broma, tots van posar-se a riure com si jo hagués dit quelcom d’allò més graciós. Llavors vaig matar-los, a tots. Jo vaig perdre un cafè a mitges i ells van perdre-hi la vida

Coses que passen.

Una altra vegada en una discoteca, una dona beguda va demanar-me per ballar i li vaig dir que no. Llavors va demanar-me que la convidés a una copa i també li vaig dir que no, no contenta amb això va insistir dient-me que parléssim, que volia saber coses de mi, jo li vaig respondre que no n’havia de fer res de les meves coses, i que a mi tan se me’n fotia el que fos que ella em pogués explicar. Va dir-me que era un poca solta i que no sabia tractar una dama. Jo vaig pensar que si era una dama no tenia perquè anar completament borratxa buscant un paio que la grapegés i la convides a beure, però per no discutir i demostrar-li que a les dames com ella si que se com tractar-les, vaig forçar-la violant-la amb odi en un carreró proper. Jo vaig perdre mitja hora i ella va perdre-hi les calces i els botons de la brusa.

Coses que passen.

Recordo un dimecres d’estiu, tornant en tren de la platja, feia una calor terrible i el vagó anava ple a vessar de vells i de canalla. Avis i nets que anaven a passar el dia a la platja. Tot d’una una dona embarassada em demanà si podia cedir-li el seient al·legant que en el seu estat i amb la calor que fa, li feien molt de mal les cames. Vaig engegar-la a fer punyetes. Que coi hi feia a un tren ple de gent a mig estiu si el seu estat i les seves cames no li permetien? Que s’hagués quedat a casa, o hagués anat al centre comercial, és ple de bancs i hi ha aire condicionat. Aquella dona va començar a escridassar-me dient-me que era un mal educat, un desconsiderat i no se quines altres coses. Vaig aixecar-me i vaig clavar-li un bon cop de puny a la panxa. Ella va perdre la criatura i jo les ulleres de sol mentre fugia del tren a tot córrer.

Coses que passen.

Durant els deu anys que vaig viure en un poble em guanyava la vida dedicant-me a la usura. Jo deixava diners a un interès prou alt que em permetés guanyar verdaderes fortunes que després invertia en borsa per multiplicar per deu els meus beneficis. Un bon dia però les meves accions van començar a perdre tot el seu valor, fins al punt d’estar a punt d’arruïnar-me. Vaig exigir a l’alcalde que pagués els meus deutes i m’omplís la cartera de bitllets. Solament calia que em donés els diners recaptats mitjançant els impostos. Així que jo no hi vaig perdre res i la gent del poble va perdre-hi la vivenda i els estalvis.

Coses que passen?

El captaire

Abaixa els ulls humiliat, demana diners, aixopluc, o un litre de vi. Els diners li servirien per mirar de ficar-se algun àpat calent a l’estómac, l’aixopluc li aniria molt be per mirar d’evitar els rigors d’aquest maleït hivern. Però el que més desitja en realitat es el litre de vi. Menjar o dormir calent no l’ajudarà a fugir de la crua realitat que l’envolta. Mentre mengi o dormi no podrà evitar pensar en l’estómac buit i la nit freda de l’endemà. Amb un litre de vi però podria perdre el mon de vista, oblidar-ho tot, deixar-se anar, amagat en un refugi etílic d’irrealitat. Si no pot ser vi, conyac o anís, li es igual, no li queda ni fetge ni paladar. Per fer el recompte de les seves possessions solament li cal obrir el carro. Un parell de mantes ronyoses, dues capses de cartró plegades i un parell de sabates velles. El gos, pollós, brut i vell, no és seu en realitat, solament es fan mútua companyia.

Gairebé tothom pensa que és un borratxo i un miserable. Però ell sap que abans de ser indigent no bevia, i durant força temps vivia al carrer i tampoc bevia. Procurava portar la roba neta, rentar-se i pentinar-se en alguna font, i tenir un aspecte agradable i presentable. Però la gent encara el mirava amb més mala cara. No entenien que un indigent pogués tenir dignitat. La gent vol que els pobres semblin pobres, captaires miserables. Que vagin bruts i pudents. Això reforça la seva autoestima i son més generosos a l’hora de tirar unes monedes a la gorra. Va descobrir-ho quan va deixar de tenir cura del seu aspecte, al cap del dia sempre arreplegava un parell o tres euros més.

Ja comença a fer-se fosc i baixa la temperatura, aviat ja no hi haurà ningú al carrer. De camí cap al pas de vianants subterrani on passarà la nit, remena als contenidors d’escombreries. Potser hi trobarà quelcom per fer un mos, o alguna cosa bescanviable per un parell de tragos. Ha d’afanyar-se, si arriba tard s’haurà d’estar al costat de l’escala, on hi fa més fred, i amb les nits glaçades que fa els darrers dies potser haurà de tornar a barallar-se per no haver de dormir al ras.

Mai entendrà com, posseint tan sols les quatre coses que porta dins el carro, i necessitant tan poc per viure el dia a dia, la batalla per la supervivència sigui tan dura, tan llarga i tan feixuga.

RETÒRICA PASTORAL

-Penediu-vos pecadors perquè la fúria de Déu caurà sobre vosaltres en forma de terrible venjança, agenolleu-vos pregant clemència, afligiu-vos esperant perdó, o la força del Totpoderós és farà palesa en els patiments que us esperen als inferns!!

Mentre crida, la veu del mossèn es va tornant aguda, les ulleres li rellisquen nas avall i les seves galtes primes s’encenen d’un color vermell de foc.

-Heu gosat macular la casa del Senyor!! Com us atreviu a cometre aquests pecats dins d’aquestes parets sagrades!? Sou la vergonya de la comunicat, la desgracia de les vostres cases, la taca indeleble del bon nom de les vostres famílies, el càstig dels vostres pares serà horrible, però pitjor serà el càstig diví, pecadors imperdonables!!

Els quatre nois son allà al lavabo de la rectoria, drets, esporuguits, els pantalons a mitja cama, tapant-se els genitals amb les mans, un d’ells es tapa amb la revista que es miraven mentre esperaven l’hora de catequesi; s’hi veuen senyores que ensenyen els pits i la figa amb actitud descarada i desvergonyida. Amb gest ferm el capellà li arrenca la revista d’entre els dits.

-D’on l’heu treta aquest porqueria!? cada cop crida amb més indignació. –Qui us l’ha donada? Qui de tots quatre és responsable que aquesta brutícia, que aquesta infàmia hagi entrat a la casa del senyor!? Qui!!

Els nois es moren de vergonya, de por, miren a terra, un d’ells comença a plorar mentre imagina que li diran els pares i tem la reacció dels avis.

-Marxeu ara mateix! No sou dignes de romandre en aquesta sagrada casa, marxeu i no torneu fins que us hagueu deslliurat dels vostres pecats, aquesta nit pregueu, pregueu perquè en la seva divina gràcia nostre senyor us perdoni! Demà al matí parlaré amb els vostres pares, i a la tarda tots quatre a confessar, ho heu entès bé?

Tots quatre fan que si amb el cap mentre s’apugen els pantalons, es corden els cinturons, agafen els abrics i les carteres escolars i marxen sense atrevir-se a aixecar els ulls de terra.

Quan la canalla és fora, va cap al seu despatx i endreça la revista al capdavall de l’últim calaix de l’escriptori, on te amagades tota la resta.